Sembla que va ser ahir i amb aquesta ja he escrit una vintena d’entrades al blog. Als que em llegiu des de València us sonarà el Dr. Manuel Candela, però qui va ser? Per què se’l considera el pare de la tocoginecologia valenciana? I per què el carrer que porta el seu nom és eixe?

Manuel Candela i Pla va néixer a Castelló de la Plana l’any 1847. De molt jove va començar els estudis al Seminari de la seua ciutat. Els va abandonar al tercer curs i va continuar estudiant al Instituto de Enseñanza Secundaria fins obtindre el grau de Batxiller en 1867. Va cursar els tres primers anys de Medicina en la Facultat de València i els tres darrers a la de Madrid on es va doctorar l’any 1873.

Va aconseguir una plaça en la Universitat de Santiago de Compostela per ensenyar «Obstetricia y Patología especial de mujer y de los niños». Poc temps després va poder permutar la seua càtedra amb la que Francisco Armet Moragas ocupava en València. D’aquesta forma, el 29 de juliol de 1882 va prendre possessió a la Universitat de València per impartir «Clínica Tocoginecológica». Junt amb el ja catedràtic Francisco de Paula Campa i Porta, que seria el seu mestre i company, es convertirien en els pioners valencians de les intervencions quirúrgiques d’aquesta especialitat que estava en ple desenvolupament.

El Dr. Candela mantindria la càtedra fins a l’any 1918, poc abans de morir. Per altra banda, i de forma similar a altres universitats, en 1886 la Pediatria es separaria de la Tocoginecologia a la Universitat de València. I aquell any assumiria la càtedra d’aquesta nova especialitat el Dr. Ramón Gómez Ferrer.

El tema obstètric que més li va interessar va ser el part patològic, especialment la placenta prèvia, on va introduir una sèrie de criteris per considerar la cesària com a tractament d’elecció. En 1883 va practicar la primera extirpació ovàrica a València i en 1886 la primera histerectomia en un cas de càncer uterí. Durant tota la seua carrera va continuar millorant aquestes tècniques quirúrgiques de recent aparició.

«Laparotomia» de Vicente Castell amb el Dr. Candela com a cirurgià principal i a la seua dreta el Dr. Cogollos. També apareixen com a primer ajudant el Dr. Gómez Ferrer i d'instrumentista el Dr. López Sancho. 1898./ Wikimedia Commons

Però no només va ser un reconegut experimentalista sinó que s’ha de ressaltar el seu entusiasme per la microbiologia. Afortunadament per a les seues pacients, va ser un dels primers a aplicar els descobriments de Lister i Pasteur. També se li ha de reconèixer un paper molt important en l’epidèmia de còlera de 1885. Amb els seus coetanis Vicente Peset i Pablo Colveé, entre molts altres, foren uns grans defensors de la vacuna del Dr. Ferran. En València el laboratori i el centre de vacunacions es va establir a la casa del Dr. Candela, al carrer Pasqual i Genís.

En aquest aspecte és especialment conegut el discurs que va fer aquell mateix any amb motiu de l’aniversari de la fundació del Instituto Médico Valenciano i que finalitzà amb aquestes frases: «Paso, pues, a la ciencia moderna. Paso a la naciente microbiología. Paso a la etiología del porvenir.»

De forma paral·lela va tindre molt en compte la tasca de difusió de la ciència entre la comunitat acadèmica de l’època. El Dr. Candela va fundar la revista El Proceso Ginecológico y pediatra l’any 1884, que seria la primera revista valenciana d’aquestes especialitats i que es va publicar de forma independent fins al 1889. Després es va fusionar amb La Crónica Médica fins a 1894 i posteriorment va tindre una segona etapa entre 1907 i 1919, any en què va morir. Entre els anys 1896 i 1903 s’encarregaria de publicar Anales del Instituto Candela, com a recopilatori de l’activitat duta a terme per aquesta institució.

Fins ara crec que he respost a dues de les preguntes que plantejava a l’inici. Però, per què porta el seu nom la concorreguda avinguda entre els districtes d’Algirós i Camins al Grau de la ciutat de València? Doncs perquè precisament on hui en dia trobem l’actual Hospital Casa de Salut es situava l’institut ginecològic privat que va fundar el Dr. Candela l’any 1892 i que posteriorment passaria a ser gestionat per la Hermandad de Santa Ana.

