Sembla que va ser ahir i amb aquesta ja he escrit una vintena d’entrades al blog. Als que em llegiu des de València us sonarà el Dr. Manuel Candela, però qui va ser? Per què se’l considera el pare de la tocoginecologia valenciana? I per què el carrer que porta el seu nom és eixe?

Manuel Candela i Pla va néixer a Castelló de la Plana l’any 1847. De molt jove va començar els estudis al Seminari de la seua ciutat. Els va abandonar al tercer curs i va continuar estudiant al Instituto de Enseñanza Secundaria fins obtindre el grau de Batxiller en 1867. Va cursar els tres primers anys de Medicina en la Facultat de València i els tres darrers a la de Madrid on es va doctorar l’any 1873.

Va aconseguir una plaça en la Universitat de Santiago de Compostela per ensenyar «Obstetricia y Patología especial de mujer y de los niños». Poc temps després va poder permutar la seua càtedra amb la que Francisco Armet Moragas ocupava en València. D’aquesta forma, el 29 de juliol de 1882 va prendre possessió a la Universitat de València per impartir «Clínica Tocoginecológica». Junt amb el ja catedràtic Francisco de Paula Campa i Porta, que seria el seu mestre i company, es convertirien en els pioners valencians de les intervencions quirúrgiques d’aquesta especialitat que estava en ple desenvolupament.

El Dr. Candela mantindria la càtedra fins a l’any 1918, poc abans de morir. Per altra banda, i de forma similar a altres universitats, en 1886 la Pediatria es separaria de la Tocoginecologia a la Universitat de València. I aquell any assumiria la càtedra d’aquesta nova especialitat el Dr. Ramón Gómez Ferrer.

El tema obstètric que més li va interessar va ser el part patològic, especialment la placenta prèvia, on va introduir una sèrie de criteris per considerar la cesària com a tractament d’elecció. En 1883 va practicar la primera extirpació ovàrica a València i en 1886 la primera histerectomia en un cas de càncer uterí. Durant tota la seua carrera va continuar millorant aquestes tècniques quirúrgiques de recent aparició.

Però no només va ser un reconegut experimentalista sinó que s’ha de ressaltar el seu entusiasme per la microbiologia. Afortunadament per a les seues pacients, va ser un dels primers a aplicar els descobriments de Lister i Pasteur. També se li ha de reconèixer un paper molt important en l’epidèmia de còlera de 1885. Amb els seus coetanis Vicente Peset i Pablo Colveé, entre molts altres, foren uns grans defensors de la vacuna del Dr. Ferran. En València el laboratori i el centre de vacunacions es va establir a la casa del Dr. Candela, al carrer Pasqual i Genís.

En aquest aspecte és especialment conegut el discurs que va fer aquell mateix any amb motiu de l’aniversari de la fundació del Instituto Médico Valenciano i que finalitzà amb aquestes frases: «Paso, pues, a la ciencia moderna. Paso a la naciente microbiología. Paso a la etiología del porvenir.»

De forma paral·lela va tindre molt en compte la tasca de difusió de la ciència entre la comunitat acadèmica de l’època. El Dr. Candela va fundar la revista El Proceso Ginecológico y pediatra l’any 1884, que seria la primera revista valenciana d’aquestes especialitats i que es va publicar de forma independent fins al 1889. Després es va fusionar amb La Crónica Médica fins a 1894 i posteriorment va tindre una segona etapa entre 1907 i 1919, any en què va morir. Entre els anys 1896 i 1903 s’encarregaria de publicar Anales del Instituto Candela, com a recopilatori de l’activitat duta a terme per aquesta institució.

Fins ara crec que he respost a dues de les preguntes que plantejava a l’inici. Però, per què porta el seu nom la concorreguda avinguda entre els districtes d’Algirós i Camins al Grau de la ciutat de València? Doncs perquè precisament on hui en dia trobem l’actual Hospital Casa de Salut es situava l’institut ginecològic privat que va fundar el Dr. Candela l’any 1892 i que posteriorment passaria a ser gestionat per la Hermandad de Santa Ana.

El Dr. Candela, que també va ser rector de la Universitat de València entre 1901 i 1903, era plenament conscient de l’aparició de les diferents especialitats mèdiques i quirúrgiques i de la necessitat de desenvolupar-les i defendre-les. Amb aquest objectiu va impulsar la formació del primer institut valencià dedicat íntegrament a la tocoginecologia clínica. Però més enllà de l’activitat assistencial també va insistir que al Instituto Ginecológico es generés experiència i coneixement.

Per acabar, m’agradaria destacar el progrés que denota que a l’inici del segle XX Manuel Candela elegira aquesta frase per presidir l’entrada de l’edifici principal de l’hospital: Aseptia chirurgiae decus, que podríem traduir com «La virtut de l'asèpsia en cirurgia».

La meua ment ha fet de nou una de les seues associacions a priori impossibles. Des del moment en què he pensat en aquesta frase de la meua idolatrada Mercè Rodoreda ja no podia trobar un títol millor i ara provaré d’explicar-vos la connexió.

