Vos agraden les cançons d’Édith Piaf? És l’artista favorita d’un dels meus millors amics. D’eixos amics de tota la vida que sempre estan ben a prop tot i els kilòmetres de distància que ara ens separen. Ell em va donar la idea d’escriure sobre ella, ja que poca gent coneix la seua vertadera història. També m’ha recomanat que escolteu alguna de les seues cançons menys conegudes com Mon Dieu que té una tristíssima història al darrere.
Segur que teniu al cap la imatge d’una doneta menuda, vestida de negre d’aspecte molt fràgil i amb una vida plena d’entrebancs familiars i sentimentals. En paraules del meu col·laborador, Edith va ser una dona resilient, carismàtica i romàntica, en el sentit original de la paraula.
Édith Giovanna Gassion va néixer a París el 19 de desembre de 1915. Des de ben menuda cantava amb una veu prodigiosa pels carrers de la ciutat i al bordell regentat per la seua iaia paterna on es va criar. Va gravar el seu primer disc amb només vint-i-un anys. Des d’aleshores l’èxit de «La Môme Piaf» va ser imparable i la va dur pels escenaris d’arreu del món on també va ser coneguda com a actriu de cine i teatre.
La seua trajectòria vital i artística està marcada per les addiccions a l’alcohol i la morfina. El que és menys conegut és que des de ben jove patia constants i intensos dolors articulars deguts a una artritis reumatoide. En aquell moment no es disposava de les eines terapèutiques actuals per a tractar el dolor ni l’evolució de la malaltia. D’aquesta forma, i sense intentar justificar l’addicció malaltissa de la cantant, sembla que la solució que va trobar per continuar amb la seua vida de la millor forma possible varen ser les dosis cada volta majors d’opioides i altres substàncies.
L’artritis reumatoide és una malaltia inflamatòria crònica d’origen autoimmune, és a dir, per una reacció exagerada del sistema immunitari contra certes cèl·lules pròpies. L’afectació fonamental és l’artritis o inflamació de les articulacions en diferents nivells de gravetat. Com que es tracta d’una afectació del sistema immune i, per tant, que involucra a tot l’organisme, pot associar-se a diferents alteracions de la pell, els pulmons o els ronyons, entre d’altres.
És una malaltia relativament freqüent i es calcula que pot afectar entre el 0,3% i l’1% de la població mundial. L’edat d’inici més habitual és entre els 40 i els 60 anys i el seu diagnòstic és tres voltes més freqüent en dones.
El metge clàssic Galé ja va descriure en el segle II aC algunes malalties causades pel rheos o substància blanquinosa que fluïa del cervell a les articulacions. Els nostres majors no anaven desencaminats quan parlaven del terme genèric de malalties del reuma. Amb aquest mot la medicina i el saber popular s’ha referit al conjunt d’alteracions articulars i d’altres òrgans que actualment anomenen malalties reumatològiques i que tenen una base immune. Dins aquest conjunt ara es coneixen més de dues-centes malalties diferents que són diagnosticades i tractades pels metges especialistes en reumatologia. L’artritis reumatoide n’és una de les més prevalents.
Ara bé, el dolor articular és un símptoma molt freqüent que apareix associat a moltes altres causes i patologies. El diagnòstic i tractament de cada cas particular ha de ser dut a terme pels professionals sanitaris de referència i després de l’estudi adequat.
Actualment el tractament de l’artritis reumatoide està enfocat a millorar el dolor i la inflamació articular així com a evitar o retardar l’aparició d’alteracions viscerals. Els fàrmacs disponibles es divideixen entre els que milloren la simptomatologia, que són els diferents tipus d’antiinflamatoris i analgèsics, i aquells anomenats modificadors de la malaltia. Dins d’aquest últim grup trobem els fàrmacs immunosupressors clàssics com el metotrexat o la sulfasalazina i els biològics més moderns com el rituximab, l’etanercept o l’adalimumab. Tots els d’aquest grup disminueixen d’una forma o altra l’activitat del sistema immune que hem vist que és el causant de la malaltia. Per últim, els corticoides constitueixen un tercer grup que comparteix característiques dels altres dos.
La combinació de fàrmacs en cada pacient variarà en funció de l’extensió i la intensitat dels símptomes. Tot i que no existeix una teràpia curativa com a tal, en la gran majoria dels casos el tractament és molt efectiu, aconseguint que el pacient puga fer una vida completament normal.
Però la situació terapèutica actual no té res a veure amb la de la primera meitat del segle XX. A causa de la progressió de la malaltia i l’excessiva ingesta d’alcohol i morfina, el deteriorament d’Édith era cada volta més ràpid. Després d’apartar-se un temps dels escenaris va oferir un dels seus concerts més memorables al Teatre Olympia de París l’any 1961. Va actuar en alguna altra ocasió i encara va gravar la seua última cançó L'homme de Berlin a principis de 1963.
Édith Piaf va morir a Grassa, al departament dels Alps Marítims francesos, el 10 d’octubre de 1963 amb quaranta-set anys. Sembla que la causa va ser una hemorràgia massiva en el context d’una insuficiència hepàtica.
Ací vos deixe la versió de la seua cançó més coneguda que va fer una de les meues cantants preferides cinquanta anys després de la mort d’Édith.