El Dr. Candela, que també va ser rector de la Universitat de València entre 1901 i 1903, era plenament conscient de l’aparició de les diferents especialitats mèdiques i quirúrgiques i de la necessitat de desenvolupar-les i defendre-les. Amb aquest objectiu va impulsar la formació del primer institut valencià dedicat íntegrament a la tocoginecologia clínica. Però més enllà de l’activitat assistencial també va insistir que al Instituto Ginecológico es generés experiència i coneixement.

Per acabar, m’agradaria destacar el progrés que denota que a l’inici del segle XX Manuel Candela elegira aquesta frase per presidir l’entrada de l’edifici principal de l’hospital: Aseptia chirurgiae decus, que podríem traduir com «La virtut de l'asèpsia en cirurgia».

El nostre sistema immune és molt poderós, molt més del que ens imaginem. Està contínuament treballant per a defensar-nos de la multitud d’agents externs que ens poden atacar. Però de vegades pot acabar atacant-nos i convertir-se en el nostre pitjor enemic.

Si a l’entrada dedicada a la cantant Édith Piaf ja vàrem parlar d’una malaltia crònica autoimmune, hui us parlaré de les conseqüències de l’activació ràpida del nostre sistema de defensa. Primer he de dir que a ambdues situacions participen mecanismes fisiopatològics molt diferents que condicionen el seu curs clínic. Els quadres autoimmunes cursen amb l’activació crònica d’un tipus de cèl·lules i senyals diferents de les que intervenen en els quadres d’al·lèrgia. Aquests últims poden aparèixer de forma crònica, subaguda o aguda.

L’anafilàxia, de la que tracta aquesta entrada, és la presentació més aguda i greu de qualsevol classe d’al·lèrgia. I és que malauradament els serveis d’urgències continuen atenent casos d’aquest tipus, i fins i tot mortals, com el de la nostra protagonista. Vaig conèixer la seua història fa poc, arran de l’estrena del documental «Eterna» que tracta sobre la seua curta vida i la seua obra.

Ana Isabel García Llorente, més coneguda com a Gata Cattana, va ser una artista polifacètica. En la seua breu carrera va revolucionar el rap i la poesia des d’una perspectiva feminista, amb una reflexió i erudició impròpia de la seua joventut. Ana Isabel va nàixer l’11 de març de 1991 a Adamuz, a la província de Còrdova.  Des de molt menuda llegia qualsevol cosa que queia a les seues mans i no dubtava a participar en les activitats musicals que s’organitzaven al seu poble. Als divuit anys va començar a estudiar Ciències Polítiques a Granada. Allí va entrar en contacte amb l’ambient musical de la ciutat i va iniciar la seua trajectòria com a poetessa i rapera.

Com diuen les seues amistats, era una artista molt especial, per ser dona en un estil de música molt masculí, però també pels temes que tractava. Igual podia citar Rosa Luxemburg que Ciceró. Barrejava tota classe de referències per a fer una música fascinant i rabiosa, feminista i amb consciència de classe. Si busqueu el seu nom a la xarxa podreu conèixer-la millor del que jo puga explicar ací.

En 2012, amb vint-i-un anys, es va traslladar a Madrid per acabar els seus estudis universitaris amb una beca Sèneca. De forma paral·lela es va anar potenciant el seu vessant artístic i activista. Va completar els estudis en Ciències Polítiques amb un Màster en Política Internacional, però cada vegada estava més dedicada al món musical i va començar a fer concerts de forma professional.

Ana i el seu germà han sigut asmàtics des de ben menuts. També tenia moltes al·lèrgies alimentàries, a algunes fruites i diferents tipus de peix. El 28 de febrer de 2017 va quedar amb uns amics per a dinar, després volia fer un poc d’esport. Abans de començar va notar que alguna cosa no anava bé, li faltava l’aire i estava marejada. Va ser atesa pels serveis sanitaris d’urgència i traslladada a l’hospital Gregorio Marañón. Va faltar el dia 2 de març, als vint-i-cinc anys, per les complicacions del xoc anafilàctic que havia patit tres dies abans, possiblement provocat per la ingesta d’algun derivat del peix.

