El fred finalment ha arribat. Tímid, sense ser molt intens, ja es fa notar a l'entorn i les primeres volves de neu cauen per sota dels mil cinc-cents metres. El paisatge al fons de vall, només s'emblanquina lleugerament, però alguns ja es freguen les mans i somien que aviat podran lliscar amb els esquís als peus, en un paisatge antropitzat entre pilones i remuntadors amb l'intens brogit de gent.

Per fi, el llarg estiuet de St. Martí, ja s’ha acabat. Els carrers dels pobles fan olor de foc a terra, el bestiar peix al fons de vall i el vent de port comença a desgranar del tot les fulles que a hores d'ara encara perduren mig aferrades pel pecíol a les branques dels arbres caducifolis. Enguany, els colors grocs, vermells i taronges s'han mantingut força setmanes, i sincerament fa goig veure lluir tanta diversitat de colors càlids amb el contrast de les coníferes perennifòlies, ara amb la capçada enfarinada envoltades de bromes orogràfiques que dansen entre els cims. M'alleuja observar que aquest groc de les fulles ja no és conseqüència de l'estrès hídric que molts arbres han patit aquest estiu, sinó per l'arribada de la veritable tardor. Apuntava en altres capítols dels quaderns de muntanya que enguany el temps és boig i ara, una vegada més, ho reblo.

L'activitat clorofíl·lica de les fulles caducifòlies s'ha aturat de debò i ha donat pas a la resurrecció dels carotens que tinten de groc els bedolls, els clops i les xantofil·les vermelloses fan lluir els cirerers silvestres, barrejant com si fos una aiguada d’aquarel·la, una gamma de gradacions càlides. Paletes de colors amagats que són tan sols el resultat de l'estratègia energètica dels arbres d'ampla capçada. Un comportament totalment lògic davant el senyal que la llum del dia s'escurça i el termòmetre davalla. Paisatges que inspiren a fotògrafs de natura, i pintors de pinzell fi.

Captivitat per l’entorn, em pregunto: cal viure el dia a dia amb tanta velocitat, encomanats a vegades per la immediatesa del moment en un món on sembla que res pugui esperar? Sovint fora convenient deixar-nos captivar per aquest instant, absorbir la visió d'aquesta contrada i entendre, que aquest paisatge, transmet sentiment, reflexió i potser amb una senzilla, però entenedora mirada bucòlica descobrir que encara hi ha indrets on el temps s'atura i la improvisació permet transcriure en lletra la noció actual. Ens proporcionarà una lectura curta, improvisada però reflexiva i unipersonal, la base de l'haikú japonès.

Soc dels que pensa que sincerament no tenim res a envejar al famós Momiji japonès i que, ben segur, el poeta Kobayashi Issa, si hagués visitat Àneu a la tardor, hauria plasmat sobre pergamí amb la canya de bambú i la tinta xinesa algun dels seus curts i encisadors poemes.

Quanta bellesa,
cromatisme aneuenc
matí de tardor

L'estiu al Pirineu, meteorològicament parlant, fa setmanes que ha arribat. Una calor desmesurada impròpia per les dates de l'any ens ha assetjat amb força, el vent càlid, amb unes temperatures anòmales, ens ha deixat un paisatge ben ros, eixut i ressec. Ja és una clara evidència que haurem de començar a conviure amb els estralls del canvi climàtic.

Com és costum arreu del nostre país, amb l'arribada del solstici d'estiu, la festa del foc pren protagonisme. A diferents pobles del Pirineu se celebra l’emblemàtica baixada de falles. Una tradició reconeguda Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l'any 2015 i que encara manté viva la flama als habitants de les valls. La fusta tallada i assecada des de fa mesos cremarà a les espatlles dels fallaires, portadors de la llum i el foc. Com acostumo a fer des de fa anys em desplaço a la Vallferrera, al poble d'Alins, per baixar la falla des del Botanal, un topònim curiós que deriva de bot i que bé recull Alcover Moll al seu diccionari etimològic on fa referència a un salt d'aigua, i certament el barranc, des d'aquest espectacular mirador, es despenja de dalt de la cinglera i "bota" fins a abocar el seu fil d'aigua, enguany més eixut que de costum, fins a la Noguera de Vallferrera.

El camí del Botanal és costerut, però alhora preciós, el pes de la falla de pi a les espatlles s'alleuja amb les meravelloses panoràmiques de la vall. La carrua de la cinquantena de fallaires forma una processionària humana que desprèn ànim, esperit i emoció. A mig camí, la fila s'atura per fer un repòs. Aprofito per tornar a observar al meu entorn i em fixo en els nombrosos peus de savina turífera (Juniperus thurifera) que envolten el camí. Aquesta conífera, que pertany a la família de les cupressàcies, va ser descoberta i citada casualment l'any 2007 en aquest espai dins del parc natural de l'Alt Pirineu, fet que va suposar el primer esment d'aquest arbre a Catalunya. La seua semblança amb la savina comuna (Juniperus phoenicia) va passar per alt fins que  amb la seua fructificació no se'n va poder determinar l'espècie (els seus fruits blaus la diferencien amb els de taronges de la comuna). Arribats al mirador del Botanal, el poble d'Alins s'empetiteix, l'ombra del Sol arriba als cims i el bocafoscant envaeix el fons de la vall mentre amb el pas dels minuts, lentament, l’ombra fosca embolcalla tot el paisatge. El foc s’encén i les teies de fusta prenen, és hora de carregar la falla encesa i baixar. Des de l’ermita de St. Quirc, a tocar del poble, baixarà una altra filera de fallaires amb torxes de mà enceses que des d’aquí a dalt semblen cuques de llum seguint les ziga-zagues del camí. Si en la Teogonia, Prometeu va tornar a portar el foc als humans que prèviament els havia usurpat Zeus, els fallaires baixen cada nit de St. Joan el foc fins a la falla major de plaça, senyal i vincle de purificació, mentre les savines turíferes contemplen l'espectacle, des de fa anys, resistents a les aixaldes que desprenen les falles al seu pas.