Sembla que aquest potent anticicló fred que assetja des de fa setmanes el nostre Pirineu, no vulgui marxar. Als cims de les nostres muntanyes la neu resta gelada i brillant. Malgrat que el dia s’allarga i el sol s’aixeca cada dia més altiu, les obagues són veritables congeladors. M’endinso ben tapat, per un camí d’aspecte glacial, cercant formes improvisades de gebre i caramells, que es despengen al marge dels nostres barrancs, figures llampants i geloses que l’esquitx de l’aigua ha esculpit a l’atzar. Una efímera exposició escultòrica, improvisada a l’aire lliure.
Les plantes gebrades romanen immòbils, algunes embolcallades del tot pel gebre i la neu, altres, tímidament s’entreveuen i arrisquen la seua supervivència amatents a una nova nevada que les cobreixi del tot. El craqueig dels meus peus damunt del gebre superficial que trenca la coberta de neu endurida irromp l’opulent silenci del bosc i el subconscient m’obliga a aturar-me de tant en tant per esmorteir el destorb acústic, pertorbador. Em recolzo a un pi negre (Pinus uncinata), totalment enllustrat per la darrera nevada de nord que resta intacta, aferrada a l’escorça rugosa del seu tronc. El fred és viu i arran de terra, sobresurten unes branques primes i tortuoses on s’entreveuen unes fulles perennes, verdes, enteres, lluents per l’anvers, esgrogueïdes i ferruginoses pel revers, ara recaragolades pel fred.
El neret, bardanal o abarset tal com el coneixem a Àneu (Rhododendron ferrugineum), aguanta amb força la constant rosada blanca d’aquest vessant ombrívol. Un arbust, tot terreny de l’estatge subalpí que abraça sovint la part més alpina de les nostres muntanyes. Arrelat al sòl de substrats silícics, que sovint s’estén per les zones més esclarides del bosc, em mostra la seua capacitat d’adaptació a les condicions extremes del cru hivern. Em fascinen aquestes estratègies dels éssers vius als medis hostils a la duresa de les condicions climàtiques. Sembla antagònic que una espècie tan sensible al fred visqui en aquest veritable congelador obac, i s’enlairi ben amunt dels dos mil metres. Em pregunto si potser per això és tan resistent i pugui disposar de tanta longevitat. Mates inseparables de les comunitats de pi negre que són un clar exemple de l’aliança que els proporciona la neu que roman damunt d’ells protegint-los de les baixes temperatures, vivint resistent com un veritable inuit dins d’un iglú.
Resten dies de fred. L’aïllament tèrmic permetrà que a l’estiu aquest arbust ens regali la bellesa fotogènica de la seua flor d’un fúcsia lluent, disfressant el bosc i els vessants oberts amb un contrast de color sense excepció. Avui amb prou feines hauria pogut dibuixar un apunt al meu quadern. Ara, al costat de l’escalf del foc a terra, resto amb el pensament d’aquest veritable aliat del fred. Aïllat per la neu, protagonista hivernal del nostre Pirineu.