He buscat cites il·lustres sobre la vellesa, però no n’he trobat tantes interessants com esperava. Sí que he trobat alguns poemes que m’han agradat especialment. Vosaltres que en penseu? Què és ser vella? Amb els anys s’és més sàvia i més prudent, o tal volta, més valenta i irreverent? Són qualitats contradictòries o complementàries?

Ja sabeu que l’esperança de vida a escala mundial està augmentat en les últimes dècades, amb importants diferències si ho analitzarem per regions geogràfiques. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE) l’esperança de vida al naixement a l’estat espanyol l’any 2022 era de 80,4 anys per als homes i de 85,7 per a les dones. I les projeccions per al 2035 i el 2071 continuen en augment, sempre mantenint l’escletxa de gènere, que en aquest cas sí que ens és favorable a les dones.

I què en diu la ciència al respecte? Doncs l’envelliment es pot analitzar des de molts punts de vista. Hui he triat un dels més fonamentals i infinitesimals de la nostra biologia. Parlarem des de la perspectiva cel·lular i descobrirem la funció dels telòmers. I de per què l’any 2009 la Fundació Nobel va concedir el premi de Fisiologia i Medicina de forma conjunta a les dues biòlogues moleculars Elizabeth H. Blackburn, Carol W. Greider i al genetista Jack W. Szostak pel «descobriment de l’enzim telomerasa i l’estructura molecular dels telòmers».

Carol W. Grieder (esquerra), Jack W. Szostak (centre) i Elizabeth H. Blackburn (dreta)./ Fotografia de Gerbil (Wikimedia Commons)

Cal recordar que el material genètic de tots els organismes vius s’emmagatzema en fragments d’ADN de gran llargària que s’ha de disposar molt plegat i enrotllat sobre ell mateix dins les cèl·lules formant els cromosomes. Protegint els extrems dels cromosomes hi trobem els telòmers, com una caputxa que ajuda a mantenir l’estabilitat i integritat cromosòmica.

El terme telòmer ve del grec: telo que es refereix a «la fi» i meros a «la part». L’existència d’aquesta part especial al final dels cromosomes és coneguda des de la dècada del 1930 però la seua funció era un misteri per als biòlegs. Un misteri que no es va resoldre fins que va poder analitzar-se la seua estructura molecular. Abans de conèixer un cèntim de la història d’aquest descobriment cal destacar que aquest premi Nobel també és excepcional perquè fins al moment no se n’havia donat cap a dues dones conjuntament.

La bioquímica australiana Liz Blackburn es va traslladar a Regne Unit en 1970 per a doctorar-se en biologia molecular a la Universitat de Cambridge. Posteriorment, es va traslladar als Estats Units amb el seu marit, el també biòleg molecular John Sedat. Liz molt prompte va aconseguir una plaça postdoctoral en el laboratori de Joseph Gall a la Universitat de Yale. Cal destacar que aquest investigador era reconegut per estimular el treball de les dones biòlogues en una època i un àmbit on aquesta actitud era poc freqüent. Blackburn es va incorporar al grup de treball de Gall i a les seues investigacions amb cultius de Tetrahymena, un protozou ciliat d’aigua dolça amb nombrosos microcromosomes. Aquest model in vivo era excel·lent per analitzar els telòmers gràcies a l’elevada proporció d’extrems cromosòmics disponibles al seu interior.

Un cromosoma amb ampliació de l'estructura d'un dels telòmers./ Wikimedia Commons

L’any 1978 Elizabeth Blackburn i Joseph Gall descobriren que l’extrem de cada cromosoma estava compost per fragments concrets d’ADN molt curts i repetits successivament. Els investigadors també suggeriren que els telòmers estaven relacionats amb el deteriorament i envelliment cel·lular. Les seues primeres hipòtesis, que després s’han corroborat, explicaven que els telòmers es van acurtant després de cada divisió cel·lular. Açò ocorre fins que arriben a una longitud crítica, una volta són massa curts ja és impossible que la cèl·lula torne a dividir-se i entra en una decadència irreversible fins a la mort cel·lular. Aquest procés implica que les cèl·lules de característiques normals són mortals.

Liz Blackburn va exposar els seus treballs en una reunió l’any 1980 on també va participar el professor de genètica mèdica de la Universitat de Harvard, Jack Szostak. El debat científic va ser fructífer i el seu treball conjunt va esdevenir en un millor i major coneixement de l’estructura dels telòmers esbossada al laboratori de Gall.

