L'estiu al Pirineu, meteorològicament parlant, fa setmanes que ha arribat. Una calor desmesurada impròpia per les dates de l'any ens ha assetjat amb força, el vent càlid, amb unes temperatures anòmales, ens ha deixat un paisatge ben ros, eixut i ressec. Ja és una clara evidència que haurem de començar a conviure amb els estralls del canvi climàtic.

Com és costum arreu del nostre país, amb l'arribada del solstici d'estiu, la festa del foc pren protagonisme. A diferents pobles del Pirineu se celebra l’emblemàtica baixada de falles. Una tradició reconeguda Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l'any 2015 i que encara manté viva la flama als habitants de les valls. La fusta tallada i assecada des de fa mesos cremarà a les espatlles dels fallaires, portadors de la llum i el foc. Com acostumo a fer des de fa anys em desplaço a la Vallferrera, al poble d'Alins, per baixar la falla des del Botanal, un topònim curiós que deriva de bot i que bé recull Alcover Moll al seu diccionari etimològic on fa referència a un salt d'aigua, i certament el barranc, des d'aquest espectacular mirador, es despenja de dalt de la cinglera i "bota" fins a abocar el seu fil d'aigua, enguany més eixut que de costum, fins a la Noguera de Vallferrera.

El camí del Botanal és costerut, però alhora preciós, el pes de la falla de pi a les espatlles s'alleuja amb les meravelloses panoràmiques de la vall. La carrua de la cinquantena de fallaires forma una processionària humana que desprèn ànim, esperit i emoció. A mig camí, la fila s'atura per fer un repòs. Aprofito per tornar a observar al meu entorn i em fixo en els nombrosos peus de savina turífera (Juniperus thurifera) que envolten el camí. Aquesta conífera, que pertany a la família de les cupressàcies, va ser descoberta i citada casualment l'any 2007 en aquest espai dins del parc natural de l'Alt Pirineu, fet que va suposar el primer esment d'aquest arbre a Catalunya. La seua semblança amb la savina comuna (Juniperus phoenicia) va passar per alt fins que  amb la seua fructificació no se'n va poder determinar l'espècie (els seus fruits blaus la diferencien amb els de taronges de la comuna). Arribats al mirador del Botanal, el poble d'Alins s'empetiteix, l'ombra del Sol arriba als cims i el bocafoscant envaeix el fons de la vall mentre amb el pas dels minuts, lentament, l’ombra fosca embolcalla tot el paisatge. El foc s’encén i les teies de fusta prenen, és hora de carregar la falla encesa i baixar. Des de l’ermita de St. Quirc, a tocar del poble, baixarà una altra filera de fallaires amb torxes de mà enceses que des d’aquí a dalt semblen cuques de llum seguint les ziga-zagues del camí. Si en la Teogonia, Prometeu va tornar a portar el foc als humans que prèviament els havia usurpat Zeus, els fallaires baixen cada nit de St. Joan el foc fins a la falla major de plaça, senyal i vincle de purificació, mentre les savines turíferes contemplen l'espectacle, des de fa anys, resistents a les aixaldes que desprenen les falles al seu pas.

A mitjans de maig, el verd dels nostres prats esdevé intents, viu, d'un verd tan verd que a vegades sembla indescriptible. Escampades pels prats s'obren al cel les grandalles (Narcissus poeticus) mentre els pixallits florits groguegen, alguns ja amb la llavor translúcida a punt d'emprendre el vol en aquest intrèpid repte de la reproducció anemocòria, és a dir la que es dispersa afavorida pel vent. Prats on sovint bado i contemplo les extensions d'herba llampant, on s'alcen simpàtiques roelles (Papaver rhoeas), i s'hi barreja una veritable paleta de colors en un collage pictòric al pur estil van Gogh.

Les nuvolades de mitja tarda abraonen els cims de les muntanyes i de cop i volta els xàfecs reguen l'herba produint un contrast tèrmic i d'humitat idoni per la fructificació dels preuats bolets de prat.

