Com passa el temps! Ja fa dos anys que vaig iniciar aquest blog. M’agrada molt escriure sobre temes que em generen curiositat, però és una feinada. Tant que crec que a partir de l’any nou començaré a publicar una entrada cada dos mesos, encara no ho he decidit. El que fa temps que tinc decidit és el tema de l’entrada de hui. He de confessar que com a lectora m’encisa trobar-me adverbis de temps que indiquen el present. Sempre em fa somriure pensar com el moment actual de qui escriu es barreja amb el de qui està llegint en una curiosa acrobàcia temporal.

Si l’art i la ciència s’han vist influenciats mútuament de diverses formes, una de ben curiosa són les pintures on es representen de forma explícita peces anatòmiques o disseccions de cadàvers en forma de lliçons d’anatomia. Fent una senzilla recerca podem trobar-ne un fum, més nombroses i antigues del que a priori suposava. Però em centraré només en algunes de l’escola flamenca del segle XVII. Concretament en les dos més famoses pintades per Rembrandt, que ens serviran per a fer-nos una idea de les bases d’aquest estil pictòric tan curiós. Si voleu completar el senzill resum que ací faré us recomane llegir l’article en què m’he basat.

«La lliçó d’anatomia del Dr.Tulp» és la més coneguda i representa molt més que un grup d’estudiants al voltant del seu professor d’anatomia. Va ser pintada per un jove Rembrandt l’any 1632 per encàrrec del gremi de cirurgians d’Amsterdam. El Dr. Tulp, eminent cirurgià i polític de l’època, dissecciona el braç d’un cadàver davant un petit nombre d’alumnes escollits, el nom dels quals apareix al full que sosté un d’ells a les mans. Si ens oblidem del cadàver, el quadre és un exemple típic del retrat grupal tan popular a la pintura holandesa del segle XVII.

Les disseccions públiques de cadàvers es varen fer molt populars a les escoles mèdiques del Renaixement italià. A més del component científic de la lliçó magistral del cirurgià al càrrec, constituïen un espectacle públic i un acte social. Podien arribar a haver-hi centenars d’estudiants, cirurgians i curiosos, òbviament homes. Tots pagaven una entrada per assistir a l’espectacle, pagar els honoraris del mestre i participar en l’àpat que després organitzava el gremi de cirurgians. Aquests actes es popularitzaren i posteriorment professionalitzaren arreu d’Europa i d’aquesta forma els teatres anatòmics es convertiren en llocs de reunió i discussió científica.

Com que podien arribar a durar uns tres dies, solien fer-se en hivern, per raons òbvies. Començaven pels òrgans abdominals i toràcics, després passaven al cap i finalment a les extremitats. Es desconeixen les raons de l’alteració d’aquest ordre en la famosa obra de Rembrandt. Sembla que l’origen dels cadàvers era diferent en cada país. En l’Europa protestant el procés de morir es considerava diferent al sud catòlic. Com que en el primer cas la separació entre el cos i l’ànima era entès com un procés gradual, els cossos dels executats eren condemnats també a la dissecció. Així es considerava aquest últim acte un càstig afegit sobre el cos, que encara mantenia certa identitat humana.

«La lliçó d’anatomia del Dr. Deijman», pintada en 1656, és el retrat més famós d’un procediment de neurociència.  Amb permís de l’artista diré que és menys coneguda i que em sembla un poc més desagradable. Tal volta perquè per un incendi només es conserva la part central del llenç i en primer pla destaca el crani obert del cadàver. Només l’acompanya un alumne que sosté la calota, o tapadora del crani, en la mà. No podem veure ni al Dr. Deijman, successor del Dr. Tulp com a primer anatomista de la corporació de cirurgians d'Amsterdam.

Vint-i-quatre anys separen ambdues lliçons que mostren la distància artística i intel·lectual del pintor. Des d’un jove artista enfront de la seua primera gran obra, fins a l’època madura de major espiritualitat i concreció anatòmica.

Us he estalviat les imatges més crues per no ferir sensibilitats, però podeu seguir els enllaços del text per veure-les. Em permetreu afegir-ne una ben diferent, especialment bella i trista. Tan allunyada d’aquelles pintures estàtiques del segle XVII i alhora hereva d’unes imatges que il·lustraven com la mort ens ajuda a estudiar la vida. Es tracta de l’escena de l’autòpsia d’una dona jove pintada a Roma l’any 1890 per l’artista valencià de l’escola malaguenya, Enric Simonet i Lombardo.

Afortunadament, l’art perdura en el temps. Com aquells cossos que gràcies als pintors són exposats als alumnes en una classe d’anatomia eterna, el present dels quals fa molts anys que continua cargolant-se amb el de qui els mirem des de fora del llenç.

