Ara que ja tenim clara l'estructura a gran escala de la radio-galàxia 3C 84, podem fer servir la interferometria de llarga base per tal d'assolir resolucions observacionals sorprenents i apropar-nos al que ocorre al seu nucli central.

Figura 1. Imatge esquemàtica del telescopi espacial Radioastron en combinació amb telescopis terrestres observant una galàxia en ones de ràdio. MPIfR/ A. Lobanov.

Recordem que la interferometria de llarga base és una tècnica observacional en ràdio-freqüències que implica antenes separades per distàncies enormes. Combinant-ne el senyal rebut d'un mateix objecte, aquesta tècnica ens permet obtenir-ne una imatge que s'aproparia al que observaríem si tinguérem un telescopi tan gran com la distància que separa les antenes més allunyades. En conseqüència, si separem les antenes a distàncies inter-continentals seria com si tinguérem una antena de la grandària del planeta. Les imatges que mostrem en aquesta entrada estan més enllà de la resolució abastable per qualsevol telescopi òptic.

En l'entrada anterior vam veure com l'emissió en ràdio sembla oscil·lar periòdicament. La corba de llum (veure Figura 4 de l'entrada anterior) mostrava un increment notable de la lluminositat iniciat en la dècada dels anys 50 o principis dels 60, i una altra en la dècada dels 2000. En tots dos casos, l'increment va anar associat a l'ejecció de matèria i camps magnètics des de l'entorn del forat negre.

Figura 2. Imatge obtinguda mitjançant interferometria en ràdio de la galàxia 3C 84. Les parts més externes mostren la distribució de matèria de l'ejecció iniciada fa uns 60 anys. A la part central s'observa una regió brillant que correspon a l'ejecció recent observada per Radioastron (veure la imatge de capçalera). Legacy Astronomical Images, “3C84,” NRAO/AUI Archives, accessed September 17, 2023, https://www.nrao.edu/archives/items/show/33396.

Posem-li doncs llum a la foscor, com diuen als programes de crims. Si mirem una imatge en ràdio de l'any 1995, obtinguda amb el dispositiu VLBA (Very Large Baseline Array, Figura 2), de l'observatori radio-astronòmic nacional (NRAO), veiem que l'ejecció dels anys 50-60 ha evolucionat. S'ha unflat i ha generat una bombolla d'emissió en ràdio que es troba a uns 30-40 anys-llum del forat negre. Per tant la velocitat estimada de propagació ha estat d'entorn el 50% de la velocitat de la llum.

I què hi ha de la fase d'activitat iniciada fa deu anys? Necessitem més resolució, ens cal una antena més gran. Però si ja tenim antenes tan grans com el nostre planeta i no és suficient, com ho fem, això? Ben senzill, posem un radio-telescopi en òrbita! Combinant les antenes terrestres amb el radio-telescopi espacial rus Radioastron (Figura 1), ens apropem a tocar de la boca de l'avern.

Allà dins hi trobem una imatge curiosa (Figura 3), potser inquietant. No es tracta del mateix Perseu amb el cap de Medusa a la mà, però ens deixa de pedra. Si més no, a servidor. La darrera ejecció s'ha propagat poc menys d'una desena d'anys llum des de la seua formació al voltant del forat negre central. Som, per tant, testimonis directes de l'ejecció d'una quantitat enorme d'energia que escombrarà les regions internes de la galàxia com un tsunami. L'energia injectada és l'equivalent a convertir la massa del nostre planeta en energia (E0=m c2) cada huit minuts.

La velocitat amb què avança el cap de l'ejecció per la regió és d'un 20 a un 30% de la velocitat de la llum. Recordem que es propaga per una part central de la galàxia ja devastada per l'ejecció anterior. Per les ejeccions anteriors que han travessat la galàxia. Segons la interpretació que hem fet d'aquests mapes, sembla que en el moment de l'observació, el cap del doll més recent està impactant amb un núvol de gas, el que fa augmentar la brillantor en la zona d'impacte.

Figura 3. Mapa de l'emissió en ràdio de la regió més central de la ràdio-galàxia 3C 84 obtingut mitjançant interferometria espacial (RadioAstron), a 22 GHz. El punt C1 seria el nucli de la galàxia, on hi ha el forat negre. L'ejecció en la direcció oposada hi és, però la seua emissió està absorbida pel gas que envolta el nucli actiu. Crèdit: RadioAstron / T. Savolainen. Obtinguda de Savolainen et al. 2023.

