D'entrada, el titular del quadern de muntanya ens pot dur a la imatge de plantes carnívores de forquilla i ganivet, on els insectes són devorats per enormes fulles que s’obren i tanquen. L’escena em recorda l’obra de teatre, La botiga dels horrors, una comèdia musical rock on el protagonista criava a la seua floristeria una planta carnívora que es nodria de sang i carn humana, esdevenint una atracció turística pel negoci amb unes fatals conseqüències.
Aquest mes de maig ens ha dut una minsa precipitació, que si més no a diferents zones del territori, ha maquillat lleugerament el paisatge. Caminant entre l'ombrívola avetosa de la Mata de València direcció cap al Salt de Comials, entremig d’un petit degotall al marge esquerre del riu de la Bonaigua, es deixen entreveure uns quants peus de violes d'aigua (Pinguicula grandiflora). Unes plantes, que florides, destaquen pels intensos tons liles dels seus pètals. Si s'observen de prop, es pot entreveure les fines ratlles moradisses que destaquen damunt de la taca blanca a la gorja de la corol·la, una atractiva pista d'aterratge pels insectes pol·linitzadors que brunzint entraran directament cap a un túnel de servei adaptat per una minuciosa estratègia que la flor disposa amb la finalitat que l'insecte, quan torni a sortir, ho faci emprenent de nou el vol amb tot el cos farcit de pol·len, i així de flor en flor.
A la part inferior de la planta, destaquen les seues fulles, de color verd llampant i lleugerament recaragolades cap endins, de textura carnosa, i cobertes d'una substància enganxifosa, que esdevé un parany immediat pels petits mosquits que atrets pel color lluent quedaran atrapats, sense sortida. L'acció dels bacteris, afavorirà la digestió lenta d'un suculent àpat per aquesta curiosa planta protagonista d’una història d'atracció i delicte.
L’encís del paisatge i l’ambient fresquívol, em duu a seguir el costerut corriol que s'enfila cap al camí que mena al Cap del Port de la Bonaigua, on més amunt de la Mare de Déu de les Ares, observo una petita torbera. Amagades entre les molses esfagnes, s'hi troba la segona protagonista carnívora d'Àneu: la Dròsera (Drosera rotundifolia), coneguda popularment amb el nom de l'herba de la gota. Els tentacles excitables, que voregen el limbe de la fulla, disposen d'una glàndula digestiva lluent, que la planta segrega amb un notable aspecte d’aigualada. Probablement, la imatge inspirà al botànic suís Caspar Bahuin a batejar-la amb la nomenclatura binomial de (Ros solis), la rosada del Sol. Fou Carl Von Linné qui posteriorment va canviar la nomenclatura científica per l’actual Drosera provinent del grec droseros (cobert de rosada).
Sigui quina sigui la variant etimològica, aquesta planta permet visualitzar el context i entendre que els petits insectes capturats romandran engabiats en els tentacles corbats fins a quedar diluïts pels enzims, nodrint d’aliment a la fràgil i delicada planta en un nou episodi d’acte tròfic.
Visualitzo de nou l’obra de La botiga dels horrors, on l’Audrey II es cruspia els turistes que la visitaven i això em fa pensar que sovint l'ésser humà esdevé el protagonista antagònic a la comèdia i és l'homínid qui endrapa la natura en un escenari on dia a dia s’obre el teló d'un nou espectacle d'entrada gratuïta, que caldria bescanviar per una immersió en silenci, sensibilitat i el respecte que mereix.