L’anafilàxia es defineix com una síndrome clínica de potencial risc vital caracteritzat per la seua ràpida instauració i les seues manifestacions a diferents òrgans i sistemes del cos. En aquest procés immunològic intervenen fonamentalment tres elements: l’al·lergen, la Immunoglobulina E (IgE) i les cèl·lules sanguínies (mastòcits i basòfils) que excretaran les substàncies responsables del quadre.

Molècula d'histamina./ Viquipèdia

Mastòcits plens de grànuls (puntets de color morat) d'histamina./ Joel Mills

L’al·lergen és la substància que desencadena la reacció al·lèrgica en ser reconeguda per diferents cèl·lules del sistema immune. Aquestes secretaran gran quantitat d’IgE específica, que ja està formada perquè aquesta reacció apareix després d’haver-nos sensibilitzat una primera vegada contra eixe agent o un de similar. La IgE és l’encarregada d’activar els mastòcits i els basòfils perquè alliberen totes les substàncies que tenen al seu interior per lluitar contra l’al·lergen. Entre els diferents mediadors que s’alliberen destaca l’acció de la histamina, la quantitat de la qual és un dels principals factors que es relaciona amb la gravetat del quadre.

Els principals desencadenats d’aquest tipus de quadre són alguns tipus de fàrmacs i d’aliments, seguides de l’exposició al làtex i  les picades d’insectes. Menys freqüents són, però també s’han de tindre en compte, els provocats pel fred o l’exercici físic. Les dones som més susceptibles a patir un quadre d’anafilàxia. I augmenta la gravetat en aquells casos en què s’han consumit antiinflamatoris o s’ha fet un esforç físic, ja que són situacions que augment per se l’alliberació d’histamina.

Les manifestacions més freqüents són les cutànies, en forma de picor, enrogiment i inflamació del teixit subcutani, que apareixen en un 90% dels casos. Les manifestacions digestives com les nàusees o la diarrea estan presents en un 30% dels casos. Els segueixen les respiratòries, en un 20%, com la congestió nasal, el broncoespasme o l’edema de laringe, en els casos més greus. Els signes més crítics com la hipotensió, les arrítmies o les convulsions apareixen en un percentatge molt menut dels casos.

Tot i que els casos més greus són afortunadament pocs, mai s’han de subestimar els primers signes i símptomes lleus d’un quadre agut d’al·lèrgia. El principal problema d’aquestes reaccions és la seua ràpida evolució i el seu correcte diagnòstic. El tractament en els primers minuts, principalment amb antihistamínics i, si és necessari, amb adrenalina, és crucial per a evitar les complicacions.

Les persones al·lèrgiques no hem d’alarmar-nos amb aquestes dades. Però és convenient no minimitzar el risc de l’exposició als potencials al·lèrgens i anar amb la major cura possible. Com diu la meua al·lergòloga molt sàviament, una reacció al·lèrgica no és greu fins que ho és.

Vull acabar amb el millor homenatge que se li pot fer a una poetessa, recordant els seus versos: «Desde que Prometeo les mostró el truco del fuego, sometieron nuestro ego desde Atenas a Estambul. / Tú y cuántos como tú contra estas dos titánides. / Corre ve y dile a aquel que no vamos a ser tan dóciles».

De vegades, quan algú et fa alguna pregunta sobre temes del teu treball, o simplement alguna curiositat còsmica, mostren el seu astorament per la magnitud de l'Univers. També expressen la seua sorpresa pel fet que pugues ficar-te al pensament tot allò. Bé, realment nosaltres ens hem acostumat a parlar de números que tenen un bon grapat de zeros al darrere. Res més. A mi també em sorprèn la manera en què els equips de treball d'un quiròfan s'enfronten a operacions complicades, en la fina línia que separa la vida i la mort. I moltes altres coses.