Els núvols de gas en el medi interestel·lar són els llocs on es poden formar estrelles noves. En aquest cas, però, la col·lisió escalfa i expandeix el gas que el conforma, segurament evitant qualsevol opció que s'hi formen estrelles. Vet ací per tant, possiblement, un exemple de l'impacte de l'activitat galàctica. No puc evitar pensar en quantes estrelles, quants planetes, han deixat de formar-se en tot l'Univers per l'impacte d'aquests dolls. I en quants s'ha frustrat l'evolució de vida en la seua superfície degut a la radiació d'alta energia que emeten.

Com veiem, la ràdiogalàxia 3C 84, també coneguda com NGC 1275, representa un objecte molt interessant per estudiar la recurrència de l'activitat galàctica (quins són els processos que fan arribar gas al nucli o de què depèn la periodicitat de les aportacions, per exemple), i el seu paper en l'evolució de les galàxies!

Segur que ara mateix la meitat dels lectors i lectores es pregunten com és possible que s'ejecte res des de l'entorn d'un forat negre, si sempre ens han explicat que res no escapa de la seua atracció fatal. Tanmateix... deixem això, així com la peculiar estructura del doll per a la propera.

Per acabar, sí que m'agradaria destacar el fet que la combinació de telescopis que ens ha permés obtenir aquestes espectaculars imatges impliquen una col·laboració internacional entre científics d'orígens ben diversos, també de països en conflicte entre ells. Els lligams personals i professionals que ens ofereix l'activitat científica i l'avenç en el coneixement humà han d'estar i estan per damunt dels interessos dels estats. Malauradament, darrerament patim dificultats imposades per alguns estats i entitats europees en la nostra col·laboració amb col·legues russos que res tenen a veure amb les accions empreses pel seu govern, i que en molts casos també pateixen.

Al mes d'agost, la constel·lació de Perseu esdevé l'escenari de la caiguda d'estels fugaços, conseqüència del pas d'un cometa per l'òrbita terrestre en el punt en què el nostre planeta es troba en els dies centrals d'aquest mes. Per sort, en passar el cometa la Terra estava en un altre punt de la seua òrbita. En cas contrari, potser aquest text no estaria sent escrit, o estaria escrivint una altra cosa. Però no he vingut a parlar de cometes, que en realitat no són objectes de l'Univers violent i indomable. Encara que ens poguera semblar que una col·lisió d'un cometa és un fet violent, això en realitat és poca cosa.

Banda visible de la galàxia Perseus A
Figura 1. Imatge en la banda visible de la galàxia NGC 1275 o Perseus A. Crèdit: NASA/Hubble.

Més enllà de Perseu, és a dir, més enllà de les estrelles que en projecció constitueixen la constel·lació, mirem cap a l'espai intergalàctic. A 240 milions d'anys-llum en aquesta direcció trobem un cúmul de galàxies conegut com a cúmul de Perseu. Conté 190 galàxies i, al seu centre, la galàxia gegant NGC 1275. NGC 1275 té un diàmetre d'uns 170.000 anys-llum. La seua rellevància prové del seu nucli, on un forat negre súper-massiu sembla que engul matèria aportada per altres galàxies, atrapades per l'intens camp gravitatori del forat i la galàxia. I, com ja hem vist, la caiguda de matèria sobre el forat negre és una eficient font d'energia.

La galàxia que en l'interval del visible s'anomena NGC 1275, o Perseus A, és coneguda també en la banda de ràdio amb el nom de 3C 84, així com per la seua emissió en raigs X (amb els mateixos noms que en el visible en aquest cas). Els noms que reben les galàxies en les diferents bandes de l'espectre electromagnètic provenen dels catàlegs que les van registrar. Les sigles NGC signifiquen 'New General Catalog', i 3C significa que va ser enregistrada pel tercer catàleg de ràdio-galàxies de Cambridge. Açò no ajuda de cap de les maneres el pobre astrofísic teòric que malda per relacionar uns noms amb els altres i que se n'adona, potser després d'anys, que dos noms que ha sentit tantes vegades corresponen al mateix objecte. És un calaix desastre entranyable, en qualsevol cas.