Uns anys més tard, la també biòloga molecular Carol Greider es va incorporar com a alumna al laboratori de Blackburn. La seua tasca estava ben definida: identificar l’enzim que sintetitza els telòmers després de cada divisió cel·lular. El descobriment va arribar en desembre de 1984 i va ser publicat a la revista Cell en 1985. L’anomenada telomerasa era la responsable d’afegir petits fragments d’ADN als extrems dels telòmers per intentar mantindre la seua llargària.

Tal volta us pregunteu quina és la rellevància d’aquesta investigació. Doncs ara es coneix que als organismes pluricel·lulars la telomerasa està molt activa als òvuls i els espermatozoides, als teixits embrionaris i a algunes cèl·lules germinals. Però després del naixement és reprimida pels mecanismes de maduració cel·lular. D’aquesta forma els telòmers de les cèl·lules diferenciades sanes tenen un nombre determinat de divisions, després de les quals comença la seua senescència de forma inevitable. Afegint un poc de lirisme podríem dir que els telòmers són el nostre vertader rellotge biològic intern, envellim a força de perdre petits fragments d’ADN sense adonar-nos-en.

Tot i açò, la importància d’aquesta estructura va més enllà. Des de fa uns anys sabem que en les cèl·lules canceroses ocorre tot el contrari del que hem vist. En elles la telomerasa s’inactiva i el creixement cel·lular descontrolat és el responsable de la formació dels tumors. Aquest descobriment fa que tinguem disponible una nova diana terapèutica. Per tant, els estudis enfocats en la teràpia anti-telomerasa són una de les vies d’estudi en l’estratègia actual contra el càncer. Precisament aquest és el camp d’investigació de l’alacantina Maria Blasco, investigadora i actual directora del Centro Nacional de Investigaciones Científicas (CNIO).

Per hui ja hem tingut prou ciència, així que per acabar tornarem de nou al lirisme.  Pense que envellir té una gran càrrega positiva, perquè per a mi significa tindre l’oportunitat d’escriure una història pròpia. També hi trobe tendrament positiu el poema de Joana Raspall «Vellesa»:

Soc la branca més vella

que resta en aquest arbre

que ara llueix l'esplèndid

brancatge vigorós.

Passant, les primaveres

hi han fet riques brotades,

i l'han cobert de flaire

l'amor de tantes flors.

Per la mateixa rel

em sento sostinguda;

en la mateixa saba

hi trobo nodriment.

Quan la destral m'abati,

caduca, improductiva,

jo, lluny de la brancada,

          sentiré enyorament...                     

No és la primera vegada que escric sobre algun fàrmac extret d’un element de la natura, però sí la primera que aquest procés va merèixer un premi Nobel. A més, si seguiu aquest blog, ja sabreu que m’he referit en més d’una i de dues ocasions a les dones que han sigut guardonades amb el Nobel de medicina com les rara avis. En algun moment faré un recopilatori de les que, fins ara, han rebut aquesta distinció.

La protagonista de hui és Tu Youyou, qui va rebre aquest guardó l’any 2015 pels seus descobriments sobre una nova teràpia contra la malària. El va compartir amb el japonès Satoshi Ōmura i l’irlandès William C. Campbelle pels seus descobriments sobre una nova teràpia contra les infeccions causades per paràsits.

Tu Youyou no només és la primera xinesa a guanyar un Nobel (en qualsevol categoria) i la dotzena dona, d’un total de tretze, en rebre el de Medicina, sinó que «la seua recerca ha representat un revulsiu a les bases occidentals de la ciència i la medicina», com s’ha escrit en alguns articles sobre els seus treballs. També va rebre en 2017 el principal reconeixement científic del seu país, el Premi Estatal de Ciència i Tecnologia.

Aquesta investigadora va néixer el 30 de desembre de 1930 a Ningbo, la segona ciutat més important de la província de Zhejiang. Als setze anys va contraure tuberculosi i va haver de parar els seus estudis durant dos anys per rebre tractament en casa. Per fortuna, aquest fet va despertar la seua vocació per la medicina i l’any 1946 es va matricular a l’Escola de Medicina de la Universitat de Pequín. Durant la seua formació universitària va estar molt lligada al departament de Farmàcia on es va interessar per l’estudi de les plantes medicinals.

Després d'acabar la llicenciatura es va dedicar durant dos anys a estudiar medicina tradicional xinesa i posteriorment va començar a treballar com a investigadora en l’Acadèmia de Medicina tradicional de la Xina. Les seues investigacions varen estar centrades en l’efecte antiparasitari de certes substàncies estretes de plantes utilitzades des de fa segles per la medicina tradicional.

