De vegades, quan algú et fa alguna pregunta sobre temes del teu treball, o simplement alguna curiositat còsmica, mostren el seu astorament per la magnitud de l'Univers. També expressen la seua sorpresa pel fet que pugues ficar-te al pensament tot allò. Bé, realment nosaltres ens hem acostumat a parlar de números que tenen un bon grapat de zeros al darrere. Res més. A mi també em sorprèn la manera en què els equips de treball d'un quiròfan s'enfronten a operacions complicades, en la fina línia que separa la vida i la mort. I moltes altres coses.

Segurament es tracta del costum. Tanmateix, de vegades... Per exemple, darrerament m'ha passat un cas que m'ha fet pensar coses que no pense cada dia. Ara mateix estic estudiant treballs que tracten el percentatge de galàxies actives sobre el total de galàxies observades en diferents catàlegs. L'objectiu del projecte que tenim entre mans és intentar saber com ha estat de rellevant aquest fenomen al llarg de la història de l'Univers. Fins ara ens hem preocupat d'estudiar-ne la rellevància en l'Univers proper, però... això ha estat sempre així? Quin paper ha jugat en l'evolució de les galàxies i en conformar per tant l'Univers tal com el coneixem ara?

En un dels treballs que he tingut a les mans usaven una mostra amb més de vint mil galàxies. Vint-i-dues mil, de fet. Galàxies. No res, una quantitat raonable. Ínfima, si volem, en termes del nombre de galàxies detectades. Ara, si pensem que en cada una d'elles n'hi haurà entre desenes i centenars de milers de milions d'estrelles, la cosa fa un cert vertigen. De l'ordre de 1015 estrelles en total.

El meu cap navegava per escriure un article sobre aquest vertigen, quan de sobte un altre de més proper, i certament pitjor, em va assaltar. A les xarxes socials vaig llegir comentaris sobre els famosos 'chemtrails' i l'absència de pluja que una sèrie d'il·luminats els atribueix. La cosa, barrejada amb comentaris polítics faria riure, si no fora realment preocupant. Molta gent se sorprèn en saber que els meteoròlegs reben amenaces personals per aquest motiu, en fer-los partícips d'aquesta fantàstica conxorxa. També hi ha qui diu que no plou perquè no fas bous. I tampoc no té gràcia.

Imatge d'un bombarder B17 durant la Segona Guerra Mundial. Al fons, traces de condensació de vapor d'aigua ejectat per aquests avions amb motors de pistons. Crèdit: Sgt. Stanley M. Smith - 390th.org, Domini públic.

Als comentaris sobre els 'chemtrails' el personal deia coses com 'ja no em fie de ningú' o 'ja no em crec res'. Em va fer gràcia, perquè a pesar d'aquests comentaris, sí que es creien que els avions eviten la pluja. Aquella pretensió d'escepticisme no és més que això, una pretensió. L'escepticisme no és útil, com sembla pensar aquesta onada d'il·luminats, si simplement es tracta de creure o no creure de manera selectiva. Típicament, la cosa va de no creure el que diu la ciència i creure el que diu un youtuber. Això no és escepticisme, amics.

L'escepticisme útil seria, d'una banda, no creure res que no has pogut comprovar o estudiar per tu mateix. I, per l'altra, atès que no tenim temps d'estudiar i saber de tot, tindre una mínima humiltat i respecte a aquelles persones que han dedicat la seua vida a l'estudi d'una matèria que nosaltres no hem pogut estudiar. Quin desficaci, pensar que tots i cadascun dels experts d'un camp formen part d'un complot per enganyar la humanitat. I quina enorme contradicció que qui pensa això es vulga fer passar per 'escèptic'.

Solc defugir els tòpics i les frases cèlebres, però aquesta setmana vaig començar pensant en la infinitud de l'Univers i he acabat pensant en la infinitud de l'estupidesa humana. I ja va dir el verbalitzador de la cosa, Albert Einstein, que només tenia dubtes en el cas de l'Univers.