El fred finalment ha arribat. Tímid, sense ser molt intens, ja es fa notar a l'entorn i les primeres volves de neu cauen per sota dels mil cinc-cents metres. El paisatge al fons de vall, només s'emblanquina lleugerament, però alguns ja es freguen les mans i somien que aviat podran lliscar amb els esquís als peus, en un paisatge antropitzat entre pilones i remuntadors amb l'intens brogit de gent.

Per fi, el llarg estiuet de St. Martí, ja s’ha acabat. Els carrers dels pobles fan olor de foc a terra, el bestiar peix al fons de vall i el vent de port comença a desgranar del tot les fulles que a hores d'ara encara perduren mig aferrades pel pecíol a les branques dels arbres caducifolis. Enguany, els colors grocs, vermells i taronges s'han mantingut força setmanes, i sincerament fa goig veure lluir tanta diversitat de colors càlids amb el contrast de les coníferes perennifòlies, ara amb la capçada enfarinada envoltades de bromes orogràfiques que dansen entre els cims. M'alleuja observar que aquest groc de les fulles ja no és conseqüència de l'estrès hídric que molts arbres han patit aquest estiu, sinó per l'arribada de la veritable tardor. Apuntava en altres capítols dels quaderns de muntanya que enguany el temps és boig i ara, una vegada més, ho reblo.

L'activitat clorofíl·lica de les fulles caducifòlies s'ha aturat de debò i ha donat pas a la resurrecció dels carotens que tinten de groc els bedolls, els clops i les xantofil·les vermelloses fan lluir els cirerers silvestres, barrejant com si fos una aiguada d’aquarel·la, una gamma de gradacions càlides. Paletes de colors amagats que són tan sols el resultat de l'estratègia energètica dels arbres d'ampla capçada. Un comportament totalment lògic davant el senyal que la llum del dia s'escurça i el termòmetre davalla. Paisatges que inspiren a fotògrafs de natura, i pintors de pinzell fi.

Captivitat per l’entorn, em pregunto: cal viure el dia a dia amb tanta velocitat, encomanats a vegades per la immediatesa del moment en un món on sembla que res pugui esperar? Sovint fora convenient deixar-nos captivar per aquest instant, absorbir la visió d'aquesta contrada i entendre, que aquest paisatge, transmet sentiment, reflexió i potser amb una senzilla, però entenedora mirada bucòlica descobrir que encara hi ha indrets on el temps s'atura i la improvisació permet transcriure en lletra la noció actual. Ens proporcionarà una lectura curta, improvisada però reflexiva i unipersonal, la base de l'haikú japonès.

Soc dels que pensa que sincerament no tenim res a envejar al famós Momiji japonès i que, ben segur, el poeta Kobayashi Issa, si hagués visitat Àneu a la tardor, hauria plasmat sobre pergamí amb la canya de bambú i la tinta xinesa algun dels seus curts i encisadors poemes.

Quanta bellesa,
cromatisme aneuenc
matí de tardor

Les observacions d'Edwin Hubble varen demostrar que aquells núvols lluminosos eren galàxies externes a la nostra i varen tancar el Gran Debat entre Harlow Shapley i Heber Curtis. En el debat, Shapley va defensar que els núvols espirals eren petits i propers a la Via Làctia, i que per tant l'Univers estava limitat a la rodalia de la nostra Galàxia. A l'altra banda, Curtis defensava que es tractava de galàxies tan grans com la nostra, i molt llunyanes. Aquesta darrera va ser, com diem, l'opció confirmada per Hubble.

La mesura dels moviments propis d'aquests núvols va mostrar que les galàxies interaccionen entre elles a través de la força de la gravetat, i fins i tot col·lideixen. La prova d'això es va obtindre fent servir l'efecte Doppler en la llum: un corriment al roig (freqüències més baixes, com en el so) indica allunyament, mentre que un cap al blau (freqüències més altes) indica apropament cap a l'observador.

Galàxies de les antenes. Els filaments lluminosos estan formats per gas i estrelles que s'escampen per l'espai intergalàctic.

Les col·lisions entre galàxies comporten milers de milions de petites històries, les de cadascuna de les estrelles de cadascuna de les dues galàxies. La probabilitat de col·lisions frontals és pràcticament nul·la, atès que la densitat d'estrelles és realment molt baixa. Així, es produeix un xoc del medi (gas) que hi ha entre les estrelles en les dues galàxies, el medi interestel·lar. El nucli de les galàxies juga un paper central en la interacció, perquè conté una part important de la massa de la galàxia, en forma d'un forat negre súper-massiu, i una alta concentració de gas i estrelles.

L'acceleració sobtada del nucli de cada galàxia en presència de l'altre nucli genera un efecte d'arrossegament en les estrelles que té a prop, però deixa enrere les més allunyades, que pateixen una acceleració menor. Això té un efecte de trencament de la galàxia, i moltes estrelles són ejectades cap a l'espai intergalàctic, lluny tant de la seua galàxia original com de l'altra.

És en una d'aquestes estrelles que s'ubica el conte Consciència. En el planeta Únic, un dels hemisferis té un cel nocturn dominat per una gran galàxia, formada a conseqüència de la interacció entre dues galàxies. A l'altra banda, alguna altra estrella expulsada de la galàxia i les poques galàxies properes visibles. Un cel eminentment fosc, i que ens posa al davant del buit més gran de l'Univers: l'espai entre galàxies. La consciència assolida sobtadament per la protagonista de la magnitud d'aquest buit la fa col·lapsar.