Entremig d'aquest verd, es formen descarats uns cercles d'herba més fosca, que dibuixen erols concèntrics o línies esfilagarsades, a vegades en forma de ferradura i que delaten un dels béns més preuats de la primavera. La terra molla enfila amunt la flaire intensa del fong que després de mesos creixent i estenent el seu miceli, trenant centímetre a centímetre la seua teranyina filamentosa sota terra ens dona el seu preuat fruit.

Com cada any, pel maig vaig a cercar la moixarronera, bressol dels moixarrons (Calocybe gambosa), tot esperant que algú que la conegui no hagi estat el primer. Aquests bolets, de barret bonic i peu gruixut, com bé descriu el seu nom científic són per a mi el millor dels bolets de la cuina tradicional de muntanya. De carn blanca i olor de farina acabada de moldre, làmines fines i atapeïdes, una joia dins d'un joier que aquells que el coneixen en guarden el secret del lloc i per res del món insinuen on es troba.

Avui he estat de sort, la moixarronera estava intacta, els bolets eren ben formats, al punt de ser collits amb el tacte i la delicadesa que es mereix aquest preuat tresor. Uns metres més avall hi descobreixo, atapeïdes, unes delicioses carreretes (Marasmius oreades), anomenades a Barcelona moixernons.

D'on deu venir aquesta confusió, de dos bolets amb característiques tan antagòniques?

Potser el fet de néixer en aquests prats herbosos i frescals de muntanya, on desperten sobtadament amagats, hagi propiciat l'error del nom. Però clarament, són tan diferents. Si el moixarró disposa d'unes làmines atapeïdes, l'altre les disposa lliures i separades, si l'un disposa d'un peu gruixut, més aviat inflat l'altre el presenta prim, elàstic i llarg.

Però bé, sigui com sigui, tant és el nom, el caprici d’aconseguir aquests exquisits bolets de prat, nats dins d'un cercle d'herba, és un dels bons regals de la capriciosa primavera al Pirineu.

L’esclat de la primavera a l’alta muntanya, és lent, però constant, les hores de llum guanyen dia i l’entorn canvia en un escenari on la natura desperta de la letargia hivernal. Aprofitant que el sol de migdia encara no escalfa fort, surto a passejar prop del poble i enfilo un d’aquests camins que guanyen desnivell per estrades de pedra polida pel pas temps, on de tant en tant, encara despunten els marges de pedra seca, molts embolcallats de molsa i desapercebuts entremig d’un tremall d’esbarzers. Sovint penso amb els padrins que els van aixecar amb tanta cura, amb tanta delicadesa, que en pensarien de nosaltres, ara en veure’ls tan deixats?

M’endinso per una roureda de roure martinenc (Quercus pubescens), les branques encara mantenen les fulles seques de l’hivern, marcescents esperant el nou brot, una bona estratègia d’estalvi energètic. En una de les nombroses feixes abandonades, observo un pom de violes, són les primeres que veig aquest any, de sobte una voliaina planeja i aterra damunt d’una de les flors. S’atura, es gira per alimentar-se i libant damunt d’ella, em mostra el seu revers, lentament encaro els binocles, em fixo amb atenció, no en tinc cap dubte, és la donzella violeta (Boloria dia), el seu color terrós difuminat en un contrast d’escates nacrades en fons violaci, desgranen del meu disc dur el seu nom. Aquesta voliaina és una especialista libant flors del gènere Viola, ben segur arrecerada haurà passat l’hivern com eruga i des de fa setmanes haurà crisalidat i sortit a tota velocitat per cercar  una parella encetant un nou cicle, vetllant per no ser cruspida per algun moixó insectívor.

