Vos agraden les cançons d’Édith Piaf? És l’artista favorita d’un dels meus millors amics. D’eixos amics de tota la vida que sempre estan ben a prop tot i els kilòmetres de distància que ara ens separen. Ell em va donar la idea d’escriure sobre ella, ja que poca gent coneix la seua vertadera història. També m’ha recomanat que escolteu alguna de les seues cançons menys conegudes com Mon Dieu que té una tristíssima història al darrere.

Segur que teniu al cap la imatge d’una doneta menuda, vestida de negre d’aspecte molt fràgil i amb una vida plena d’entrebancs familiars i sentimentals. En paraules del meu col·laborador, Edith va ser una dona resilient, carismàtica i romàntica, en el sentit original de la paraula.

Édith Giovanna Gassion va néixer a París el 19 de desembre de 1915. Des de ben menuda cantava amb una veu prodigiosa pels carrers de la ciutat i al bordell regentat per la seua iaia paterna on es va criar. Va gravar el seu primer disc amb només vint-i-un anys. Des d’aleshores l’èxit de «La Môme Piaf» va ser imparable i la va dur pels escenaris d’arreu del món on també va ser coneguda com a actriu de cine i teatre.

La seua trajectòria vital i artística està marcada per les addiccions a l’alcohol i la morfina. El que és menys conegut és que des de ben jove patia constants i intensos dolors articulars deguts a una artritis reumatoide. En aquell moment no es disposava de les eines terapèutiques actuals per a tractar el dolor ni l’evolució de la malaltia. D’aquesta forma, i sense intentar justificar l’addicció malaltissa de la cantant, sembla que la solució que va trobar per continuar amb la seua vida de la millor forma possible varen ser les dosis cada volta majors d’opioides i altres substàncies.

L’artritis reumatoide és una malaltia inflamatòria crònica d’origen autoimmune, és a dir, per una reacció exagerada del sistema immunitari contra certes cèl·lules pròpies. L’afectació fonamental és l’artritis o inflamació de les articulacions en diferents nivells de gravetat. Com que es tracta d’una afectació del sistema immune i, per tant, que involucra a tot l’organisme, pot associar-se a diferents alteracions de la pell, els pulmons o els ronyons, entre d’altres.

És una malaltia relativament freqüent i es calcula que pot afectar entre el 0,3% i l’1% de la població mundial. L’edat d’inici més habitual és entre els 40 i els 60 anys i el seu diagnòstic és tres voltes més freqüent en dones.

El metge clàssic Galé ja va descriure en el segle II aC algunes malalties causades pel rheos o substància blanquinosa que fluïa del cervell a les articulacions. Els nostres majors no anaven desencaminats quan parlaven del terme genèric de malalties del reuma. Amb aquest mot la medicina i el saber popular s’ha referit al conjunt d’alteracions articulars i d’altres òrgans que actualment anomenen malalties reumatològiques i que tenen una base immune. Dins aquest conjunt ara es coneixen més de dues-centes malalties diferents que són diagnosticades i tractades pels metges especialistes en reumatologia. L’artritis reumatoide n’és una de les més prevalents.

Ara bé, el dolor articular és un símptoma molt freqüent que apareix associat a moltes altres causes i patologies. El diagnòstic i tractament de cada cas particular ha de ser dut a terme pels professionals sanitaris de referència i després de l’estudi adequat.

Actualment el tractament de l’artritis reumatoide està enfocat a millorar el dolor i la inflamació articular així com a evitar o retardar l’aparició d’alteracions viscerals. Els fàrmacs disponibles es divideixen entre els que milloren la simptomatologia, que són els diferents tipus d’antiinflamatoris i analgèsics, i aquells anomenats modificadors de la malaltia. Dins d’aquest últim grup trobem els fàrmacs immunosupressors clàssics com el metotrexat o la sulfasalazina i els biològics més moderns com el rituximab, l’etanercept o l’adalimumab. Tots els d’aquest grup disminueixen d’una forma o altra l’activitat del sistema immune que hem vist que és el causant de la malaltia. Per últim, els corticoides constitueixen un tercer grup que comparteix característiques dels altres dos.

La combinació de fàrmacs en cada pacient variarà en funció de l’extensió i la intensitat dels símptomes. Tot i que no existeix una teràpia curativa com a tal, en la gran majoria dels casos el tractament és molt efectiu, aconseguint que el pacient puga fer una vida completament normal.

Però la situació terapèutica actual no té res a veure amb la de la primera meitat del segle XX. A causa de la progressió de la malaltia i l’excessiva ingesta d’alcohol i morfina, el deteriorament d’Édith era cada volta més ràpid. Després d’apartar-se un temps dels escenaris va oferir un dels seus concerts més memorables al Teatre Olympia de París l’any 1961. Va actuar en alguna altra ocasió i encara va gravar la seua última cançó L'homme de Berlin a principis de 1963.