Les imatges mostren la perspectiva de l'apropament de la Galàxia d'Andròmeda a la Via Làctia en diferents moments al llarg dels propers milers de milions d'anys. La primera imatge –dalt a l'esquerra– correspon a l'actualitat, la segona –dalt a la dreta– a 2000 milions d'anys des d'ara, i les següents a 3,75; 3,85; 3,9; 4; 5,1 i 7 milers de milions d'anys des de l'actualitat.

La Via Làctia s'apropa a la seua veïna més massiva i propera: Andròmeda. S'espera que la col·lisió tinga lloc d'ací a entorn de 5.000 milions d'anys. Això és, per altra banda, el temps que resta al Sol per deixar la seua fase de vida més tranquil·la, l'actual. En simulacions numèriques que s'han fet per estudiar com podria ser aquesta interacció, veiem l'efecte que tindrà sobre ambdues galàxies. Qui sap on acabaran llavors les restes del nostre Sistema Solar.

A l'Univers veiem moltes galàxies amb estructures irregulars o condicionades per aquest tipus d'interaccions, i també s'estudia la llum difosa entre galàxies, generada per aquestes estrelles perdudes. Es pensa que una part significativa de les estrelles de l'Univers podria, efectivament, estar escampada per l'espai intergalàctic.

Quines nits més fosques, les dels planetes que orbiten aquestes estrelles.

Sabeu que és un retroacrònim? Jo no ho sabia fins fa poc i precisament és el que ha passat en la història del test d’Apgar. Sovint es creu que APGAR són les inicials dels ítems que mesura aquest test que avalua la salut dels nadons immediatament després del part: Aparença, Pols, Gesticulació, Activitat i Respiració. Però el que molta gent desconeix és que eixe acrònim es va crear a partir del cognom de l’anestesiòloga que el va validar i publicar per primera volta.

Virginia Apgar va nàixer el 1909 a un poble de Nova Jersey (EUA). Des de ben jove va compaginar diverses activitats. Tocava el violí i actuava al grup de teatre de l’escola, era molt bona estudiant i, com son pare, aficionada a la jardineria i l'astronomia. L’any 1933 va acabar els estudis de medicina a la Universitat de Columbia amb altres huit dones d’un total de noranta alumnes.

La seua intenció era ser cirurgiana i va fer una estada preparatòria de dos anys a l'Hospital Presbiterià de Nova York. Sembla que el seu mentor, Allen Wipple, la va dissuadir amb l’argument que una dona no tindria futur en el món de la cirurgia. Us estalviaré la meua opinió i intentaré continuar considerant el Dr. Wipple pels seus avanços en patologia i cirurgia pancreàtica. La seua tècnica encara és la d’elecció com a tractament del càncer de pàncrees operable. 

Virginia va decidir formar-se i investigar en el camp de l’anestesiologia que, en aquells moments, encara no era una especialitat mèdica i era exercida per personal d’infermeria format a tal efecte. Gràcies a aquesta decisió, Virginia Apgar és també considerada una de les mares fundadores d’aquesta especialitat tal com la coneixem hui en dia. Pels importants avanços en la tècnica anestèsica durant l’últim segle també han pogut avançar considerablement la resta d’especialitats quirúrgiques.

Anys després va tornar a l'Hospital Presbiterià convertida en directora del primer servei d’anestesiologia del centre. Compaginava la seua tasca assistencial amb la docència universitària i una rellevant activitat investigadora. Va centrar la seua carrera en l’anestesiologia obstètrica i es va dedicar a estudiar els efectes de l’anestèsia en la mare i el nadó durant el part i en les raons de morts prematures dels nounats. Tot això en un context en què les taxes de mortalitat infantil estaven disminuint, però en el qual la mortalitat durant les primeres 24 hores de vida seguia estable.

La Dra. Apgar examinant un nounat./ National Institutes of Health

Es va dedicar a analitzar milers de parts per detectar quines particularitats podien ajudar a reconèixer de forma precoç els nadons sans d’aquells que tenien problemes i necessitaven una atenció especial en els primers moments de vida. Arran d’aquesta recerca clínica va publicar en 1953 l’article on proposava un test per avaluar la salut dels nounats. Conegut com el test d’Apgar, va ser molt prompte acceptat per la comunitat mèdica i a hores d’ara continua utilitzant-se arreu del món i salvant la vida d’aquells nouvinguts que precisen una atenció precoç.

I en què consisteix el test d’Apgar? Podeu trobar infinitat d’informació amb una senzilla recerca a Google, però deixeu-me que us faça un resum. Com Virginia va recomanar, s’avaluen cinc aspectes del nadó: color de la pell, freqüència cardíaca, gestos reflexos, to muscular i esforç respiratori. A cada apartat se li dona una puntuació de 0 a 2. La suma de les cinc puntuacions ens indicarà la situació del nadó i l’actuació a seguir.

Així cada nounat pot classificar-se en un d’aquests tres grups: de 0 a 3 punts presenta una depressió severa i precisa una reanimació avançada immediata. De 4 a 6 punts indica una depressió moderada i necessita maniobres dirigides a la funció deprimida i un seguiment posterior especial. De 7 a 10 punts es tracta d’un nadó en bones condicions. L’avaluació es realitza al minut de nàixer i cinc minuts després, ja que durant els primers moments de vida poden haver-hi canvis molt importants.

La Dra. Apgar també va ser pionera en l’estudi de les malformacions congènites i dels problemes relacionats amb els naixements prematurs. Les seues investigacions varen demostrar que l’edat gestacional està directament relacionada amb la puntuació del test d’Apgar i, per tant, amb les complicacions en els primers minuts de vida.

A banda de desenes d’articles científics Virginia Apgar també va fer divulgació en premsa i va escriure el llibre Is my baby all right? junt a l’escriptora Joan Beck. Va continuar treballant, col·leccionant segells, tocant el violí i jugant al golf fins poc abans de la seua mort el 7 d’agost de 1974, dia internacional dels fars.