Engrescat per l’esclat primaveral, m’enfilo fins al capdamunt d’un petit serrat sense topònim. Veig l’amplitud dels prats de fons de vall, que ja verdegen, de fet fa estona que m’arriba la flaire intensa del terreny bogat, uns prats de dall, farratgers, font de reservori alimentari per l’avaria ramadera de la zona. Els prats subalpins de pastura romanen encara cremats pel fred i la neu, però no trigaran gaire agafar color, prats que per sort encara són utilitzats i que el bestiar de pota rodona mantindrà a ratlla en temps d’estiu. A prop meu, el cant d’un mascle de mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli) em crida l’atenció entre les branques encara nues d’un freixe (Fraxinus excelsior), que em deixa entreveure aquest bonic moixó. Observo el seu bec obert, i sento com s’escampen  repetidament les notes agudes amb el seu característic: «sisisisisisisisisiii» festeig primaveral. Mallerengues, grives, merles, pit-roigs, pica-soques blaus una orquestra simfònica variada d’ocells de muntanya que alegren el silenci de l’entorn. Es fa tard, i el vent de port s’engresca, comença a fer fresca i enceto el camí de retorn. Arribant de nou al poble, veig dansar amunt i avall vuit roquerols (Ptyonoprogne rupestres) xisclant, i movent-se a tota velocitat, uns acròbates del vol sota un cel mig embromat, a la cerca d’algun petit insecte i buscant un bon recer sota d’un llosat. Una nova estació, un nou cicle, el cicle de la natura. Un bon grapat d’apunts de primavera que a hores d’ara encara perduren en el meu record.

Sembla que aquest potent anticicló fred que assetja des de fa setmanes el nostre Pirineu, no vulgui marxar. Als cims de les nostres muntanyes la neu resta gelada i brillant. Malgrat que el dia s’allarga i el sol s’aixeca cada dia més altiu, les obagues són veritables congeladors. M’endinso ben tapat, per un camí d’aspecte glacial, cercant formes improvisades de gebre i caramells, que es despengen al marge dels nostres barrancs, figures llampants i geloses que l’esquitx de l’aigua ha esculpit a l’atzar. Una efímera exposició escultòrica, improvisada a l’aire lliure.

Les plantes gebrades romanen immòbils, algunes embolcallades del tot pel gebre i la neu, altres, tímidament s’entreveuen i arrisquen la seua supervivència amatents a una nova nevada que les cobreixi del tot. El craqueig dels meus peus damunt del gebre superficial que trenca la coberta de neu endurida irromp l’opulent silenci del bosc i el subconscient m’obliga a aturar-me de tant en tant per esmorteir el destorb acústic, pertorbador. Em recolzo a un pi negre (Pinus uncinata), totalment enllustrat per la darrera nevada de nord que resta intacta, aferrada a l’escorça rugosa del seu tronc. El fred és viu i arran de terra, sobresurten unes branques primes i tortuoses on s’entreveuen unes fulles perennes, verdes, enteres, lluents per l’anvers, esgrogueïdes i ferruginoses pel revers, ara recaragolades pel fred.

El neret, bardanal o abarset tal com el coneixem a Àneu (Rhododendron ferrugineum), aguanta amb força la constant rosada blanca d’aquest vessant ombrívol. Un arbust, tot terreny de l’estatge subalpí que abraça sovint la part més alpina de les nostres muntanyes. Arrelat al sòl de substrats silícics, que sovint s’estén per les zones més esclarides del bosc, em mostra la seua capacitat d’adaptació a les condicions extremes del cru hivern. Em fascinen aquestes estratègies dels éssers vius als medis hostils a la duresa de les condicions climàtiques. Sembla antagònic que una espècie tan sensible al fred visqui en aquest veritable congelador obac, i s’enlairi ben amunt dels dos mil metres. Em pregunto si potser per això és tan resistent i pugui disposar de tanta longevitat. Mates inseparables de les comunitats de pi negre que són un clar exemple de l’aliança que els proporciona la neu que roman damunt d’ells protegint-los de les baixes temperatures, vivint resistent com un veritable inuit dins d’un iglú.

Resten dies de fred. L’aïllament tèrmic permetrà que a l’estiu aquest arbust ens regali la bellesa fotogènica de la seua flor d’un fúcsia lluent, disfressant el bosc i els vessants oberts amb un contrast de color sense excepció. Avui amb prou feines hauria pogut dibuixar un apunt al meu quadern. Ara, al costat de l’escalf del foc a terra, resto amb el pensament d’aquest veritable aliat del fred. Aïllat per la neu, protagonista hivernal del nostre Pirineu.