He de confessar que he copiat el títol d’aquesta entrada d’un altre blog. També he de reconèixer que m’ha costat seleccionar una imatge per a la capçalera. I és que parlar de la mort no és fàcil però és necessari (comencem l’any amb intensitat...). Tinc moltes ganes de presentar-vos Elisabeth Kübler-Ross, la primera metgessa que va estudiar i publicar des del punt de vista científic sobre el procés de morir. Si vos dic que va ser l’autora de les anomenades «cinc etapes del dol» segurament ja sabeu un poc de què va la cosa, però intentarem esbrinar més sobre ella.

Elisabeth Kübler va néixer en juliol de 1924 a Zuric, uns minuts abans que les seues dues germanes. Segons ella, aquesta condició de ser tres en una va condicionar la seua experiència com a individu i la seua necessitat d’estudiar la ment. Durant l’adolescència va ser voluntària amb refugiats procedents dels camps de concentració nazis polonesos i per primera vegada va entrar en contacte amb el sofriment i les estratègies d’afrontament dels supervivents.

Es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Zuric l’any 1957. Un any després es va casar amb el seu company d’estudis Emanuel Ross. Junts es varen mudar a Nova York on Elisabeth va començar la seua residència en psiquiatria. Després de treballar en diferents centres de Manhattan i el Bronx, varen establir la seua residència a Chicago on va treballar com a professora assistent del departament de psiquiatria de l’Hospital Billings.

Allí comença a centrar-se en el tractament psicològic dels pacients en situació terminal i en quines eren les seues necessitats específiques. Paral·lelament va començar la tasca d’estudiar com aquestes qüestions no estaven cobertes pels sanitaris per desconeixement i evitació del tema. L’any 1969 va publicar el seu primer llibre On death and dying, obra capital per entendre el procés de morir on dona a conèixer per primera vegada el model que porta el seu nom i que estableix les cinc etapes del procés de dol.

Quan pensem en estudis i avanços de la medicina només ens venen al cap noves tècniques diagnòstiques o tractaments que poden ajudar a una quantitat determinada de persones. Però més prompte o més tard, d’una forma o altra, tots i totes morirem i fins fa poc de temps aquest procés o etapa no s’havia tractat per la ciència de la forma rigorosa que es mereix. Elisabeth Kübler-Ross va ser una pionera en el camp de les cures pal·liatives, en el seu estudi, però especialment en fer palesa la seua necessitat.

Elisabeth ens va deixar moltes frases impactants sobre situacions difícils de les quals estem poc acostumats a parlar dins i fora de les professions sanitàries. M’agradaria apropiar-me’n d’una que em ressona especialment: «Els meus pacients no m’ensenyaren com morir, sinó com viure».

En 1995 va patir un ictus que li va provocar una hemiplegia de la part esquerra del cos. En diferents entrevistes posteriors sempre va assegurar que «que estava preparada per a morir». Conten que en alguna ocasió va dir: «els he dit als meus fills que en morir solten globus al cel per celebrar que m’he graduat. Per a mi la mort és una graduació». Elisabeth Kübler-Ross es va graduar el 24 d’agost de 2004, 1925 anys després que l’erupció del Vesuvi arrasara la ciutat de Pompeia.