Des de l'hemisferi poblat del planeta Únic, el cel nocturn mostrava una taca difosa enorme. Els únics astres coneguts eren l'estrella i planetes del sistema, la Gran Taca, i altres estrelles situades entre aquesta i el seu sistema, tal i com s'havia pogut mesurar recentment.

L'espècie conscient que habitava Únic havia assolit un desenvolupament significatiu. La seua ciència havia tret algunes conclusions al respecte de la Gran Taca, però hi havia un intens debat al respecte. Per una banda, hi havia qui deia que l'Univers es limitava al sistema estel·lar del planeta, amb especificitat evident, i la Taca. Aquesta visió estava fonamentada en la tradició religiosa que associava la Gran Taca a la presència de divinitats i les ànimes dels difunts, molt arrelada en la societat del moment. Si més no, d'això l'acusaven des de l'altra banda, els qui pensaven que hi havia sòlides evidències de la presència de 'taques' semblants més enllà d'aquesta Gran Taca lluminosa que dominava el cel.

Entre els partidaris d'aquesta darrera opció, hi havia l'Ella, qui havia participat en unes observacions en l'interval infra-roig que van permetre identificar objectes més enllà de la taca i en els debats sobre la seua interpretació. Ella es plantejava i preguntava a persones amb qui assolia la confiança necessària, per què no els estava permès viatjar a l'altre hemisferi del planeta. Si només pogueren observar el cel de l'altra banda... Les històries sobre bèsties i perills no la convencien gens. La por dominava el seu entorn social i ningú es plantejava contravenir les instruccions legals, sota penes de presó, i fins i tot, mort.

Farta d'esperar, l'Ella va fugir quan va poder, espentada per la seua curiositat. En fer-se fosc, va furtar l'aeroplà del seu centre de recerca i va volar per creuar l'equador d'Únic. Va volar tota la nit i a l'endemà va creuar l'equador del planeta. En poder, va aterrar en la primera clariana que va trobar i va esperar la nit, excitada i espantada per les històries que havia sentit explicar des de petita.

UGC 10214 observada pel telescopi Hubble. NASA, Holland Ford (JHU), the ACS Science Team and ESA. https://esahubble.org/images/heic0206a/

Es va fer de nit i la foscor més profunda la va engolir. El cel era completament negre, tret d'uns pocs punts tènues que esguitaven el fons, i alguna taca difosa, petita, imperceptible. Potser era el fred, però sentia que se li accelerava el pols, li costava respirar. Potser era el fred, o potser la por inconscient a les bèsties, però s'ofegava. Tanmateix no sentia cap altre soroll que la fressa de les plantes mogudes pel vent que també li posava els cabells a la cara. No, no era el fred, ni la por a cap bèstia. Just abans de perdre el sentit es va adonar que allò que l'estava paralitzant era la percepció de la immensitat, del buit. Era el buit.

Com cada vegada, cada cert temps, els equips de rescat, en missió oficial i secreta, van cercar l'aeroplà, junt al qual jeia el cos ert. Com cada vegada, cada cert temps, els hi tocava recollir-ne algun. Hi anaven sempre de dia.

Quan els astròlegs babilonis i egipcis estudiaven el moviment dels astres, ho feien també amb la intenció pràctica de preveure el futur. Pensaven que allò que passava al cel era per indicar-los un camí d'esdeveniments, no només relacionats amb, sinó directament centrats en ells, i que només calia saber llegir-ho. Entre els esdeveniments que calia preveure, òbviament, hi havia els moviments d'enemics, les possibles sublevacions internes, o els auguris respecte properes guerres o batalles. Per tant, la inversió que els governants feien en el desenvolupament de l'estudi dels astres estava directament relacionada amb el seu ús com a eina bèl·lica. Pressupost de defensa, li dirien ara.

En els primers anys del segle XVII, els polidors de lents van descobrir que certes configuracions permetien engrandir objectes llunyans a la vista. L'invent va tindre molt d'èxit en el món militar de l'època per motius bastant evidents, tant a la mar com a terra. Va ser un toscà encuriosit qui va decidir apuntar l'enginy cap al cel. Segur que, en fer-ho, el bon Galileu no imaginava que se li obrien les portes de l'infern.

Home armat usant una ullera. Emblemata of Zinne-werk. Johan de Brune (1588 - 1658).

Al llarg dels tres-cents anys següents es va desenvolupar la tècnica de fabricació de telescopis cada vegada més grans, i això va permetre descobertes fonamentals, com els treballs de Hertzsprung i Russell, o els de Cecilia Payne, o Edwin Hubble, entre molts d'altres. Arribada la quarta dècada del segle XX, la nostra espècie ja tenia idees bastant clares sobre aspectes tan rellevants com els mecanismes de generació d'energia en les estrelles o que la nostra Galàxia no és més que una illa en un Univers probablement inabastable.

En arribar la Segona Guerra Mundial, aquesta era la situació. Bo, tret que Karl Jansky, treballant en la millora de les comunicacions telefòniques per a la companyia Bell, va descobrir en 1932 que part dels senyals causants d'interferències molestes provenien de fora del Sistema Solar. La guerra, terrible, va comportar un desenvolupament enorme de la tecnologia dels radars i de les comunicacions de ràdio. Com a resultat, va nàixer la radioastronomia i, amb ella, la detecció de senyals d'un Univers desconegut, des del qual s'emetia, per exemple, radiació generada per partícules elementals d'altes energies i camps magnètics.

Els radars es varen convertir en una eina decisiva durant la Segona Guerra Mundial. Tota la tecnologia que s'hi va desenvolupar va contribuir al naixement de la Radioastronomia.