La història de la medicina està plena de descobriments que en un primer moment no semblaven importants, però que a hores d’ara no podem entendre com se les apanyaven sense ells. Un d’aquests pioners va ser Joseph Lister, al que posteriorment anomenarien el pare dels antisèptics. Aquest cirurgià britànic va néixer en el si d’una família quàquera d’Essex el 5 d’abril de 1827, huitanta-un anys abans que l’actriu Bette Davies.

Son pare,  que es dedicava al comerç del vi, va entrar a formar part de la Royal Society of London com a físic i un dels precursors del microscopi acromàtic modern. Tot i la influència científica en la família, el jove Joseph va preferir cursar diferents estudis d’art en el University College of London. Posteriorment, va ingressar en la facultat de ciències mèdiques on es va graduar en medicina l’any 1852. Interessat en l’àrea quirúrgica va continuar la seua preparació a l'Universtity College Hospital i poc després es va convertir en membre del Royal College of Surgeons.

La seua tasca investigadora es va centrar en el procés inflamatori i la curació de les ferides que tan fàcilment poden infectar-se, ambdós processos molt desconeguts en aquell moment. En una època en què la cirurgia havia començat a avançar gràcies als procediments anestèsics, el principal problema eren les infeccions postquirúrgiques i la septicèmia. Ni en la població general existien les que actualment considerem mínimes mesures d’higiene, així que imagineu-vos què podia passar dins un quiròfan on el cirurgià operava amb la mateixa roba del carrer o s’utilitzava la mateixa sonda per drenar abscessos de diferents pacients.

Açò venia provocat per la teoria miasmàtica regnant, anterior al coneixement de l’origen microbiològic de les infeccions. Per tant, el procediment habitual per evitar les infeccions consistia a ventilar les sales de l’hospital per tal d’expulsar els miasmes, aquest «mal aire» que es creia que emanava de les ferides infectades i contagiava altres pacients. Però està clar que els mètodes emprats no donaven resultat i inclús els cirurgians més agosarats només estaven disposats a intervindre en situacions de vida o mort per l’alt risc de complicacions infeccioses.

En aquest context, el Dr. Lister es va adonar que els pacients amb fractures tancades desenvolupaven una infecció en molt poques ocasions, mentre que aquells amb fractures obertes quasi sempre patien complicacions per aquest motiu. Així va començar a sospitar que la causa no estava dins la ferida sinó en l’aire que estava en contacte amb la nafra i que provocava la coneguda gangrena.

Prompte es va assabentar de les investigacions del francès Louis Pasteur que va revolucionar la microbiologia amb els seus experiments que  demostraven la teoria microbiana de les infeccions. Amb aquests descobriments, Lister va proposar l’ús d’una barrera antisèptica entre l’àrea quirúrgica a tractar i l’aire podria protegir la ferida dels microorganismes presents a l’aire, a l’instrumental o a les mans del cirurgià.

Seguint la idea de trobar una substància que es poguera aplicar sobre els teixits humans sense causar-los cap dany, però inhibint la síntesi dels microbis, va trobar l’àcid carbòlic, hui anomenat fenol. Aquest producte, que fins aleshores s’utilitzava per evitar la putrefacció de la fusta dels vaixells o pel tractament d’aigües residuals, va tindre per primera vegada èxit l’any 1865 en el tractament d’una ferida oberta d’un nen atropellat per un carro.

El Dr. Lister va continuar emprant aquest àcid en la seua pràctica clínica. Poc temps després va formular un protocol per esterilitzar l’instrumental quirúrgic, les mans dels cirurgians, les ferides i, fins i tot, els quiròfans amb un pulveritzador, que es va publicar a la revista The Lancet en setembre de 1967.

Segons els registres del mateix Lister, els casos d’infeccions postquirúrgiques disminuïren d’un 50% a un 15%. Tot i les crítiques i burles inicials per part de la comunitat científica als seus protocols, és indubtable que aquesta forma de procedir va suposar un abans i un després, no només en l’acte quirúrgic, sinó en la pràctica de qualsevol activitat sanitària. Ara ens sembla inconcebible fer qualsevol procediment sense la correcta higiene i asèpsia, sempre que les circumstàncies ho facen possible.

Joseph Lister va morir el 10 de febrer de 1912, als huitanta-quatre anys, setanta-dos anys abans del naixement d’una persona a qui estime molt.

A ell li devem la màxima que els bactèris no han d’entrar mai en contacte amb una ferida, però escrivint aquesta entrada he descobert que també li hem d’agrair el desenvolupament de les sutures quirúrgiques tipus «catgut». Curiosament, res té a veure amb la coneguda marca d’antisèptic bucal que segur us ve al cap cada vegada que llegiu el seu nom.

Ara que venen les festes feu el favor d’enrecordar-vos del Dr. Lister i llaveu-vos les mans amb sabó abans de preparar els aperitius.