Galàxia Perseus A
Figura 2. Imatge del telescopi espacial Chandra de la galàxia NGC 1275. Crèdit: NASA/IoA/A. Fabian et al.

Tornem al fil, que me'n vaig per on no toca. El telescopi espacial Hubble en va mostrar una situació complexa, amb estructures filamentoses de gas que podrien ser els canals de caiguda cap al monstre central (Figura 1). En ones de ràdio, la situació encara sembla més complicada, amb bombolles d'emissió desconnectades entre elles. Finalment, en raigs X, les bombolles d'emissió en ràdio apareixen com negatius, és a dir, com absències d'emissió (Figura 2). En conjunt, sembla com si la galàxia tinguera períodes intermitents d'activitat en què injectara matèria.

Centrem-nos ara en les bombolles. Per què brillen en ràdio i en raigs X són buides d'emissió? Quan observem radiació X en galàxies i el seu entorn, típicament respon a la presència de gas poc dens i calent, és a dir, gas interestel·lar i intergalàctic. Allà on no s'hi veu, deu ser que alguna cosa l'ha apartat, generant regions 'buides'. Si observem la mateixa galàxia en ràdio, tenim la resposta: partícules i camps magnètics, que produeixen radiació sincrotró han farcit eixes cavitats (Figura 3).

L'origen d'aquestes partícules (electrons i possiblement positrons, la seua antipartícula) i camp magnètic està al nucli de la galàxia: quan el forat negre central és alimentat per gas, genera dolls de plasma format per partícules elementals i camp, que viatgen per la galàxia i generen aqueixes bombolles. I és que els forats negres no engulen tot el que els arriba, sobretot si el camp magnètic ho pot evitar.

Perseus A
Figura 3. Imatge combinada d'intensitat de radiació de raigs X (Chandra, escala de color) i ràdio (Very Large Array, isocontorns). S'hi aprecia com l'emissió en ràdio ocupa les regions on la intensitat en raigs X és més baixa. Crèdit: NASA/IoA/A.Fabian et al.

El mecanisme de generació de les bombolles és senzill: la injecció de partícules i energia escombra i aparta el gas de la galàxia mitjançant ones de xoc que, en afeblir-se, es converteixen en pertorbacions o ones (soroll inaudible!). L'afebliment de les ones de xoc ocorreria a conseqüència del cessament de l'activitat nuclear a la galàxia. Ho podem entendre, de fet, com explosions d'una durada limitada.

En conclusió, podem associar la presència d'emissió en ràdio a la injecció de partícules des del forat negre que hi ha al nucli de la galàxia.

I, efectivament, n'hi ha evidències que això és així. Si mirem la corba de llum (Figura 4) emissió total en funció del temps) en ràdio de la galàxia des que se'n tenen registres –expressió manllevada als estimats meteoròlegs dels nostres mitjans de comunicació– veiem una evident oscil·lació. Com podem apreciar, hi ha un fort augment de l'emissió que té el seu cim en la segona meitat dels anys 70 del segle XX. Després, l'emissió en ràdio cau, per tornar a créixer cap a 2010. Amb observacions d'alta resolució en ràdio hem aconseguit distingir una fase d'activitat que es va aturar fa mig segle, i una reinjecció en els darrers 20 anys, d'acord amb el que ens indica la corba de llum. En parlarem amb detall a la següent entrada.

corba de llum de la ràdio-galàxia 3C84
Figura 4. Corba de llum de la ràdio-galàxia 3C84 que mostra oscil·lacions importants a tres freqüències: 4.8, 8.0 i 14.5 GHz.

Ara, cal fer un aclariment rellevant: no podem relacionar directament l'oscil·lació que observem en la corba de llum amb les bombolles que veiem a gran escala, perquè les escales de temps han de ser ben diferents en els dos casos. A petita escala, veiem reactivacions del nucli amb una periodicitat de dècades (Figura 4), mentre que a gran escala la periodicitat deu ser més gran (milers d'anys?), com es pot deduir de la grandària i la distància entre les bombolles en aquestes escales (Figura 2). Per tant, estaríem parlant de periodes d'activitat de durada llargues i, al mateix temps, dintre d'aquests períodes llargs, en trobaríem de més curts (Figura 4). La fusió de les ejeccions de les fases curtes donaria així lloc a les bombolles observades a gran escala. Tanmateix, això és només una hipòtesi.