No podem dir que va ser la primera notícia d'un Univers més enllà de l'espectre visible, atès que s'havien detectat els raigs còsmics –de què parlarem en una propera entrada–, però sí que va suposar l'inici de l'exploració de l'espai en altres intervals espectrals que no la franja limitada de la nostra visió.

En els anys 60 i 70, la Guerra Freda va propiciar dues escalades que es creuen en el nostre camí: per una banda, la carrera espacial i allò que va acabar sent pretensiosament anomenat 'star wars' per l'administració Reagan; per l'altra, la de l'armament nuclear. Tan aviat com van poder, les dues potències van llençar satèl·lits amb detectors de radiació d'alta energia a l'espai. Els detectors apuntaven a territori enemic per tal de localitzar fonts de radiació associada a assajos nuclears.

La sorpresa va ser, novament, la detecció de fonts extraterrestres, en aquesta ocasió de radiació d'alta energia. La porta al coneixement de l'Univers Violent va ser oberta per les accions bèl·liques, violentes, de l'ésser humà.

La darrera de les històries que relacionen la guerra i l'astronomia també ens arriba de l'espai: els satèl·lits d'espionatge. Per tal de resoldre amb nitidesa les imatges preses des de l'espai, calia corregir els efectes de la turbulència atmosfèrica. Així, es va desenvolupar la tècnica d'òptica adaptativa. Amb un interès i una perspectiva ben diferents, els astrònoms pretenien obtindre imatges precises dels astres amb telescopis terrestres. Tanmateix, compartien el problema atmosfèric.

La imatge mostra l'efecte aconseguit per l'òptica adaptativa en la imatge d'un cúmul globular. Aquesta tècnica ofereix una millora significativa de la nitidesa de les imatges, tot permetent estudis més acurats i profunds. Imatge: ESO.

Els astrònoms, amb recursos molt més limitats que no l'exèrcit dels EUA, van iniciar la seua recerca en aquesta línia, però els militars ja la tenien desenvolupada. Finalment, el govern nord-americà va decidir fer pública la tècnica en veure que els quatre set-ciències amb ulleres ho tenien a tocar. Aquesta tècnica és, per cert, la base dels treballs dels equips d'Andrea Ghez i Reinhard Genzel, que van aportar evidències sòlides sobre l'existència d'un forat negre supermassiu al centre de la nostra Galàxia i els va suposar el premi Nobel de Física de l'any 2020.

Tal com va posar Quino en boca de Mafalda –llegint un article de diari que deia 'No es necesario un análisis muy profundo para ver que desde el arco y la flecha hasta los cohetes teledirigidos, es sorprendente lo mucho que ha evolucionado la técnica'–: 'Y deprimente lo poco que han cambiado las intenciones'.

Tot i que no ho semble, l’asfixia per obstrucció de la via aèria és un important problema de salut arreu del món. Segons l’Institut Nacional d’Estadística representa la tercera causa de mort no natural per davant dels accidents de trànsit. En 2017 més de 2.300 persones varen perdre la vida perquè algun objecte va quedar encaixat a les seues vies respiratòries. Com no ho havia pensat ningú abans? La «maniobra de Heimlich®» és relativament fàcil per solucionar aquest problema i ha salvat milers de vides al llarg del món. Va ser el Dr. Heimlich qui la va descriure per primera volta l’any 1974. Des d’aleshores tenim informació de com fer-la, l’hem vist fer en directe o en multitud de vídeos que circulen per les xarxes, però vull contar-vos un poc més sobre el seu inventor.

Dr. Henry Heimlich./ Wikimedia Commons

El Dr. Henry Judah Heimlich va nàixer a Wilmintong (EUA) en febrer de 1920. Va estudiar Medicina a la Universitat de Cornell i es va especialitzar en cirurgia toràcica. La seua carrera destaca per diferents solucions enginyoses a problemes que semblaven insuperables però també per més d’una teoria molt controvertida.

Durant la Segona Guerra Mundial Heimlich va estar destinat a un grup naval nord-americà a la Xina. Allí va trobar tractament per al tracoma, una infecció ocular que causava ceguesa a gran part de la població, amb una barreja de crema d’afaitar i sulfadiazina (un tipus d’antibiòtic) aplicat sobre les parpelles.

A la dècada dels cinquanta va descriure la primera tècnica de reconstrucció total d’esòfag que encara hui s’utilitza per a alguns casos de defectes de naixement d’aquest òrgan. Posteriorment, i després de la seua experiència en la guerra, va desenvolupar un dels grans avanços de la cirurgia batejat amb el seu nom. La «vàlvula de Heimlich®» permet extreure aire o líquid de la cavitat toràcica sense que torne a entrar aire de nou, el gran problema dels drenatges totalment oberts que s’empraven. Es va presentar l’any 1964 i és tant o més famosa que la seua maniobra. Aquest senzill mecanisme continua usant-se diàriament a tots els hospitals del món.

Vàlvula de Heimlich o antiretorn./ Vygon

Al llarg de la història s'ha intentat investigar la millor forma d’alliberar una obstrucció aguda de la via aèria que en molts dels casos resulta mortal. Durant la primera part del s. XX els registres de morts en restaurants són esgarrifosos. Històricament eren atribuïts a accidents cardiovasculars a causa de l’anomenat «café coronary syndrome» fins que els registres de les autòpsies realitzades van determinar la vertadera causa de la mort era l’asfixia pel bol alimentari desplaçat a la via aèria.