Les malalties rares o minoritàries són aquelles que tenen una prevalença molt baixa en la població general. Concretament, es considera com a tal a la malaltia específica que afecta menys del 5 per 10.000 habitants. Però de forma agrupada, són moltes les persones que a escala mundial pateixen alguna d’aquestes patologies. S’estima que més de 300 milions de pacients arreu del món, entre el 3,5 i el 6% de la població mundial, han sigut diagnosticats d’alguna de les més de 7.000 malalties considerades minoritàries conegudes.

La majoria d’aquestes situacions patològiques són provocades per l’alteració, també anomenada mutació, de tan sols una petita part d’algun dels nostres gens. I és que la informació continguda en cada fragment d’ADN és primordial per al correcte funcionament de la resta. Encara falta molt per descobrir, però si voleu ampliar informació al respecte podeu consultar la web de la Federación Española de Enfermedades Raras (FEDER).

També us recomane l’interessantíssim llibre ¿Por qué mi hijo tiene una enfermedad rara? de l’investigador del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC) Lluís Montoliu. El ventall de gravetat de les malalties rares és molt ample. Com comenta sovint l’autor al llibre, «tots som mutants» però no totes les mutacions donen lloc a una malaltia. La majoria, de fet, no ho fan. Altres, en canvi, originen situacions poc freqüents que no condicionen la supervivència, però sí la qualitat de vida del portador. Per exemple, el dèficit visual i la predisposició a les lesions cutànies provocades pel sol en els diferents tipus d’albinisme que Montoliu estudia.

Un altre exemple seria el del protagonista d’aquesta entrada: Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec és considerat el primer cas descrit al món de picnodisostosi. Però comencem pel principi, Henri va nàixer a la ciutat francesa d’Albi el 24 de novembre del 1864. Va ser el primogènit d’una de les famílies aristocràtiques més importants del país. Els seus pares, el comte Alphonse Charles de Toulouse-Lautrec Montfa i la comtessa Adèle Marquette Tapié de Céleyran, eren cosins germans. En aquella època eren freqüents les unions conjugals entre familiars per preservar el patrimoni de la família. A causa de la consanguinitat, el pintor postimpressionista va heretar dos al·lels mutats del gen CTSK i va nàixer amb una displàsia òssia d’herència autosòmica recessiva que es caracteritza per una talla baixa, membres curts, fragilitat òssia i alteracions de l’audició.

L’any 1995 es varen identificar per primera vegada les alteracions genètiques causants d’aquesta malformació. Una simple alteració del gen de la catepsina K ocasiona una disfunció al metabolisme d’un tipus concret de col·lagen que condiciona l’activitat de les cèl·lules responsables del metabolisme ossi.  Tot açò provoca una sèrie de modificacions en l’estructura de les trabècules de l’interior dels ossos llargs, que presenten un creixement anòmal i una major fragilitat.

La picnodisostosi no és una malaltia que per si mateixa faça perillar la vida de les persones que la pateixen. Les fractures que es produeixen en més de dos terços dels diagnosticats i les complicacions derivades sí que poden canviar el curs a priori benigne d’aquesta condició genètica minoritària.

El nostre protagonista va patir múltiples fractures òssies des de ben jove. Com en el cas d’altres artistes, els llargs períodes de convalescència condicionaren l’inici de la seua carrera pictòrica. Amb el suport del seu oncle, el comte Charles de Toulouse-Lautrec, decideix continuar la formació artística i traslladar-se a la localitat parisenca de Montmartre en 1884.

A partir d’eixe moment de sobra és coneguda la seua obra com a pintor i cartellista i la seua vida d’aristòcrata bohemi que es considerava un cronista social de la nit parisenca. Els seus quadres destaquen per un dinamisme i una espontaneïtat no conegudes fins eixe moment.

Però altres dues malalties condicionaran els seus darrers anys i el seu prematur final, molt més que la condició genètica heretada. Per una banda, l’alcoholisme que li va provocar diferents episodis greus de delirium tremens, i per altra la sífilis, tan tristament estesa a la Belle Époque. Amb un estat de salut molt fràgil, va passar els seus darrers anys a casa de sa mare, a prop de Bordeus. Va morir el 9 de setembre de 1901, poc abans de complir els trenta-set anys, a causa d’una hemorràgia cerebral possiblement secundària a l’afectació neurològica per la sífilis. Ens deixava tot un seguit d’imatges de ballarines, alegres i melancòliques a parts iguals, que ballen i ballen malgrat tot que ocorre al seu voltant.