Segurament es tracta del costum. Tanmateix, de vegades... Per exemple, darrerament m'ha passat un cas que m'ha fet pensar coses que no pense cada dia. Ara mateix estic estudiant treballs que tracten el percentatge de galàxies actives sobre el total de galàxies observades en diferents catàlegs. L'objectiu del projecte que tenim entre mans és intentar saber com ha estat de rellevant aquest fenomen al llarg de la història de l'Univers. Fins ara ens hem preocupat d'estudiar-ne la rellevància en l'Univers proper, però... això ha estat sempre així? Quin paper ha jugat en l'evolució de les galàxies i en conformar per tant l'Univers tal com el coneixem ara?

En un dels treballs que he tingut a les mans usaven una mostra amb més de vint mil galàxies. Vint-i-dues mil, de fet. Galàxies. No res, una quantitat raonable. Ínfima, si volem, en termes del nombre de galàxies detectades. Ara, si pensem que en cada una d'elles n'hi haurà entre desenes i centenars de milers de milions d'estrelles, la cosa fa un cert vertigen. De l'ordre de 1015 estrelles en total.

El meu cap navegava per escriure un article sobre aquest vertigen, quan de sobte un altre de més proper, i certament pitjor, em va assaltar. A les xarxes socials vaig llegir comentaris sobre els famosos 'chemtrails' i l'absència de pluja que una sèrie d'il·luminats els atribueix. La cosa, barrejada amb comentaris polítics faria riure, si no fora realment preocupant. Molta gent se sorprèn en saber que els meteoròlegs reben amenaces personals per aquest motiu, en fer-los partícips d'aquesta fantàstica conxorxa. També hi ha qui diu que no plou perquè no fas bous. I tampoc no té gràcia.

Imatge d'un bombarder B17 durant la Segona Guerra Mundial. Al fons, traces de condensació de vapor d'aigua ejectat per aquests avions a reacció. Crèdit: Sgt. Stanley M. Smith - 390th.org, Domini públic.

Als comentaris sobre els 'chemtrails' el personal deia coses com 'ja no em fie de ningú' o 'ja no em crec res'. Em va fer gràcia, perquè a pesar d'aquests comentaris, sí que es creien que els avions eviten la pluja. Aquella pretensió d'escepticisme no és més que això, una pretensió. L'escepticisme no és útil, com sembla pensar aquesta onada d'il·luminats, si simplement es tracta de creure o no creure de manera selectiva. Típicament, la cosa va de no creure el que diu la ciència i creure el que diu un youtuber. Això no és escepticisme, amics.

L'escepticisme útil seria, d'una banda, no creure res que no has pogut comprovar o estudiar per tu mateix. I, per l'altra, atès que no tenim temps d'estudiar i saber de tot, tindre una mínima humiltat i respecte a aquelles persones que han dedicat la seua vida a l'estudi d'una matèria que nosaltres no hem pogut estudiar. Quin desficaci, pensar que tots i cadascun dels experts d'un camp formen part d'un complot per enganyar la humanitat. I quina enorme contradicció que qui pensa això es vulga fer passar per 'escèptic'.

Solc defugir els tòpics i les frases cèlebres, però aquesta setmana vaig començar pensant en la infinitud de l'Univers i he acabat pensant en la infinitud de l'estupidesa humana. I ja va dir el verbalitzador de la cosa, Albert Einstein, que només tenia dubtes en el cas de l'Univers.

Aquest matí, he tingut el privilegi de ser dels primers a obrir traça damunt d’una neu acabada de caure. Després de la bonança extrema del mes de febrer, uns dies seguits de neu, han retornat la blancor al paisatge. Un bon maquillatge, que permet de nou, recuperar l’enyorada bellesa de l’hivern i fer un petit i tan necessari rebost hídric.

La vall de Baciver és un dels indrets més orientals del territori aneuenc. El Pallars i l’Aran s’hi abracen, s’hi troba el contrast de la pura naturalesa amb la petjada d’un espai humanitzat. Dos universos: l’actual, amb el formigueig de nombrosos esquiadors que remunten muntanya amunt per lliscar pels pendents, sovint innivats artificialment i l’altre, el de les restes d’un temps passat amb el testimoni toponímic1 d’antics corrals, cabanes, pletes i orris que evidencien el seu vincle amb el pastoralisme.