La ment inquieta del Dr. Heimlich, i segons ell alguna experiència personal, va fer que en 1974 desenvolupara la coneguda com a «maniobra de Heimlich®». La seua aportació consistia a afegir als colps a l’esquena la compressió abdominal per augmentar la pressió intratoràcica i expulsar així el cos estrany intratraqueal. La tècnica va ser publicada en juny de 1974 en un article d’opinió de la revista Emergency Medicine. Només una setmana després es publicava a Seattle el testimoni del primer cambrer que havia realitzat la maniobra amb èxit. Deu anys després va ser acceptada per l’American Heart Association i es va començar a implementar arreu del món. Preparant aquesta entrada he descobert que existeix fins i tot una fundació per a la difusió i manteniment del llegat del Dr. Heimlich.

A partir dels anys vuitanta, Heimlich va continuar investigant noves indicacions per a la seua maniobra. Alguna de les teories que el van fer caure en desgràcia va ser la seua defensa de la «maniobra de Heimlich®» per a tractar els atacs d’asma i com a part de la reanimació cardiopulmonar en víctimes d’ofegament a l’aigua. Aquestes indicacions van ser totalment rebutjades per la comunitat científica internacional.

Malauradament el descrèdit sobre la seua figura va augmentar amb la seua defensa de la malarioterapia. Aquest corrent considera que la febre elevada causada per la malària estimula el sistema immune de tal forma que pot fer front al càncer o al VIH.

Tot i la controvèrsia al seu voltant i els possibles riscs associats, la «maniobra de Heimlich®» continua sent una de les principals tècniques indicades per a la majoria dels casos d’asfíxia. Com el Dr. Heimlich va dir a una entrevista a 2013, tres anys abans de morir: «L'única satisfacció que necessite és que les persones que han sobreviscut per la maniobra de Heimlich recorden el meu nom».

En les entrades anteriors hem vist com l'Astrofísica es va desenvolupar a partir de les deduccions observacionals de les propietats físiques dels astres, en la banda visible de l'espectre electromagnètic, amb telescopis òptics. En properes entrades, parlarem del desenvolupament de les observacions astronòmiques en tot l'espectre. Tanmateix, ara ens centrarem en un aspecte transversal, com és la interpretació de noves observacions en clau 'marciana'.

Efectivament, la segona meitat del segle XX va ser testimoni d'una eclosió de l'afecció al món de la investigació sobre la possible existència de vida intel·ligent a l'Univers (perquè potser no n'hi ha ni rastre al nostre planeta, com deien els Monty Python). La ciència astronòmica no ha quedat al marge del que podríem anomenar una obsessió social. Ni tan sols l'Univers violent s'ha estalviat les interpretacions a l'ús...

El desenvolupament de la Radioastronomia va ser el principal soci de les interpretacions marcianoides de les noves observacions en aquesta banda. El motiu és ben senzill: les emissions en ràdio es feien servir al nostre planeta amb l'objecte de comunicar punts distants; per tant, la detecció d'emissions en ràdio en l'espai podia ben bé estar associada a emissions d'altres civilitzacions.

Aquest raonament sembla del tot lògic i evident en els caps de les persones d'una època en què allò de les civilitzacions extra-terrestres estava de moda (còmics, pel·lícules, històries a la ràdio, nous descobriments astronòmics...). Tanmateix, i com sol passar en aquests casos, hi sol haver una explicació alternativa que ni tan sols ens passa pel cap de tan capficats com estem en el corrent principal de pensament de la nostra època. Sortosament, la manera en què es treballa en ciència genera una protecció natural enfront del fenomen de la interpretació prematura i esbiaixada. Així, noves observacions i revisions crítiques dels resultats permeten destapar explicacions alternatives i més ajustades.

Variabilitat detectada en la font CTA 102 –cercles negres– front a una altra font estable –cercles blancs. Imatge apareguda en el capítol 'Is anyone out there?' del llibre 'Open Skies' de K.I. Kellermann et al. com cortesia de la família de Guennady Xolomitski, un dels membres de l'equip.

Per exemple, l'any 1963, amb tota la solemnitat, un grup de radio-astrònoms soviètics, liderats per Nikolai Kardaixov va anunciar la possible detecció de senyals provinents d'una civilització molt avançada tecnològicament. El mateix Kardaixov havia creat una escala per determinar el grau de desenvolupament de les civilitzacions, en funció de la quantitat d'energia que són capaces de generar i gestionar. Les observacions del grup soviètic, punteres en aquell moment, mostraven emissions en ràdio amb uns patrons variables, però intensos. Tot clar, sense dubtes, es tractava emissions amb objectius comunicatius i allò es va fer públic en notòria i solemne roda de premsa. 

En realitat, com es va demostrar més tard, allò que havien descobert era el blàzar, en la nomenclatura actual, CTA 102. Observacions fetes pel mateix grup en els anys posteriors van demostrar que es tractava d'una font astrofísica i no d'una font artificial d'emissions; una galàxia activa situada a milers de milions d'anys-llum de distància, un dels escenaris més violents del nostre Univers.

Al centre de CTA 102 hi ha un forat negre supermassiu, per al qual s'ha calculat una massa de deu mil milions de masses solars. Aquest forat negre incorpora gas que ha estat aportat possiblement per una galàxia satèl·lit caiguda sobre CTA 102. A l'Univers més jove, el que observem a aquestes enormes distàncies, la col·lisió entre galàxies era un esdeveniment relativament freqüent. Així, les galàxies més petites queien sobre les més grans en un procés anomenat 'jeràrquic'. S'entén que eixe gas aportat per les galàxies petites va acabar apropant-se al centre de gravetat de la galàxia activa, on hi ha la bèstia, esperant per engolir-lo.

Detecció dels pulsos de llum de LGM-1. Jocelyn Bell.

