Aquest mes de desembre ha arribat acompanyat d’un grapat de nevades seguides que han propiciat que el paisatge hagi esdevingut un paratge totalment de ple hivern. Mentre la majoria de gent s’estima més el seguici de cues i el brogit de les nostres estacions d’esquí, surto aviat per escapolir-me de tanta massificació i endinsar-me per camins de solitud on només el trepig dels meus peus calçats amb raquetes de neu que s’esfondren obrint traça, trenquen el silenci més proper. El dia és fred, fa vent, però el sol esdevé un gran aliat tèrmic. Sortint del camí envoltat d’una esplèndida bosquina d’avellaners, m’endinso a una mollera d’origen glacial ara totalment innivada, on els sediments dipositats a l’antiga zona lacustre actualment esdevenen una zona de patamoll amb petits rierols. La neu hi pren un aspecte humit, pesant i xop. Em criden l’atenció uns arbusts d’uns tres metres d’alçada amb unes branques brunes grisenques que es belluguen per la forta terbolina. Em sorprenen els seus fruits carnosos encara vermells, alguns marcits i que resistents als durs dies de fred dansen i aguanten amb força.
M’atanso bé per observar-ne les baies que en pengen. El contrast vermellós amb el fons blanc de la neu les fan força fotogèniques. Una imatge que haurà de perdurar a la meua retina i traslladada directament al disc dur del meu cervell. Malauradament avui m’he descuidat la càmera. Així i tot, prenc un petit llapis que duc a la butxaca i esbosso un dibuix a la meua llibreta de camp, irregular, mal traçat, on anoto com de costum la data i l’indret de l’observació. Sense cap dubte, em trobo davant d’un aliguer (Viburnum opulus) un arbust caducifoli de la família de les caprifoliàcies, propi de boscos humits, més localitzat a l’Aran que no al Pallars i poc freqüent a Catalunya, que podem trobar fins als 1.600 metres. Em pregunto que hi fan encara els fruits penjats sense haver estat cruspits per algun ocell cercant aliment en aquests dies tan crus? L’estratègia de dispersió de la llavor com la major part dels fruits vermells és a partir de la ingesta pels ocells. Recordo haver llegit, malgrat que no els hagi tastat mai que aquestes baies solen ser àcides i que en grans quantitats o consumides amb molta freqüència, poden esdevenir tòxiques. No em puc estar de contemplar tanta bellesa en un fons blanc immaculat. Em reviu la memòria el blanc de les seues flors que al maig floriran formant un ramell atapeït de flors blanques esdevenint autèntics poms o boles de neu, nom popular amb el qual es coneix aquesta espècie. L’entorn resta en silenci, només el xivarri retorna a les meues orelles, quan després d’una bona caminada, arribo al poble i observo a uns infants jugant amb altres boles de neu acabades de fer.