El que si demostren aquestes imatges és que allò que ocorre al centre de la galàxia, a escales poc més grans que el nostre Sistema Solar, afecta tot el seu volum i que això ocorre mitjançant les ejeccions de partícules i camps magnètics. Les imatges revelades per Chandra fa uns anys s'han convertit precisament en un paradigma d'eixe procés.

En la propera entrada parlarem del que veiem amb la major resolució possible, la que ens permeten les observacions en ràdio-freqüències, així com de la manera en què s'injecten les partícules i el camp, i de la relació entre escales, des d'un any-llum a desenes de milers d'anys-llum des del nucli galàctic.

Comencem fort: Els forats negres són trencaments del teixit que constitueix l'espai-temps. Segons la interpretació de la teoria de la relativitat general, l'atracció gravitatòria dels cossos celestes ve determinada per la distorsió exercida per la seua massa en aquest teixit. Quan l'objecte és molt compacte (la raó entre la seua massa i el seu radi és gran) és possible que la distorsió del teixit siga tan gran que acabe esgarrant-se. El trencament s'entén matemàticament com una singularitat (un infinit) al centre de l'objecte, envoltada per una regió de curvatura creixent.

Tal com vam explicar en l'entrada anterior, en astrofísica, els forats negres són bàsicament entesos com a fonts de gravetat. Ara, cal matisar aquesta afirmació, atès que les propietats de la radiació emesa per qualsevol matèria que hi cau estan condicionades per la curvatura extrema que causa el forat negre. Per tant, encara que l'astrofísica no s'encarrega de l'estudi d'allò que ocorre a l'interior dels forats negres, sí que s'ha de preocupar del seu efecte sobre les regions immediatament exteriors.  

Gràfic bidimensional de la deformació de l'espai-temps (quadri-dimensional) exercida per una estrella en seqüència principal, un nan blanc, una estrella de neutrons, i un forat negre. NASA.

Per exemple, en els voltants d'un forat negre les propietats de l'espai i el temps pateixen canvis substancials. I fins i tot es barregen. En apropar-nos-hi, la descripció geomètrica de l'espai-temps que l'envolta (parlem sempre d'espai-temps junts i no per separat) dóna com resultat que, per exemple, el pas del temps es dilate respecte a un observador llunyà. Això fa que els períodes (intervals de temps) d'oscil·lació de la radiació s'estiren relativament. Si el període s'allarga, la freqüència cau i la llum es fa més roja. D'aquesta manera, igual que existeix un redshift cosmològic, també n'hi ha un de gravitatori.

Aquesta predicció teòrica va permetre una altra evidència indirecta de l'existència de forats negres. Línies d'emissió d'àtoms com el ferro (la línia K-alfa) mostraven un enrogiment que va ser associat al redshift gravitatori. Aquesta evidència s'afegeix a les que vam explicar.

Allò que caracteritza un forat negre és que ni tan sols la llum en pot escapar. El punt crític, de no retorn, s'anomena horitzó d'esdeveniments. És en aquesta superfície on la velocitat mínima d'escapament s'iguala a la velocitat de la llum. Això significa que cap partícula amb massa és capaç d'escapar en arribar ací. Pel que fa a la llum, la seua longitud d'ona creix progressivament fins a arribar a infinit a l'horitzó d'esdeveniments. Així, si imaginem la caiguda d'una partícula que emet radiació, des de la distància veuríem com la radiació s'enrogeix i com la dilatació temporal arriba a infinit. Si ho poguérem veure, veuríem la partícula just abans de creuar la superfície eternament. La partícula, per la seua banda, seguiria el seu camí cap a la gola.

La imatge mostra la formació d'un forat negre. L'horitzó d'esdeveniments estaria marcat per la superfície roja. Els vèrtexs dels cons indiquen la posició de les partícules en un instant determinat. El seu futur està dintre del con superior, i el seu passat, en l'inferior, en cada cas. Veiem com, en apropar-se i travessar l'horitzó, el futur de les partícules apunta cap a la singularitat. Per Cmglee - Own work, CC BY-SA 4.0

Un altre aspecte curiósde la rodalia dels forats negres és la barreja de les coordenades espaciotemporals de les partícules que hi cauen. A mesura que un una partícula (o una malaurada personeta) cau cap al forat, la seua coordenada temporal es barreja amb la coordenada espacial que apunta cap pel centre del forat –la coordenada radial. Si interpretem aquest efecte relativista en termes usuals, conclourem que el "futur" de la partícula és al centre del forat negre. En altres paraules, la partícula no té altre futur possible que la caiguda cap a la singularitat.