En resum, no es tractava de marcians, sinó una manifestació brutal d'activitat galàctica... Un altre cas ben conegut, tot i que menys solemne, va ser la indicació que va fer Jocelyn Bell al paper on hi havia les seues dades de la primera detecció d'un púlsar. El pols de la radiació era tan regular que davant la manca d'una altra explicació l'estudianta Jocelyn Bell la va nomenar, de manera jocosa, LGM-1, on LGM és l'acrònim de 'little green men'. Realment, tot i que evidentment els podia passar pel cap aquesta explicació, l'anotació va quedar en anècdota perquè J. Bell i el seu supervisor de tesi, A. Hewish van buscar altres explicacions físiques. Finalment van arribar a la conclusió que el que estaven observant era un estel de neutrons, altament magnetitzat, amb una emissió tipus far en ones de ràdio. Tampoc no hi havia marcians, doncs, sinó una manifestació d'una altra cara de l'Univers violent: les explosions de supernova i la creació d'estrelles compactes, que giren a velocitats altíssimes sobre si mateixos.

Recentment, la dràstica variació en l'emissió d'una estrella a la nostra Galàxia, KIC 8462852 o Tabby's Star (en honor a la seua descobridora), havia estat fruit de l'especulació sobre la possible absorció del flux de l'estel per part d'una civilització avançada. Segons l'escala de Kardashev, les civilitzacions de tipus II serien capaces de controlar i usar l'energia generada per l'estel del seu sistema planetari. Un mecanisme anomenat 'esfera de Dyson' podria servir la civilització per a prendre l'energia de l'estrella, ocultant la seua brillantor a observadors externs, com nosaltres.

També fa poc s'ha especulat amb la possibilitat que un objecte, anomenat Oumuamua, amb trajectòria i morfologia peculiar que passa pel nostre Sistema Solar siga una nau interestel·lar pilotada per éssers forasters, més que no un asteroide. Tanmateix, com sempre, hi ha explicacions alternatives que possiblement seran més encertades, com per exemple la presència d'un conjunt d'asteroides del mateix sistema estel·lar que podrien ocultar l'estrella en el cas de KIC; o una dinàmica complexa, però ben possible, en el cas de l'asteroide-ovni. Aquestes explicacions resulten ser rebudes, injustament, de manera desapassionada, com una aixafada de guitarra, però, no és la naturalesa suficientment engrescadora?

En conclusió, l'obsessió encara ens ronda, potser per la necessitat quotidiana d'adrenalina. Tot plegat, aquestes hipòtesis són perfectament vàlides, però no es poden convertir en certeses que alimenten les nostres addiccions. Sort que en ciència es revisen idees, hipòtesis i resultats de manera crítica i continuada.

El diagrama de Hertzsprung-Russell (HR) va permetre entendre que la posició d'una estrella en aquesta representació tenia significat físic. L'observació de cúmuls d'estrelles, en què totes tenen la mateixa edat, va contribuir a bastir aquesta conclusió, en una preciosa conjunció de diferents camps de la física, des de la mecànica a la física de partícules, passant per la termodinàmica i l'electromagnetisme.

En els cúmuls globulars s'hi poden trobar desenes o centenars de milers d'estrelles. Entre elles n'hi ha que són binàries, ço és, orbiten una entorn de l'altra. Els períodes orbitals, observables mitjançant les posicions relatives entre elles, o també els canvis en la seua brillantor causats per les ocultacions, si l'òrbita és aproximadament coplanària a la línia de visió, permeten aplicar les lleis de Kepler i calcular-ne les masses.

Cúmul globular M80. NASA, The Hubble Heritage Team, STScI, AURA

A més, com que totes les estrelles del cúmul estan a la mateixa distància, la conversió entre la seua magnitud aparent i la seua magnitud absoluta és la mateixa i se'n poden fer diagrames HR amb facilitat.

Un ingredient més va ser l'aportació dels treballs desenvolupats per Kirchhoff, Rayleigh, Jeans o Planck sobre les propietats termodinàmiques d'allò que s'anomena 'cos negre' –un concepte teòric d'un cos que absorbeix tota la radiació que rep. Les observacions fetes als laboratoris indicaven que un cos en equilibri termodinàmic emet com un cos negre i que el seu espectre –distribució energètica– d'emissió depèn de la seua temperatura. Això era aplicable a les estrelles, atès que se n'havien obtingut espectres, i aquests responien a eixa distribució. Aquest corpus teòric no només obria la porta d'esbrinar la temperatura equivalent a la brillantor intrínseca de les estrelles, sinó també fer-ne estimacions de la grandària.

Tota aquesta suma dels desenvolupaments en diferents camps va permetre començar a associar les diferents propietats físiques de les estrelles a la seua posició al diagrama de Hertzsprung-Russell. I això va conduir a les primeres deduccions sobre les condicions en què es troba cadascuna. Per exemple, les estrelles que se separen de la seqüència principal cap a la dreta del diagrama, són més roges, més grans i més fredes.

Diagrama HR obtingut per als cúmuls oberts M67 i NGC188. Font: wikipedia CC.

En paral·lel, el segle XIX i principis del XX va viure un debat sobre la font d'energia de les estrelles, amb hipòtesis que van anar des de la col·lisió continuada de meteors sobre la seua superfície, proposada per Julius Mayer, a la contracció de l'esfera de gas com font d'energia, proposada per H. von Helmholtz. Tanmateix, l'organització de les estrelles en el diagrama HR indicava que la seua font d'energia no podia ser exterior, sinó que havia de provindre del seu interior.