Édith Piaf va morir a Grassa, al departament dels Alps Marítims francesos, el 10 d’octubre de 1963 amb quaranta-set anys. Sembla que la causa va ser una hemorràgia massiva en el context d’una insuficiència hepàtica.

Ací vos deixe la versió de la seua cançó més coneguda que va fer una de les meues cantants preferides cinquanta anys després de la mort d’Édith.

En l'entrada anterior vam explicar que els quàsars són galàxies, tot i tindre una aparença estel·lar. Aquesta aparença es deu a un nucli tan brillant que enlluerna l'observador i impedeix que es puga apreciar la galàxia. Allà, al centre d'aquestes galàxies passen coses; coses que produeixen una emissió de radiació amb intensitat desenes de milers superior a la de tota la galàxia. Aquesta descoberta va suposar el primer pas cap a l'evidència de l'existència real dels forats negres en l'Univers. O, si més no, d'objectes foscos i massius que es comporten com ho faria un forat negre. En definitiva, com allò de l'animal que fa mec-mec, és palmípede, té plomes i bec pla...

Però, per què un forat negre? Les línies d'emissió que Maarten Schmidt va interpretar com desplaçades al roig negaven l'opció d'un origen estel·lar de la radiació, atès que les estrelles no les produeixen. Calia una altra explicació. La idea és relativament senzilla i està basada en un concepte que tots coneixem, com és l'energia potencial.

Per a una partícula de massa m sotmesa a la gravetat d'un cos de massa M, tenim que aquesta energia és GMm/R, on R n'és la distància i G la constant de gravitació universal. Si la partícula està a l'infinit, aquesta energia és 0, però si cau sobre la superfície del cos, és GMm/R_s. L'energia total de la partícula en l'infinit és la que correspon a la seua massa en repòs, suposant que comença a caure amb una velocitat negligible E₀ =mc². En condicions normals, aquesta energia és molt més gran que la que puguen assolir les partícules per la seua velocitat com per la seua energia potencial. Per tant l'eficiència energètica de la caiguda d'una partícula o objecte sobre un cos celeste diguem-ne, normalet (planetes, estrelles), és molt baixa.  

Tanmateix, si ens fixem en l'expressió de l'energia potencial de la partícula sobre la superfície d'un objecte,  GMm/R_s, veurem que el quocient M/R_s pot assolir valors més grans si M és gran i R_s  és petit. En Astrofísica d'això se'n diu compacticitat. Un objecte compacte és un objecte amb una massa gran i un volum reduït. I en un objecte compacte com un forat negre, l'energia potencial pot assolir valors tan grans com una fracció de l'energia associada a la massa de la partícula.

Veiem el cas amb un exemple senzill. L'energia associada a la massa d'una partícula d'un gram és E₀ = 9x10¹³ J. En la fusió nuclear de l'hidrogen, a l'interior de les estrelles, s'assoleix una eficiència d'un 0.7%. És a dir, per cada gram d'hidrogen que es fusiona n'obtenim una energia de 6x10¹¹ J.

Si agafem un objecte amb la massa del Sol encabida en una esfera amb un radi d'un quilòmetre, l'expressió de l'energia potencial d'una partícula ens dona entorn de 10¹³ J per cada gram de matèria. Açò representa més d'un 10% de l'energia equivalent de la massa, i unes 30 vegades més que la produïda per la fusió nuclear.

Aquest càlcul tan senzill va fer que es proposara la caiguda de matèria sobre un objecte compacte (que fa mec-mec, és palmípede, té plomes i bec pla) com la responsable de la producció ingent de radiació electromagnètica al nucli dels quàsars. El temps ho va confirmar, tal i com anirem veient, i, pel que sabem, aquest procés és el més eficient en termes de producció energètica conegut a l'Univers.

La cosa, òbviament, no és tan directa, i el mecanisme resulta ser complex i farcit de processos que ocorren entre el moment en què les partícules estan lluny de l'objecte compacte i l'instant en què hi arriben. De fet, si afegim correccions de relativitat general per a objectes compactes en rotació (forats negres de Kerr), el mecanisme pot ser més eficient encara, assolint una producció de fins un 40% de l'energia associada a la massa de les partícules. I encara ens restaria explicar, per exemple, com es converteix en radiació aquesta energia, o d'on ve el gas que cau a l'objecte!

Tanmateix, aquesta idea que requeria molt i molt de desenvolupament, amagava una veritat fonamental, i va ser una d'aquelles llavors que ens ha ajudat a entendre l'Univers. En particular, el més violent, que és el que ens interessa. Això és un aspecte fascinant de l'Astrofísica en particular i de la ciència en general: una idea senzilla pot obrir les portes a la comprensió general de fenòmens naturals i, al mateix temps, a camps immensos de coneixement que hi comencen.