Intento sortir de pressa, abans que arribi la multitud d’esquiadors, creuant pels antics corrals del Coret. Aquí, actualment, s’hi troba un espai elitista anomenat comercialment un winter lounge d’una marca de xampany francès. Cap al migdia nombrosos esquiadors d’alt nivell adquisitiu s’hi sadollen amb  una ampolla de bombolles cares. M’imagino un temps no gaire llunyà en què les ovelles araneses després de pasturar durant el dia un bon tall de verd al pla de Beret, per la nit belaven arrupides entorn d’aquest escenari, avui antagònic als temps passat.

Tinc la sort de caminar en direcció oposada a la massificació i no trigo gaire a assaborir la calma de l’indret. M’enfilo per un costerut i ample corredor de neu que em duu directe al Pla de l’Orri. S’hi perceben les pedres que evidencien la presència d’aquesta construcció, la que permetia als pastors munyir i poder elaborar un exquisit formatge d’ovella.

Encara faig camí per enfilar-me damunt d’un barranc ara totalment innivat, arrecerat del vent, on de tant en tant el so de l’aigua que s’escola per sota aporta més sensació de calma. En aquest indret, a l’estiu s’hi troba una gran varietat d’insectes de la família dels odonats (espiadimonis i libèl·lules), com la Maragda lluent (Somatochlora metallica), una espècie que a península, només és citada en petits racons com aquest.

Pi negre de l'estany de Baciver
El Pi negre de l’estany de Baciver de baix. © Francesc Rodríguez Ambel

El camí s’ajup i s’evidencia la nova pista d’esquí que l’estació va esgarrapar des del pic de Baciver per ampliar el seu domini. Una ferida  innecessària a un espai on es va trencar la bellesa i l’estètica d’aquest paratge. Immers de ple en territori d’Àneu, arribo a l’estany de Baciver de baix. El solitari, sec i estètic pi negre de l’estany sota la immensitat dels tucs de Rosari, la Llança i el cap de Vaquèira2 reclama la mirada.  Sempre a punt per immortalitzar-lo amb una imatge.

De retorn, com acostumo a fer a l’hivern, faig una petita marrada cap a un petit turó sense nom que batejo com el bony de l’Estany. Al fons, cap a ponent, s’enlairen un reguitzell de cims de més tres mil metres. Em proporcionen el record de les primeres sortides d’alta muntanya, quan amb l’ajut d’aquells mapes de l’Alpina descobríem el Pirineu.

Un temps, uns valors que van quedar impregnats per sempre a una manera d’entendre, conèixer i, sobretot, respectar la muntanya.

  1. Turull, A. (2020). Pagus Anabiensis. Origen i significat dels noms de lloc de les Valls d'Àneu. Quaderns del Consell-9. CCVA. ↩︎
  2. S’utilitza el topònim original, defugint de l’actual i comercial Baqueira. ↩︎

Potser hauríem de mirar la 'premsa' científica cada dia. Tanmateix, es publica tant i n'hi ha tanta cosa per fer que de vegades te n'assabentes per la premsa generalista, o perquè algú ha vist alguna cosa en algun mitjà i t'ho nomena. En aquest segon cas es dona una situació peculiar: La persona que t'ho diu se sorprén que no ho sàpigues. Segurament no saben que, com dic, es publica molt, i per l'altra, més important, nosaltres no vivim a colp de titular, ni a colp de notícia d'última hora.

Efectivament, si en els darrers dies s'ha anunciat el descobriment d'un quàsar amb unes propietats prou cridaneres i no hem vist o no hem llegit el paper el mateix dia no és cap problema. En primer lloc, el quàsar no se'n va enlloc. No l'havíem vist en tota la història de la humanitat i tampoc no ve d'un dia, una setmana, o un mes. I en segon lloc, i més important, el coneixement en ciència creix de manera acumulativa, assossegada. Fem servir el cas per a visualitzar com va la cosa.

En un cafè, un company em va preguntar pel famós quàsar que un piulador (tuitaire, x-aire, xaire?), i divulgador havia esmentat en un dels seus pedagògics fils. El divulgador deia que el quàsar descobert correspon a una etapa primerenca de l'Univers i engolia en aquell moment (qui sap, què serà ara d'aquest bon quàsar) l'equivalent a una massa solar per dia! La cosa és certament cridanera, atès que en un quàsar normalet, de classe mitjana, dels que amb dificultats es poden pagar un lloguer en un barri perifèric de la gran ciutat, s'hi consumeix una massa solar per any. De seguida vaig cercar l'article original. Per tafanejar, clar.