La malària o paludisme és una malaltia infecciosa provocada per paràsits del gènere Plasmodium i transmesa per diferents espècies de mosquits Anopheles. És endèmica de zones humides, com els països del sud-est asiàtic, i provoca milions de morts arreu de tot el món. Des de fa segles el seu tractament es basa en diferents substàncies derivades de la quinina com la cloroquina. Però des de principis del segle XX es coneix l’existència de soques de Plasmodium resistents a aquests fàrmacs, per tant, la investigació de nous tractaments era necessària.

Durant la Guerra del Vietnam aquesta infecció representava un enemic més per a les tropes dels diferents bàndols. Ho Chi Minh, dirigent de Vietnam del Nord, va demanar ajuda a Zhou Enlai, primer ministre xinès en aquell moment. Per aquest motiu, les autoritats xineses iniciaren una investigació secreta a partir de la seua medicina tradicional per trobar una cura al seu abast.

Tu Youyou l'any 2015./ Fotografia de Bengt Nyman (Wikimedia Commons)
Artemisia annua./ Fotografia de Kristian Peters (Wikimedia Commons)

L’any 1969 Tu Youyou era la cap del que es va anomenar «Projecte 523». Centrant-se en l’estudi de més de dues mil receptes populars estretes de textos antics, el seu equip va aïllar unes tres-centes huitanta substàncies de dues-centes plantes. El seu principal descobriment va ser l’artemisinina extreta de l’Artemisia annua amb què s'evitava radicalment el creixement del Plasmodium en animals. Durant la recerca va ser de gran importància seguir al peu de la lletra la recepta tradicional. La clau en l'obtenció d'aquesta substància a partir de la planta és la temperatura de cocció que no ha d'arribar a entrar en ebullició, perquè si no les seues propietats s'inhibeixen. Poc temps després, l'any 1972 van poder obtenir la substància pura i va començar el seu ús en humans, aconseguint salvar milions de vides fins hui en dia.

Cal fer un apunt sobre el context social i polític d’aquestes investigacions. Els científics xinesos durant l’anomenada Revolució Cultural eren denigrats i considerats una de les categories inferiors de la societat. Les seues opcions eren servir a l’Estat o exiliar-se. Tot i el pas del temps, aquest assumpte encara és complicat en la Xina, però això és un altre tema.

Es calcula que gràcies als tractaments derivats de l’artemisinina la mortalitat per malària ha disminuït més d’un 40% a les últimes dècades. Malauradament, des de la seua implementació als anys huitanta el descobriment de Tu Youyou ha anat perdent efectivitat per la progressiva resistència dels paràsits causants de la malària, especialment del Plasmodium falciparum. Açò ens recorda la importància de continuar impulsant la investigació bàsica en la recerca de nous agents antiinfecciosos que són de vital importància per la seua aplicació clínica.  

Tu Youyou, qui ja ha complit els noranta-tres anys, va destacar en el seu discurs en rebre el Nobel la importància del treball en equip i la necessitat d’aproximar-se a la recerca amb una mentalitat oberta. La seua carrera és un clar exemple de com les fronteres entre els diferents tipus de sabers són molt difuses. Amb la seua aproximació científica a una recepta tradicional del segle IV no només va revolucionar el tractament modern de la malària sinó també les bases del cànon mèdic occidental.

Heu menjat molts dolços durant les festes? Com ja sabeu, el nostre cos necessita hidrats de carboni per a funcionar, són la nostra principal font d’energia. Però si en consumim de més, estem preparats per a guardar-los al fetge i tornar a reutilitzar-los en cas de necessitat.

Si sabem açò és gràcies a la dona de la qual us parlaré. Gerty Cori forma part del grup de les rara avis que continuem coneixent a poc a poc per haver guanyat el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 1947. La Dra. Cori es convertia així en la tercera dona a aconseguir un Nobel després de Marie Curie i Irène Juliot-Curie, i la primera a rebre’l en aquesta disciplina científica.

Gerty Theresa Radnitz va néixer el 15 d’agost de 1896 a Praga, que en aquell moment formava part de l’Imperi austrohongarès. Va ser la major de tres germanes d’una família d’arrels jueves del cercle d’amics de l’escriptor Franz Kafka. Son pare, Otto Radnitz, químic de professió va desenvolupar un nou i exitós mètode de refinació de sucre i es va convertir en gerent d’una fàbrica de sucre. Les voltes que dona la vida! Mai sabrem si la seua tasca va ser el motiu perquè la seua filla investigués sobre el metabolisme del sucre al cos humà.

Animada per la família i especialment pel seu oncle matern, professor de Pediatria a la Facultat de Medicina, Gerty es va matricular en Medicina a la Universitat Carolina de Praga l’any 1914. Durant els seus estudis va conèixer el que seria el seu marit, company de vida i d’investigació, Carl Ferdinand Cori.

