Les observacions d'Edwin Hubble varen demostrar que aquells núvols lluminosos eren galàxies externes a la nostra i varen tancar el Gran Debat entre Harlow Shapley i Heber Curtis. En el debat, Shapley va defensar que els núvols espirals eren petits i propers a la Via Làctia, i que per tant l'Univers estava limitat a la rodalia de la nostra Galàxia. A l'altra banda, Curtis defensava que es tractava de galàxies tan grans com la nostra, i molt llunyanes. Aquesta darrera va ser, com diem, l'opció confirmada per Hubble.
La mesura dels moviments propis d'aquests núvols va mostrar que les galàxies interaccionen entre elles a través de la força de la gravetat, i fins i tot col·lideixen. La prova d'això es va obtindre fent servir l'efecte Doppler en la llum: un corriment al roig (freqüències més baixes, com en el so) indica allunyament, mentre que un cap al blau (freqüències més altes) indica apropament cap a l'observador.
Les col·lisions entre galàxies comporten milers de milions de petites històries, les de cadascuna de les estrelles de cadascuna de les dues galàxies. La probabilitat de col·lisions frontals és pràcticament nul·la, atès que la densitat d'estrelles és realment molt baixa. Així, es produeix un xoc del medi (gas) que hi ha entre les estrelles en les dues galàxies, el medi interestel·lar. El nucli de les galàxies juga un paper central en la interacció, perquè conté una part important de la massa de la galàxia, en forma d'un forat negre súper-massiu, i una alta concentració de gas i estrelles.
L'acceleració sobtada del nucli de cada galàxia en presència de l'altre nucli genera un efecte d'arrossegament en les estrelles que té a prop, però deixa enrere les més allunyades, que pateixen una acceleració menor. Això té un efecte de trencament de la galàxia, i moltes estrelles són ejectades cap a l'espai intergalàctic, lluny tant de la seua galàxia original com de l'altra.
És en una d'aquestes estrelles que s'ubica el conte Consciència. En el planeta Únic, un dels hemisferis té un cel nocturn dominat per una gran galàxia, formada a conseqüència de la interacció entre dues galàxies. A l'altra banda, alguna altra estrella expulsada de la galàxia i les poques galàxies properes visibles. Un cel eminentment fosc, i que ens posa al davant del buit més gran de l'Univers: l'espai entre galàxies. La consciència assolida sobtadament per la protagonista de la magnitud d'aquest buit la fa col·lapsar.
La Via Làctia s'apropa a la seua veïna més massiva i propera: Andròmeda. S'espera que la col·lisió tinga lloc d'ací a entorn de 5.000 milions d'anys. Això és, per altra banda, el temps que resta al Sol per deixar la seua fase de vida més tranquil·la, l'actual. En simulacions numèriques que s'han fet per estudiar com podria ser aquesta interacció, veiem l'efecte que tindrà sobre ambdues galàxies. Qui sap on acabaran llavors les restes del nostre Sistema Solar.
A l'Univers veiem moltes galàxies amb estructures irregulars o condicionades per aquest tipus d'interaccions, i també s'estudia la llum difosa entre galàxies, generada per aquestes estrelles perdudes. Es pensa que una part significativa de les estrelles de l'Univers podria, efectivament, estar escampada per l'espai intergalàctic.
Quines nits més fosques, les dels planetes que orbiten aquestes estrelles.