En la primera entrada del blog vam explicar que l'Astrofísica va nàixer quan es va descobrir la relació entre la llum emesa amb certs colors (longituds d'ona) i els àtoms que l'emetien. El que també s'anomena espectre d'un element. La paraula espectre, que podem associar a aparicions fantasmagòriques, fa referència precisament al rastre que deixa l'element en qüestió, a la seua aparició en les nostres deteccions de la llum emesa per un cos qualsevol, d'ací, o d'allà lluny.

A banda de la presència dels elements, les línies que observem ens donen informació ben valuosa, com la velocitat relativa a nosaltres de les regions emissores, o la seua distància, si parlem de fonts extragalàctiques.

De la mateixa manera que es produeix l'efecte Doppler en les ones de so, també ocorre amb els emissors de llum. Les ones electromagnètiques provinents d'un emissor que s'allunya s'estiren, 'enrogint-se'. En canvi, les d'un emissor que s'apropa s'acurten, fent-se més 'blaves'. L'origen d'aquesta nomenclatura es troba en el fet que la llum blava té una longitud d'ona menor –i major energia, que la roja en la banda visible. El concepte s'estén amb les mateixes paraules a tot l'espectre electromagnètic, encara que la radiació ja no siga blava, de l'ultraviolat enllà, ni roja, de l'infraroig enllà.

Hi ha dos aspectes fonamentals en què aquesta realitat ens pot ajudar. Pel que fa al primer, si en un cos celeste hi ha un element químic que és excitat per la radiació d'una font local, emet radiació a la longitud d'ona de la línia d'emissió corresponent. Tanmateix, si el cos s'allunya de nosaltres, aquesta radiació serà rebuda pels nostres detectors a longituds d'ona més llargues, enrogida. Així és com Edwin Hubble, per una banda, i Georges Lemaître, per l'altra, van descobrir que les emissions de les galàxies del nostre entorn s'allunyen de nosaltres, i que la seua velocitat és major com més lluny es troben. Aquests treballs es van realitzar dintre de la banda òptica de l'espectre electromagnètic.

Tres dècades després, hi havia un debat sobre la naturalesa d'uns certs objectes amb aparença estel·lar, però amb propietats espectrals –de distribució energètica de la seua emissió– impròpies de les estrelles, els quàsars. Les línies d'emissió observades en objectes com 3C 273 no corresponien a cap element conegut, ni tan sols amb un enrogiment extrem... dins de la banda visible. Va ser Maarten Schmidt qui es va adonar que les línies d'emissió detectades en aquest quàsar simplement estaven tan enrogides que realment corresponien a emissions en l'ultraviolat. La conseqüència directa és que l'emissió provenia d'una galàxia molt i molt llunyana, com en Star Wars. Ja en parlarem de l'origen i naturalesa d'aquesta radiació. Ara, però, no toca.

El segon aspecte amb què l'efecte Doppler ens ajuda és en el cas d'emissors que presenten línies deformades. Per exemple, els emissors en rotació, en què una part del gas es mou allunyant-se de l'observador, mentre que una altra s'hi apropa. En aquest cas, les línies s'eixamplen: la radiació emesa per la regió que s'apropa es desplaça cap a longituds d'ona més curtes, mentre la de la regió que s'allunya s'enrogeix. Així, la línia espectral, que hauria de ser emesa a la longitud d'ona determinada per la transició dels electrons entre nivells energètics d'àtoms o molècules, engreixa i s'estén a longituds d'ona majors i menors que la pròpia.

L'amable lector/a –amable per haver llegit fins ací i suportar aquests textos– entendrà la potencialitat que aquesta informació té pel que fa a la deducció d'allò que passa a distàncies astronòmiques de nosaltres. La llum, novament, eixa gran missatgera, transporta la informació que només cal saber llegir per revelar la realitat física darrere els espectres dels astres.

Després d'uns dies de veritable fred polar que s'ha fet notar sobretot a l'alta muntanya, sembla que la bonança torna de nou i malgrat que les matinades encara són fredes, quan s'alça el sol, el termòmetre s'endolceix. Les hores d'insolació guanyen dia rere dia i a la solana quasi bé, tot és terreny.

Mitjans de febrer, al Pla de Beret, una de les planúries pirinenques per excel·lència, natura, llegendes de bruixes, pedres megalítiques, un veritable indret farcit d’un llegat sensacional. Indret de contrastos estacionals, on a l'estiu peixen nombrosos caps de bestiar, i ara en aquestes dates, hi bull la remor de centenars d'esquiadors que remunten les muntanyes antropitzades per l'esport blanc. Remuntadors que s'enlairen cap als cims de Baciver i Costarjàs, el Tuc del Dossau i el Saumet, mentre a la plana, la Noguera Pallaresa s’escola cap a Àneu, submergida sota la neu i el gel, arrecerada de tant brogit.