Tot i els problemes ocasionats per la Primera Guerra Mundial, aconseguiren graduar-se i casar-se l’any 1920. Immediatament es varen traslladar a Viena, on Gerty es va dedicar a la pediatria i Carl a la medicina interna. Alhora intentaven fer recerca a l’Institut Farmacològic de la Universitat de Viena. Dos anys més tard Carl va rebre una oferta per treballar al Roswell Park Memorial Institute a Buffalo, a l’estat de Nova York. Sis mesos després es va poder traslladar Gerty, en un primer moment com a assistent d’anatomia patològica i posteriorment com a investigadora.

Pocs anys després, en 1931, es mudaren de nou, aquesta volta a Sant Lluís, Missouri, on Carl treballava com a investigador a l'Escola de Medicina de la Universitat de Washington i Gerty com a investigadora associada. Les seues investigacions estaven relacionades amb el metabolisme dels carbohidrats i a ambdós els devem les bases d’una nova branca de la bioquímica, l’enzimologia. L’any 1936, el mateix en què neix Thomas, l’únic fill de la parella, descriuen la glucosa-1-fosfat, un nou compost químic que posteriorment s’anomenaria èster de Cori. Anys després Gerty Cori, 1943 fou nomenada professora de bioquímica de la Universitat Washington de Saint Louis.

El laboratori dels Cori es va convertir en l’epicentre de la bioquímica experimental dels anys 1940 i 1950. També en lloc de formació i refugi de més d’una cinquantena d’investigadors sense cap mena de discriminació per raons de sexe, nacionalitat ni religió. Entre els seus deixebles podem trobar sis Premis Nobel (ara sí, tots homes): Severo Ochoa, Arthur Kornberg, Luis F. Leloir, Christian de Duve, Earl W. Sutherland i Edwin G. Krebs

Gerty Cory al seu laboratori l'any 1947./ Wikimedia Commons

El merescut premi Nobel en Medicina i Fisiologia va arribar l’any 1947. Gerty el va compartir amb el seu marit Carl per «la seua recerca sobre la conversió catalítica del glucogen», i amb el fisiòleg argentí Bernardo Alberto Houssay pel «descobriment del paper que juga l'hormona del lòbul anterior de la hipòfisi en el metabolisme del sucre».

El cicle del glucogen descobert pels Cori, conegut com a cicle de Cori, defineix la importància d’aquest polisacàrid de reserva que permet emmagatzemar la glucosa en les cèl·lules animals (d’una forma similar al midó en les vegetals). Amb les seues investigacions establiren la connexió entre el metabolisme de la glucosa al múscul i el del glucogen al fetge. Aquest flux entre òrgans de glucosa descriu com el lactat és transportat del múscul al fetge on es sintetitza glucosa que torna al múscul o s’emmagatzema en forma de glucogen fins que es necessita.

Aquests treballs són de vital importància per a entendre i tractar malalties com la diabetis. Però posteriorment Gerty Cori va anar més enllà en el camp de l’enzimologia i va ser la primera a descriure diferents malalties congènites relacionades amb la deficiència d’enzims específics del metabolisme del glucogen.

Poques setmanes abans de saber que havien guanyat el Nobel, Gerty va rebre una altra notícia. Va ser diagnosticada d’una anèmia incurable secundària a mielofibrosis per la qual aniria perdent progressivament les cèl·lules mare de la seua medul·la òssia. Tot i això, assistiren a la cerimònia i ho celebraren com tocava, a més de repartir bona part del premi en metàl·lic amb els seus col·laboradors més directes.

Gerty va continuar investigant, donant classe i descobrint noves troballes essencials per a la bioquímica moderna. A l’estiu de 1957 va publicar l’últim article, una revisió sobre malalties congènites del metabolisme del glucogen. Va morir acompanyada per Carl als 61 anys, el 26 d’octubre de 1957, just trenta-quatre anys després del naixement del químic lleidatà Joan Oró.

El seu llegat continua sent recordat i guardonat amb diferents premis i reconeixements públics. Sempre em fa especial il·lusió assabentar-me que a algú li han dedicat un cràter a la lluna. Menjaré un dolcet per celebrar-ho.

Segur que si vos pregunte noms de metges valencians il·lustres podeu contestar-ne algun, fins i tot de fa molts segles com Lluís Alcanyís o Jaume Roig. I noms de metgesses? Això ja és més complicat. Elles no ixen als llibres ni els seus noms estan al hall de la Facultat de Medicina.

