Com passa el temps! Ja fa dos anys que vaig iniciar aquest blog. M’agrada molt escriure sobre temes que em generen curiositat, però és una feinada. Tant que crec que a partir de l’any nou començaré a publicar una entrada cada dos mesos, encara no ho he decidit. El que fa temps que tinc decidit és el tema de l’entrada de hui. He de confessar que com a lectora m’encisa trobar-me adverbis de temps que indiquen el present. Sempre em fa somriure pensar com el moment actual de qui escriu es barreja amb el de qui està llegint en una curiosa acrobàcia temporal.

Si l’art i la ciència s’han vist influenciats mútuament de diverses formes, una de ben curiosa són les pintures on es representen de forma explícita peces anatòmiques o disseccions de cadàvers en forma de lliçons d’anatomia. Fent una senzilla recerca podem trobar-ne un fum, més nombroses i antigues del que a priori suposava. Però em centraré només en algunes de l’escola flamenca del segle XVII. Concretament en les dos més famoses pintades per Rembrandt, que ens serviran per a fer-nos una idea de les bases d’aquest estil pictòric tan curiós. Si voleu completar el senzill resum que ací faré us recomane llegir l’article en què m’he basat.

«La lliçó d’anatomia del Dr.Tulp» és la més coneguda i representa molt més que un grup d’estudiants al voltant del seu professor d’anatomia. Va ser pintada per un jove Rembrandt l’any 1632 per encàrrec del gremi de cirurgians d’Amsterdam. El Dr. Tulp, eminent cirurgià i polític de l’època, dissecciona el braç d’un cadàver davant un petit nombre d’alumnes escollits, el nom dels quals apareix al full que sosté un d’ells a les mans. Si ens oblidem del cadàver, el quadre és un exemple típic del retrat grupal tan popular a la pintura holandesa del segle XVII.

Les disseccions públiques de cadàvers es varen fer molt populars a les escoles mèdiques del Renaixement italià. A més del component científic de la lliçó magistral del cirurgià al càrrec, constituïen un espectacle públic i un acte social. Podien arribar a haver-hi centenars d’estudiants, cirurgians i curiosos, òbviament homes. Tots pagaven una entrada per assistir a l’espectacle, pagar els honoraris del mestre i participar en l’àpat que després organitzava el gremi de cirurgians. Aquests actes es popularitzaren i posteriorment professionalitzaren arreu d’Europa i d’aquesta forma els teatres anatòmics es convertiren en llocs de reunió i discussió científica.

Com que podien arribar a durar uns tres dies, solien fer-se en hivern, per raons òbvies. Començaven pels òrgans abdominals i toràcics, després passaven al cap i finalment a les extremitats. Es desconeixen les raons de l’alteració d’aquest ordre en la famosa obra de Rembrandt. Sembla que l’origen dels cadàvers era diferent en cada país. En l’Europa protestant el procés de morir es considerava diferent al sud catòlic. Com que en el primer cas la separació entre el cos i l’ànima era entès com un procés gradual, els cossos dels executats eren condemnats també a la dissecció. Així es considerava aquest últim acte un càstig afegit sobre el cos, que encara mantenia certa identitat humana.

«La lliçó d’anatomia del Dr. Deijman», pintada en 1656, és el retrat més famós d’un procediment de neurociència.  Amb permís de l’artista diré que és menys coneguda i que em sembla un poc més desagradable. Tal volta perquè per un incendi només es conserva la part central del llenç i en primer pla destaca el crani obert del cadàver. Només l’acompanya un alumne que sosté la calota, o tapadora del crani, en la mà. No podem veure ni al Dr. Deijman, successor del Dr. Tulp com a primer anatomista de la corporació de cirurgians d'Amsterdam.

Vint-i-quatre anys separen ambdues lliçons que mostren la distància artística i intel·lectual del pintor. Des d’un jove artista enfront de la seua primera gran obra, fins a l’època madura de major espiritualitat i concreció anatòmica.

Us he estalviat les imatges més crues per no ferir sensibilitats, però podeu seguir els enllaços del text per veure-les. Em permetreu afegir-ne una ben diferent, especialment bella i trista. Tan allunyada d’aquelles pintures estàtiques del segle XVII i alhora hereva d’unes imatges que il·lustraven com la mort ens ajuda a estudiar la vida. Es tracta de l’escena de l’autòpsia d’una dona jove pintada a Roma l’any 1890 per l’artista valencià de l’escola malaguenya, Enric Simonet i Lombardo.

Afortunadament, l’art perdura en el temps. Com aquells cossos que gràcies als pintors són exposats als alumnes en una classe d’anatomia eterna, el present dels quals fa molts anys que continua cargolant-se amb el de qui els mirem des de fora del llenç.