En una raconada prop del riu de Barlongueta, damunt de la cabana de Gessa, camí cap al Tuc del Mièi, em sento atret per la cridòria d'un estol d'una dotzena de trencapinyes (Loxia curvirostra), que el rebuf constant del vent de port els duu a bon recer. Aquest moixó de bec singular és un clar exemple evolutiu de les nostres espècies. Posseeix un bec oblic i corbat, tal com ens indica el seu nom etimològic, preparat i adaptat per trencar la part més coriàcia de les pinyes. Es tracta d’una veritable tenalla que li permet extraure les petites llavors, font energètica que els aporten els fruits de les coníferes de l'alta muntanya.

Observo com un mascle arrapat a la capçada d'un petit pi roig fa equilibris damunt les fulles com un veritable funàmbul i comença el cant que sembla nupcial. Es grata i pentina el seu plomatge rogenc mentre les notes es dispersen a l’entorn amb el seu característic kuik-kuik-xuix-xuic... Mentrestant a uns pocs metres davant seu, damunt una branca nua d’acícules, una preciosa femella resta estàtica, lluint el seu plomatge verd característic. Guaita i valora les qualitats de l'insistent moixó. No calen carantoines ni moixaines, ni massa contemplacions. El millor, el mascle més formós, el baríton que entoni les precises notes sil·làbiques encisarà la femella per iniciar el cicle reproductiu. Uns dies més tard la femella pondrà de tres a cinc ous que covarà al llarg d’una quinzenada de dies per donar vida a uns nous polls que alçaran el vol, només vint dies després, ja entrada la primavera quan emergirà la nova verdina i la Noguera de nou es deixarà entreveure en mig de tanta bellesa.

Cada vegada que visito el Pla de Beret, no puc deixar de pensar en aquella sensacional descripció que en feu J. Verdaguer:

De Beret la immensa plana té la forma de bressol,
té muntanyes per barana on com mare aguaita el sol.

Tant de bo que l'aparellament dels trencapinyes de Beret bressolin una nova pollicada i mantinguin ben viva aquesta interessant espècie, dels nostres hàbitats pirinencs.

En aquesta ocasió ens allunyarem en el temps, però ens acostarem geogràficament per parlar de Lluís Alcanyís. Molts el coneixeu perquè l’hospital de la seua Xàtiva natal porta el seu nom. Hui intentaré contar-vos la importància de l’obra i de l’activitat docent d’aquest jueu convers que va acabar condemnat a morir en la foguera per les mateixes autoritats que el van encimbellar.

S’ha escrit poc sobre Alcanyís, però molt bé. Un exemple és aquest article del meu benvolgut Carmel Ferragut. Justament m’he retrobat amb ell fa uns dies i també m’ha recomanat aquest altre treball més recent de Frederic Aparisi.

Xàtiva va ser la jueria més important, després de la ciutat de València, durant els segles XIII i XIV. I com a tal va ser un destacat centre de coneixement i comerç. Però tot i la proximitat que moltes famílies jueves tenien amb la Corona, després de  la introducció de la Inquisició castellana molts es veren obligats a la conversió. Així i tot va continuar la seua opressió i reclusió en els calls i la prohibició dels càrrecs que havien desenvolupat.

Lluís Alcanyís va néixer en aquest context a la Xàtiva de 1440 en el si d’una família jueva conversa benestant d’artesans, notaris i botiguers. Sabem molt poc dels seus primers anys de vida, però sembla que es va formar com a metge a Girona. Sí que està documentat que va exercir la seua activitat professional a la ciutat de València des de 1467 fins a la seua mort. Va assolir gran  fama com a clínic i estudiós. Entre els seus pacients es trobaven figures rellevants de la ciutat com l’advocat Pere Belluga o el mestre racional Guillem Saera. Tal seria la seua fama que el 1469 va rebre el nomenament de metge personal del futur Ferran el Catòlic. Anys després va rebre el càrrec i el privilegi ser el perit mèdic de la cort de justícia criminal per als casos del terme de València.

A més de la seua tasca assistencial, Alcanyís va ser una figura clau en la institucionalització dels estudis de medicina i cirurgia. Va exercir com examinador de metges des de la seua arribada a la ciutat i en el moment de la creació de l’Estudi General de València en 1499 i la seua facultat de medicina, va ocupar la primera i única «cadira de medicina e cirurgia».

Paral·lelament va cultivar l’escriptura des de diferents vessants. Va participar en alguns texts col·lectius de poesia, com Trobes en llaors de la Verge Maria, junt amb Jaume Roig entre d’altres. Aquest és el primer text imprès en llengua catalana i un dels més antics productes de les premses ibèriques. Però l’obra clau de Lluís Alcanyís és el Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència.