Heu menjat molts dolços durant les festes? Com ja sabeu, el nostre cos necessita hidrats de carboni per a funcionar, són la nostra principal font d’energia. Però si en consumim de més, estem preparats per a guardar-los al fetge i tornar a reutilitzar-los en cas de necessitat.

Si sabem açò és gràcies a la dona de la qual us parlaré. Gerty Cori forma part del grup de les rara avis que continuem coneixent a poc a poc per haver guanyat el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 1947. La Dra. Cori es convertia així en la tercera dona a aconseguir un Nobel després de Marie Curie i Irène Juliot-Curie, i la primera a rebre’l en aquesta disciplina científica.

Gerty Theresa Radnitz va néixer el 15 d’agost de 1896 a Praga, que en aquell moment formava part de l’Imperi austrohongarès. Va ser la major de tres germanes d’una família d’arrels jueves del cercle d’amics de l’escriptor Franz Kafka. Son pare, Otto Radnitz, químic de professió va desenvolupar un nou i exitós mètode de refinació de sucre i es va convertir en gerent d’una fàbrica de sucre. Les voltes que dona la vida! Mai sabrem si la seua tasca va ser el motiu perquè la seua filla investigués sobre el metabolisme del sucre al cos humà.

Animada per la família i especialment pel seu oncle matern, professor de Pediatria a la Facultat de Medicina, Gerty es va matricular en Medicina a la Universitat Carolina de Praga l’any 1914. Durant els seus estudis va conèixer el que seria el seu marit, company de vida i d’investigació, Carl Ferdinand Cori.

Tot i els problemes ocasionats per la Primera Guerra Mundial, aconseguiren graduar-se i casar-se l’any 1920. Immediatament es varen traslladar a Viena, on Gerty es va dedicar a la pediatria i Carl a la medicina interna. Alhora intentaven fer recerca a l’Institut Farmacològic de la Universitat de Viena. Dos anys més tard Carl va rebre una oferta per treballar al Roswell Park Memorial Institute a Buffalo, a l’estat de Nova York. Sis mesos després es va poder traslladar Gerty, en un primer moment com a assistent d’anatomia patològica i posteriorment com a investigadora.

Pocs anys després, en 1931, es mudaren de nou, aquesta volta a Sant Lluís, Missouri, on Carl treballava com a investigador a l'Escola de Medicina de la Universitat de Washington i Gerty com a investigadora associada. Les seues investigacions estaven relacionades amb el metabolisme dels carbohidrats i a ambdós els devem les bases d’una nova branca de la bioquímica, l’enzimologia. L’any 1936, el mateix en què neix Thomas, l’únic fill de la parella, descriuen la glucosa-1-fosfat, un nou compost químic que posteriorment s’anomenaria èster de Cori. Anys després Gerty Cori, 1943 fou nomenada professora de bioquímica de la Universitat Washington de Saint Louis.

El laboratori dels Cori es va convertir en l’epicentre de la bioquímica experimental dels anys 1940 i 1950. També en lloc de formació i refugi de més d’una cinquantena d’investigadors sense cap mena de discriminació per raons de sexe, nacionalitat ni religió. Entre els seus deixebles podem trobar sis Premis Nobel (ara sí, tots homes): Severo Ochoa, Arthur Kornberg, Luis F. Leloir, Christian de Duve, Earl W. Sutherland i Edwin G. Krebs

Gerty Cory al seu laboratori l'any 1947./ Wikimedia Commons

El merescut premi Nobel en Medicina i Fisiologia va arribar l’any 1947. Gerty el va compartir amb el seu marit Carl per «la seua recerca sobre la conversió catalítica del glucogen», i amb el fisiòleg argentí Bernardo Alberto Houssay pel «descobriment del paper que juga l'hormona del lòbul anterior de la hipòfisi en el metabolisme del sucre».

El cicle del glucogen descobert pels Cori, conegut com a cicle de Cori, defineix la importància d’aquest polisacàrid de reserva que permet emmagatzemar la glucosa en les cèl·lules animals (d’una forma similar al midó en les vegetals). Amb les seues investigacions establiren la connexió entre el metabolisme de la glucosa al múscul i el del glucogen al fetge. Aquest flux entre òrgans de glucosa descriu com el lactat és transportat del múscul al fetge on es sintetitza glucosa que torna al múscul o s’emmagatzema en forma de glucogen fins que es necessita.

Aquests treballs són de vital importància per a entendre i tractar malalties com la diabetis. Però posteriorment Gerty Cori va anar més enllà en el camp de l’enzimologia i va ser la primera a descriure diferents malalties congènites relacionades amb la deficiència d’enzims específics del metabolisme del glucogen.

Poques setmanes abans de saber que havien guanyat el Nobel, Gerty va rebre una altra notícia. Va ser diagnosticada d’una anèmia incurable secundària a mielofibrosis per la qual aniria perdent progressivament les cèl·lules mare de la seua medul·la òssia. Tot i això, assistiren a la cerimònia i ho celebraren com tocava, a més de repartir bona part del premi en metàl·lic amb els seus col·laboradors més directes.

Gerty va continuar investigant, donant classe i descobrint noves troballes essencials per a la bioquímica moderna. A l’estiu de 1957 va publicar l’últim article, una revisió sobre malalties congènites del metabolisme del glucogen. Va morir acompanyada per Carl als 61 anys, el 26 d’octubre de 1957, just trenta-quatre anys després del naixement del químic lleidatà Joan Oró.

El seu llegat continua sent recordat i guardonat amb diferents premis i reconeixements públics. Sempre em fa especial il·lusió assabentar-me que a algú li han dedicat un cràter a la lluna. Menjaré un dolcet per celebrar-ho.

Segur que si vos pregunte noms de metges valencians il·lustres podeu contestar-ne algun, fins i tot de fa molts segles com Lluís Alcanyís o Jaume Roig. I noms de metgesses? Això ja és més complicat. Elles no ixen als llibres ni els seus noms estan al hall de la Facultat de Medicina.

Però metgesses sense títol n’hi ha hagut sempre. Des de l’antiguitat es coneix el paper de les dones com a llevadores, metzineres i curanderes. A diferents entorns eren les principals proveïdores de salut. Elles eren les encarregades d’aplicar els seus coneixements mitjançant remeis físics i químics estrets de les plantes per a tractar tota mena de feridures. Però això de tindre un reconeixement social o títol oficial de Medicina, ai, això ja era una altra cosa. Estem parlant de tindre poder. De fet, la cacera de bruixes arreu d’Europa i Nord-amèrica està relacionada amb aquesta situació, però això seria un altre tema que donaria per a molt més que una entrada d’aquest blog.

A l’estat espanyol les dones no varen poder cursar estudis superiors fins a la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la Primera República. Això sí, havien de fer-ho amb una autorització oficial per a cada cas. A València sabem que entre els anys 1874 i 1889 varen iniciar estudis universitaris set dones, sis en la carrera de Medicina i una en la de Ciències.

Manuela Solís i Claràs l'any 1908./ Wikimedia Commons

Ara centrem-nos en la nostra protagonista. Manuela Solís i Claràs és coneguda, tot i que no massa, per ser una d’eixes primeres llicenciades en Medicina a la Universitat de València. Quan la facultat estava encara al carrer Hospital, al centre de la ciutat. Manuela va néixer a València el 27 de juny de 1862. Filla de Manuela Claràs i Prudencio Solís, professor de l’Escola Normal de la Província de València i ferm defensor de les reformes escolars de l’època. Segurament això va propiciar que a la família cursaren estudis de Medicina tant León, el fill major, com Manuela, la menuda.

Després de cursar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives de València amb unes notes excel·lents, Manuela es va matricular al primer curs de Medicina a la Universitat de València el curs 1882-83. Va compartir curs amb Concepción Aleixandre Ballester i poc després se’ls afegiria Trinidad Sánchez Fernández. El fet era tan extraordinari que fins i tot els diaris de l’època com La Unión Democrática, El Liberal o El Magisterio Español es feien ressò del fet que «Dos señoritas asisten este año a la escuela de Medicina de Valencia».

La futura Dra. Solís va obtindre la llicenciatura en Medicina i Cirurgia l’any 1889. Posteriorment, es va desplaçar a Madrid per treballar a l’Instituto Rubio del Hospital Universitario de la Princesa on va completar la seua formació en ginecologia. Poc temps després treballaria una temporada a la Clínica de Parts de la Facultat de Medicina de París on va poder aprendre les noves tècniques de parts instrumentats o el funcionament de les primeres les incubadores.

En tornar a Madrid va compaginar la tasca assistencial en la seua consulta privada amb l’assistència en diferents centres de beneficència. L’any 1905 va aconseguir el grau de doctora amb la seua tesi titulada «El cordón umbilical», sobre l’anatomia, fisiologia i disfuncions d’aquesta estructura imprescindible durant l’embaràs. De la integració de la seua experiència professional i acadèmica, l’any 1907 va publicar el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, prologat per Santiago Ramón y Cajal. La intenció del text era divulgar entre la població general, òbviament femenina, les principals cures i consells higiènics durant l’embaràs i els primers mesos de vida dels nadons.

Manuela Solís i Claràs va tornar a la ciutat de València junt amb el seu marit, el Dr. Reyes Romero. Va continuar exercint la medicina fins l’any 1910, quan va morir als quaranta-huit anys. El mateix any en què es va establir la llibertat d’inscripció per a les dones a totes les universitats espanyoles.

Actualment vàries iniciatives volen recordar la seua figura. Des de 2016 dona nom al que fora l’Hospital Militar de Quart de Poblet-Mislata, ara convertit en hospital de llarga estada. Un any després va rebre el seu nom un carrer del barri de la Font de Sant Lluís de la ciutat de València.

Per acabar vull fer-vos una pregunta perquè reflexioneu. Penseu que és casualitat que les doctores Solís i Claràs. Aleixandre Ballester, Castells i Ballespí, Aleu i Riera o Medina Verdeja es dedicaren a la ginecologia o la pediatria? Per què les primeres metgesses es concentren en aquelles especialitats dedicades a la cura dels infants i de les dones? I és que fer investigació i divulgació amb perspectiva de gènere no va només d’afegir noms femenins als llistats. Va de fer-se les preguntes d’una manera diferent i d’analitzar la realitat des del punt de vista de l’altra meitat de la població que ha estat invisibilitzada a l’espai públic i acadèmic fins fa ben poc. Això és el que intente també des d’aquest espai, per elles, per Manuela, per tantes, per totes.