Esquema de l'efecte lent gravitatori: La deformació de l'espai-temps produïda per la massa-energia de galàxies i cúmuls massius força la trajectòria dels raigs de llum que ens arriben de galàxies encara més llunyanes, produint-ne imatges repetides i/o magnificant-les.

Del procés de generació d'energia entorn d'un forat negre súpermassiu en vam parlar en una altra entrada. I també de com hem pogut saber què són i a quina distància estan. Vam explicar que el mecanisme responsable és la caiguda de matèria en un potencial gravitatori generat per un objecte compacte. I recorde que és el mecanisme de producció d'energia més eficient que coneixem en l'Univers. Amb un consum d'una quantitat de gas com eixa, el nucli de la galàxia activa pot generar una lluminositat que oculta la llum de la resta. Oculta la llum de totes les estrelles de la galàxia. D'aquesta manera, la veiem com un punt brillant, i no com un núvol estès amb forma el·líptica o espiral, com en les galàxies diguem-ne normals.

La mesura de la quantitat de gas engolida pel forat es fa amb mètodes indirectes, a partir de la lluminositat generada al nucli. En el cas del quàsar J0529−4351, les observacions d'aquest quàsar llunyaníssim, observat quan l'Univers tenia entorn de mil cinc-cents milions d'anys, s'han produït gràcies a l'efecte de lent gravitatori d'una galàxia massiva que n'hi ha en la línia de visió. Aquest efecte lent, com si es tractara d'un telescopi natural, magnifica la imatge i ens en possibilita l'estudi.

Les dades que aporta la llum recollida per diferents observatoris han estat modelades pels autors per concloure que en aquest cas, el monstre devora no una massa solar per any, sinó per dia. La rellevància del resultat rau en què podria apuntar a una possible solució a un misteri no resolt: la massa dels forats negres més massius. La pregunta era, és, com és possible que hagen assolit masses tan grans en tan poc temps, com per ser detectats quan l'Univers encara era molt jove.

La imatges mostra la regió del cel on hi ha el quàsar de la setmana, J0529-4351. La imatge és una composició feta amb dades de dos catàlegs: Digitized Sky Survey 2 i Dark Energy Survey (requadre). Crèdit: ESO/Digitized Sky Survey 2/Dark Energy Survey.

Els números de creixement per acreció (ingestió) de matèria no eixien perquè si suposem que els ritmes són com els que s'observen en l'Univers més proper, a una massa solar per any, en calen entre mil i deu-mil milions d'anys per assolir les masses més grans derivades per aquests objectes. Uns ritmes d'acreció com els que indiquen els autors del treball, redueixen aquests temps de creixement en més de dos ordres de magnitud, fent que l'explicació esdevinga plausible.

Està resolt? No. I a això anava jo al principi del text: no cal tindre pressa. Cal recollir dades, cal comparar observacions, cal acumular coneixement, parlar-ho en congressos i publicar-ho en articles. I cal revisitar l'objecte i ser conscients que les mesures i els càlculs en Astrofísica han de ser revisats de seguit. No debades, els col·legues fem la broma que en el nostre camp podem ben dir que 1 és aproximadament igual a pi, que és aproximadament igual a 10... Per si no s'ha entès, que els números ens poden ballar amb certa alegria en un ordre de magnitud. En la major part dels casos, les noves observacions afinen el resultat, sense desmentir-lo. D'altres, però...

Després d'aquesta acumulació, debat, discussió i comparació podrem estar més segurs que les afirmacions que se solen fer en les notes de premsa podrien ser certes. Mentrestant, cal picar pedra. No ve d'un dia, una setmana, un mes, i ni tan sols un any. Els titulars espectaculars i les afirmacions contundents sobre resultats que estan per comprovar transmeten una visió esbiaixada del treball científic. Cal reconèixer, però, que és una manera eficient d'atraure l'atenció del públic a la ciència. Pot ser que si mesuràrem una miqueta les paraules, encara seria millor.