Consciència

Conte de Tots Sants

29
octubre
2022
Galàxia Roda de carro, observada pel telescopi James Webb. NASA, ESA, CSA, STScI. https://esawebb.org/images/weic2211b/

Des de l'hemisferi poblat del planeta Únic, el cel nocturn mostrava una taca difosa enorme. Els únics astres coneguts eren l'estrella i planetes del sistema, la Gran Taca, i altres estrelles situades entre aquesta i el seu sistema, tal i com s'havia pogut mesurar recentment.

L'espècie conscient que habitava Únic havia assolit un desenvolupament significatiu. La seua ciència havia tret algunes conclusions al respecte de la Gran Taca, però hi havia un intens debat al respecte. Per una banda, hi havia qui deia que l'Univers es limitava al sistema estel·lar del planeta, amb especificitat evident, i la Taca. Aquesta visió estava fonamentada en la tradició religiosa que associava la Gran Taca a la presència de divinitats i les ànimes dels difunts, molt arrelada en la societat del moment. Si més no, d'això l'acusaven des de l'altra banda, els qui pensaven que hi havia sòlides evidències de la presència de 'taques' semblants més enllà d'aquesta Gran Taca lluminosa que dominava el cel.

Entre els partidaris d'aquesta darrera opció, hi havia l'Ella, qui havia participat en unes observacions en l'interval infra-roig que van permetre identificar objectes més enllà de la taca i en els debats sobre la seua interpretació. Ella es plantejava i preguntava a persones amb qui assolia la confiança necessària, per què no els estava permès viatjar a l'altre hemisferi del planeta. Si només pogueren observar el cel de l'altra banda... Les històries sobre bèsties i perills no la convencien gens. La por dominava el seu entorn social i ningú es plantejava contravenir les instruccions legals, sota penes de presó, i fins i tot, mort.

Farta d'esperar, l'Ella va fugir quan va poder, espentada per la seua curiositat. En fer-se fosc, va furtar l'aeroplà del seu centre de recerca i va volar per creuar l'equador d'Únic. Va volar tota la nit i a l'endemà va creuar l'equador del planeta. En poder, va aterrar en la primera clariana que va trobar i va esperar la nit, excitada i espantada per les històries que havia sentit explicar des de petita.

UGC 10214 observada pel telescopi Hubble. NASA, Holland Ford (JHU), the ACS Science Team and ESA. https://esahubble.org/images/heic0206a/

Es va fer de nit i la foscor més profunda la va engolir. El cel era completament negre, tret d'uns pocs punts tènues que esguitaven el fons, i alguna taca difosa, petita, imperceptible. Potser era el fred, però sentia que se li accelerava el pols, li costava respirar. Potser era el fred, o potser la por inconscient a les bèsties, però s'ofegava. Tanmateix no sentia cap altre soroll que la fressa de les plantes mogudes pel vent que també li posava els cabells a la cara. No, no era el fred, ni la por a cap bèstia. Just abans de perdre el sentit es va adonar que allò que l'estava paralitzant era la percepció de la immensitat, del buit. Era el buit.

Com cada vegada, cada cert temps, els equips de rescat, en missió oficial i secreta, van cercar l'aeroplà, junt al qual jeia el cos ert. Com cada vegada, cada cert temps, els hi tocava recollir-ne algun. Hi anaven sempre de dia.

Manel Perucho és professor de la Facultat de Física de la Universitat de València i fa recerca sobre diferents escenaris astrofísics en què la relativitat juga un paper important. En particular, estudia l’evolució i impacte de dolls de plasma en galàxies actives o en estels binaris de raigs X i gamma.
Manel Perucho és professor de la Facultat de Física de la Universitat de València i fa recerca sobre diferents escenaris astrofísics en què la relativitat juga un paper important. En particular, estudia l’evolució i impacte de dolls de plasma en galàxies actives o en estels binaris de raigs X i gamma.