Arthur S. Eddington va pensar que aquesta font d'energia havia de ser suficient per a sostenir tota la massa de les estrelles i evitar-ne el col·lapse, cosa que li va permetre estimar la temperatura interior del sol en desenes de milions de graus Kelvin. A més, en adonar-se que la massa del nucli d'heli és menor que la de la suma directa de les masses dels nuclis d'hidrogen, va especular amb la possibilitat que la font d'energia al nucli de les estrelles fora la fusió de nuclis d'hidrogen. En eixe procés es generaria l'energia equivalent a la diferència entre aquestes masses.

Els desenvolupaments dels anys vint i trenta del segle XX van permetre Hans Bethe mostrar teòricament precisament aquesta. Tal com explicarem més endavant, es va demostrar que Bethe va ser qui la va encertar de ple, motiu pel que li van concedir el premi Nobel de Física l'any 1967.

Sovint es relaciona la tardor amb aquella estació de l'any on la bellesa del contrast cromàtic que ens regalen els boscos caducifolis de muntanya, ens deixa atònits i bocabadats. Mentre els més micòfils, es dediquen a cercar els racons òptims per carregar un bon paner de bolets, altres deixen constància de la bellesa del paisatge amb la seua càmera fotogràfica. És temps de rebre amb els braços oberts, la pluja, sempre agraïda si plou bé, flairar l'olor de terra molla i adonar-se com els dits de les mans comencen a palpar les primeres fredorades, malgrat que la temperatura embogeixi amb tant contrast tèrmic entre el dia i la nit. Arriba el moment àlgid del zel d'algunes espècies i el bram dels mascles de cérvol inicia l'obertura sonora per excel·lència que acompanyarà les nostres passejades pels camins i boscúries d'Àneu fins a mitjan octubre, sens dubte un dels moments de l'any que qualsevol naturalista espera amb delit.

Surto de matinada, amb la llum del frontal, en silenci per sentir el profund so gutural allargat i greu que retrona a un vessant i altre de la muntanya. Un moment impactant, però agraït, que permet adonar-nos que la natura és viva, constatant una vegada més que l'esforç de supervivència de les nostres espècies no és en va. A trenc d'alba, la llum del dia es lleva més mandrosa que a l'estiu. En un breu minut engega el cant dels ocells, el cel s'encén i els brams creixen amb intensitat. Planto el telescopi terrestre en el lloc estratègic, allunyat dels cérvols per no torbar-los i cerco amb els binocles entre ginebres i bàlecs la seua presència. Siluetes que es belluguen entre pastures, prats, boscúries i el roquissar fins que entre la circumferència de l’òptica observo amb detall un petit grup de tres femelles amb cries i segalls com peixen l'herba tranquil·lament i es nodreixen d'alguna fulla encara entendrida que remugant els farà de bon pair.

Cérvol mascle, empaitant femelles / © Francesc Rodríguez Ambel

Més amunt, en un petit replà que em recorda una petita sabana, un parell de mascles rivalitzen amb intensitat, marcant territori, un al costat de l'altre, alçant el coll i emeten el potent bram. Són un parell de bons candidats per aconseguir el preuat repte de la reproducció. Una veritable pugna que, en molts casos i després de colpejar amb insistents patacs de banya a terra, acaba en una lluita de força enforquillant-se les banyes, demostrant la fortalesa dels seus gens que té la recompensa del plaer. El més feble cedeix i capcot marxa a cercar una altra oportunitat. El vencedor amb tota probabilitat serà l'òptim candidat per la femella més esplèndida. Esforç, desgast energètic constant, dejuni involuntari per l'oblit, o brama, o aliment. Això no és amor, això és pura supervivència. La selecció natural afebleix als més decrèpits portant-los potser a l'abisme de la mort. Victoriosos, els forts pujaran al podi més alt fent perdurar l'espècie amb la millor qualitat genètica possible.

Com escrigué l'alpinista Maurice Herzog, no és més qui més alt arriba, sinó aquell que, influenciat per la bellesa que l'envolta, més intensament sent. Em sento privilegiat d’aquest moment, i permeteu que us faci extensiva aquesta cita a altres sentits. Veure, sentir, escoltar, tastar i viure la brama, una veritable experiència que si més no una vegada a la vida hauríeu de fer. Això sí, sempre amb el respecte que la natura i els cérvols mereixen.

Ja sabeu qui és Maria Sklodowska-Curie, la primera dona a rebre un Nobel i la primera persona a rebre’n dos. Descobridora amb el seu marit del radi i el poloni, mai varen patentar els resultats d’aquestes investigacions que els provocaren importants conseqüències sobre la seua salut.

Llegint la seua biografia trobem multitud de dades interessants. L'any 1910 va aconseguir aïllar un gram de radi pur i un any després seria l'única dona en participar en el primer Congrés Solvay (i ho va continuar sent durant moltes edicions. La fotografia més famosa d’aquestes reunions és la del cinqué congrés el 1927 i no hi va participar cap altra dona fins a la setena edició en 1933 on va estar acompanyada per la seua filla Irène i l’austríaca Lise Meitner). Va escriure gran nombre d’articles i una desena de llibres, l'últim d’ells, Radioactivité, va ser publicat de forma pòstuma l’any 1935.

Entre tota la informació que fins fa poc desconeixia em fa especial il·lusió assabentar-me que a la Lluna hi ha un cràter anomenat Sklodowska en honor seu. Vos convide a tafanejar el mapa de la cara oculta del satèl·lit per a descobrir que està envoltada d’altres col·legues científics i molt a prop del seu benvolgut Pierre.

Els seus descobriments van obrir la porta a multitud d’aplicacions de la radioactivitat en física, química i medicina. Anomenar-los tots faria aquesta entrada interminable, però del que sí que parlaré és de com l’exposició a les radiacions ionitzants durant més de trenta anys la va fer emmalaltir.

