A mitjans de maig, el verd dels nostres prats esdevé intents, viu, d'un verd tan verd que a vegades sembla indescriptible. Escampades pels prats s'obren al cel les grandalles (Narcissus poeticus) mentre els pixallits florits groguegen, alguns ja amb la llavor translúcida a punt d'emprendre el vol en aquest intrèpid repte de la reproducció anemocòria, és a dir la que es dispersa afavorida pel vent. Prats on sovint bado i contemplo les extensions d'herba llampant, on s'alcen simpàtiques roelles (Papaver rhoeas), i s'hi barreja una veritable paleta de colors en un collage pictòric al pur estil van Gogh.
Les nuvolades de mitja tarda abraonen els cims de les muntanyes i de cop i volta els xàfecs reguen l'herba produint un contrast tèrmic i d'humitat idoni per la fructificació dels preuats bolets de prat.
Entremig d'aquest verd, es formen descarats uns cercles d'herba més fosca, que dibuixen erols concèntrics o línies esfilagarsades, a vegades en forma de ferradura i que delaten un dels béns més preuats de la primavera. La terra molla enfila amunt la flaire intensa del fong que després de mesos creixent i estenent el seu miceli, trenant centímetre a centímetre la seua teranyina filamentosa sota terra ens dona el seu preuat fruit.
Com cada any, pel maig vaig a cercar la moixarronera, bressol dels moixarrons (Calocybe gambosa), tot esperant que algú que la conegui no hagi estat el primer. Aquests bolets, de barret bonic i peu gruixut, com bé descriu el seu nom científic són per a mi el millor dels bolets de la cuina tradicional de muntanya. De carn blanca i olor de farina acabada de moldre, làmines fines i atapeïdes, una joia dins d'un joier que aquells que el coneixen en guarden el secret del lloc i per res del món insinuen on es troba.
Avui he estat de sort, la moixarronera estava intacta, els bolets eren ben formats, al punt de ser collits amb el tacte i la delicadesa que es mereix aquest preuat tresor. Uns metres més avall hi descobreixo, atapeïdes, unes delicioses carreretes (Marasmius oreades), anomenades a Barcelona moixernons.
D'on deu venir aquesta confusió, de dos bolets amb característiques tan antagòniques?
Potser el fet de néixer en aquests prats herbosos i frescals de muntanya, on desperten sobtadament amagats, hagi propiciat l'error del nom. Però clarament, són tan diferents. Si el moixarró disposa d'unes làmines atapeïdes, l'altre les disposa lliures i separades, si l'un disposa d'un peu gruixut, més aviat inflat l'altre el presenta prim, elàstic i llarg.
Però bé, sigui com sigui, tant és el nom, el caprici d’aconseguir aquests exquisits bolets de prat, nats dins d'un cercle d'herba, és un dels bons regals de la capriciosa primavera al Pirineu.