Però metgesses sense títol n’hi ha hagut sempre. Des de l’antiguitat es coneix el paper de les dones com a llevadores, metzineres i curanderes. A diferents entorns eren les principals proveïdores de salut. Elles eren les encarregades d’aplicar els seus coneixements mitjançant remeis físics i químics estrets de les plantes per a tractar tota mena de feridures. Però això de tindre un reconeixement social o títol oficial de Medicina, ai, això ja era una altra cosa. Estem parlant de tindre poder. De fet, la cacera de bruixes arreu d’Europa i Nord-amèrica està relacionada amb aquesta situació, però això seria un altre tema que donaria per a molt més que una entrada d’aquest blog.

A l’estat espanyol les dones no varen poder cursar estudis superiors fins a la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la Primera República. Això sí, havien de fer-ho amb una autorització oficial per a cada cas. A València sabem que entre els anys 1874 i 1889 varen iniciar estudis universitaris set dones, sis en la carrera de Medicina i una en la de Ciències.

Manuela Solís i Claràs l'any 1908./ Wikimedia Commons

Ara centrem-nos en la nostra protagonista. Manuela Solís i Claràs és coneguda, tot i que no massa, per ser una d’eixes primeres llicenciades en Medicina a la Universitat de València. Quan la facultat estava encara al carrer Hospital, al centre de la ciutat. Manuela va néixer a València el 27 de juny de 1862. Filla de Manuela Claràs i Prudencio Solís, professor de l’Escola Normal de la Província de València i ferm defensor de les reformes escolars de l’època. Segurament això va propiciar que a la família cursaren estudis de Medicina tant León, el fill major, com Manuela, la menuda.

Després de cursar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives de València amb unes notes excel·lents, Manuela es va matricular al primer curs de Medicina a la Universitat de València el curs 1882-83. Va compartir curs amb Concepción Aleixandre Ballester i poc després se’ls afegiria Trinidad Sánchez Fernández. El fet era tan extraordinari que fins i tot els diaris de l’època com La Unión Democrática, El Liberal o El Magisterio Español es feien ressò del fet que «Dos señoritas asisten este año a la escuela de Medicina de Valencia».

La futura Dra. Solís va obtindre la llicenciatura en Medicina i Cirurgia l’any 1889. Posteriorment, es va desplaçar a Madrid per treballar a l’Instituto Rubio del Hospital Universitario de la Princesa on va completar la seua formació en ginecologia. Poc temps després treballaria una temporada a la Clínica de Parts de la Facultat de Medicina de París on va poder aprendre les noves tècniques de parts instrumentats o el funcionament de les primeres les incubadores.

En tornar a Madrid va compaginar la tasca assistencial en la seua consulta privada amb l’assistència en diferents centres de beneficència. L’any 1905 va aconseguir el grau de doctora amb la seua tesi titulada «El cordón umbilical», sobre l’anatomia, fisiologia i disfuncions d’aquesta estructura imprescindible durant l’embaràs. De la integració de la seua experiència professional i acadèmica, l’any 1907 va publicar el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, prologat per Santiago Ramón y Cajal. La intenció del text era divulgar entre la població general, òbviament femenina, les principals cures i consells higiènics durant l’embaràs i els primers mesos de vida dels nadons.

Manuela Solís i Claràs va tornar a la ciutat de València junt amb el seu marit, el Dr. Reyes Romero. Va continuar exercint la medicina fins l’any 1910, quan va morir als quaranta-huit anys. El mateix any en què es va establir la llibertat d’inscripció per a les dones a totes les universitats espanyoles.

Actualment vàries iniciatives volen recordar la seua figura. Des de 2016 dona nom al que fora l’Hospital Militar de Quart de Poblet-Mislata, ara convertit en hospital de llarga estada. Un any després va rebre el seu nom un carrer del barri de la Font de Sant Lluís de la ciutat de València.

Per acabar vull fer-vos una pregunta perquè reflexioneu. Penseu que és casualitat que les doctores Solís i Claràs. Aleixandre Ballester, Castells i Ballespí, Aleu i Riera o Medina Verdeja es dedicaren a la ginecologia o la pediatria? Per què les primeres metgesses es concentren en aquelles especialitats dedicades a la cura dels infants i de les dones? I és que fer investigació i divulgació amb perspectiva de gènere no va només d’afegir noms femenins als llistats. Va de fer-se les preguntes d’una manera diferent i d’analitzar la realitat des del punt de vista de l’altra meitat de la població que ha estat invisibilitzada a l’espai públic i acadèmic fins fa ben poc. Això és el que intente també des d’aquest espai, per elles, per Manuela, per tantes, per totes.