Si bé és cert que la quantitat de material amb la que treballaven era molt poca, l’exposició va ser constant i sense cap mena de protecció durant molts anys. Segons alguns dels seus escrits, Marie Curie transportava petits tubs d’assaig amb isòtops radioactius a les butxaques i els emmagatzemava als calaixos de la seua taula de treball. A causa d'aquesta contaminació els seus documents, fins i tot un llibre de cuina, es guarden en caixes folrades de plom al soterrani de la Biblioteca Nacional de França.

Anunci francès de producte desmaquillant amb radi, 1938./ Getty Images

Òbviament encara es desconeixien els efectes perjudicials d’aquest tipus de materials. I també entrava en joc la lleugeresa, per dir-ho d’alguna forma, amb què s’emprava la radiació a principis del segle XX. Imagineu que ens trobem davant d’un dels grans descobriments de la història de la ciència amb múltiples aplicacions molt profitoses, però els efectes nocius del qual tenen un temps de latència de desenes anys. Doncs bé, que els elements radioactius s’utilitzaren fins i tot en cosmètica com a mètode de depilació ara ens sembla una barbaritat. Però aquestes formes de fer servir la radiació ionitzant també han contribuït a conéixer els seus efectes en profunditat a un preu inassolible de forma conscient.

Sembla que la parella ja patia certes molèsties inespecífiques des de 1903 com cansament o mal de cap. També per eixa època Marie Curie va patir un avortament que tal volta ja estava relacionat amb els efectes de la radiació. Recordeu que el matrimoni va tindre dues filles: Irène va seguir els passos de sa mare convertint-se en la segona dona en rebre un Nobel i emmalaltint d’una forma molt similar a ella. Ève es va dedicar a la literatura i el teatre, va ser l’escriptora d’una de les biografies més completes de sa mare titulada Madame Curie, publicada el 1937.

Pierre Curie va morir amb quaranta-sis anys atropellat per un cotxe de cavalls. Sembla que va caure a la calçada perquè el terra estava mullat, però algunes versions comenten que els mesos previs estava cada dia més prim i debilitat. La mort de Pierre va ser un gran entrebanc per a Marie que va continuar la tasca dels dos pràcticament sola i amb escassos recursos econòmics.

No entraré a detallar el seu periple per a aconseguir la càtedra a la Sorbona ni com s’ho feia per a criar dues filles menudes. Tot sumat a què la seua salut minvava progressivament. Diuen que menjava com un pardalet i estava extremadament prima. Pocs anys després li esdevingué una ceguera progressiva per cataractes possiblement secundàries a l'exposició a la radiació. Mentrestant la seua medul·la òssia anava sumant alteracions que progressivament la van conduir a l'anèmia aplàstica per la qual finalment va morir el 4 de juliol de 1934, amb seixanta-sis anys.

Però quin és l’efecte exactament d’aquest tipus de partícules sobre els teixits? Com sabeu, els diferents tipus d’ones es classifiquen dins un espectre electromagnètic segons la freqüència, la longitud d’ona i l’energia associades. Les radiacions ionitzants són aquelles formades per partícules d’alta energia i capaços de travessar els teixits provocant un dany en l’estructura cel·lular. La radiació pot ser emesa de forma intencionada, com és el cas d'un accelerador de partícules o una màquina de raigs X, o de forma espontània pels elements químics anomenats radioactius.

Les cèl·lules de cada teixit són més o menys sensibles a les radiacions depenent, entre altres coses, de la seua estructura i de la capacitat de proliferació en cada moment. Els danys irreversibles que pateixen les cèl·lules poden provocar la seua mort o una alteració de la seua funció. En el primer cas els efectes sobre l’individu seran detectables o no en funció del nombre de cèl·lules destruïdes i la importància de la seua funció. El segon és un dels mecanismes de producció d’un tumor maligne a les zones exposades del cos. Però en aquest procés també és important la dosi i el temps d’exposició: els efectes a una dosi altíssima en poc de temps que pot ocasionar l’explosió d’una central nuclear no són els mateixos que els que podia patir un metge de principis del segle XX que utilitzava un aparell de raigs X diàriament a la seua consulta.

Fragment de medul·la òssia afectada d'anèmia aplàstica (esquerra) i medul·la òssia normal (dreta)./ CNIO

Què li va passar a la medul·la de Marie Curie? Tot i que no existeixen proves definitives, els seus símptomes i signes apunten a alguna alteració progressiva en la producció de les cèl·lules sanguínies. Possiblement heu sentit que va patir una leucèmia, però sembla més possible que es tractés d’una anèmia aplàstica. Aquest tipus d’anèmia és deguda a l’esgotament de les cèl·lules mare productores de cèl·lules sanguínies dins la medul·la òssia. I és que aquest teixit és especialment sensible als efectes nocius d’agents externs com la radiació perquè està extremadament vascularitzat i té una activitat frenètica. Durant mesos o anys els nius productors de glòbuls rojos, blancs i plaquetes són progressivament substituïts per zones fibroses sense activitat. La conseqüència d’açò és la disminució de les cèl·lules en sang perifèrica amb les disfuncions derivades: debilitat, infeccions i tendència al sagnat, entre d’altres.

Segur que recordeu les fotografies que es conserven d’ella. El deteriorament físic progressiu i la pal·lidesa no s’expliquen només pel pas del temps i les dificultats vitals. Però Marie mai va parlar del risc dels seus descobriments. No sabrem si per desconeixement o perquè no volia eclipsar la utilitat del seu treball amb els efectes nocius. I això que ni una ment tan brillant com ella hagués pogut imaginar totes les aplicacions que hem d’agrair-li hui en dia.