I, encara que l'observador llunyà ens veiera congelats a la vora de l'horitzó d'esdeveniments, podríem travessar-lo? I què hi trobaríem? Un govern d'extrema dreta, potser?

L'entrada

Les forces de marea –produïdes per les diferències d'atracció gravitatòria entre dos punts–, poden ser tan intenses en l'entorn d'un forat negre que els nostres cossos podrien ser esgarrats per la diferència de força exercida entre els nostres peus i els nostres caps. És així en tots els forats negres? No és el cas. En l'horitzó dels forats negres súper-massius l'atracció gravitatòria pot ser tan suau com la del planeta Terra i les forces de marea, menyspreables. En canvi, en els forats negres generats per estrelles (després d'esclatar com supernoves) les forces de marea sí són molt intenses.

Per tant, sí podríem entrar en un forat negre súper-massiu. Per no tornar-ne mai més. Fins i tot podríem passar uns quants minuts (alguna horeta en els més grans, abans d'arribar a la singularitat central, on les forces de marea ens destruirien igualment). En definitiva, el viatge seria una miqueta inútil, atés que no podríem enviar informació a l'exterior d'allò que estem vivint i veient, i a més a més, acabaríem com Camot. En qualsevol cas, potser la singularitat matemàtica no fa més que mostrar la limitació de la nostra teoria per explicar-la. I per això, potser les coses no van ben bé com ens diuen les matemàtiques.

Esquema bidimensional d'un forat de cuc, una altra solució a les equacions d'Einstein. Aquests forats connectarien diferents punts de l'espai-temps. Per Panzi - English Wikipedia, CC BY-SA 3.0
A l'altra banda de l'horitzó

Mai no tindrem informació electromagnètica d'allò que n'hi ha, com hem explicat. Tanmateix, existeixen diferents teories respecte al que podríem trobar en caure cap al forat, entre elles fer un viatge espaciotemporal en el nostre propi univers –amb l'entrada en un forat negre i l'eixida en un forat blanc. Pot ser també a un altre univers. De fet, fins i tot hi ha qui diu que cada forat negre crea un univers, perquè obri portes a altres dimensions on potser es creen nous espais-temps. Així, podria interpretar-se que el nostre propi univers, és a dir, el Big Bang, és la conseqüència del col·lapse gravitatori d'algun objecte massiu en un altre univers (molt massiu hauria de ser, això sí).

L’any 2008 vaig assistir a un congrés a Cambridge (Massachusetts, EUA), amb el títol Radio Galaxies in the Chandra Era. La idea principal era posar en comú observacions i teoria per discutir sobre la física de les galàxies actives amb dolls relativistes, en un moment en què l’observatori de raigs X Chandra (en homenatge a l’astrofísic indi Subrahmanyan Chandrasekhar) de la NASA escrutava l’Univers des de la seua òrbita terrestre.

En aquell congrés, les persones que aportaven un pòster havien de presentar-lo amb un haiku (poema breu d’origen japonès). Recorde el Dr. John Wardle, senyor britànic, alt i prim, recitar el seu: ‘Quasars seen at redshift 4. Such big black holes’. L’escric de memòria i potser em balla alguna paraula del primer vers; la bona qüestió és que amb dues frases curtes, l'home va fer palès un problema que ja era conegut, però del que aportava noves evidències. Encara no està resolt.

Quin problema? El que diu el segon vers del haiku: Quan l’Univers tenia poc més de mil milions d’anys d’edat, ja n'hi havia forats negres súper-massius. Recordem que el corriment al roig indica la distància a què es troba una galàxia. El redshift ens diu quin moment de la història de l’Univers estem observant, atés el temps que cal perquè la llum ens arribe.

En una entrada anterior hem parlat del mecanisme que genera grans quantitats d’energia en els quàsars requereix d’un forat negre massiu. Molt massiu. Tenim evidència observacional de la presència d’aquestes bèsties quan l’Univers encara era jove, però, com es van formar? I com van arribar a assolir aquestes masses tan ràpidament? Fins i tot tenim el cas d’un possible quàsar a redshift 7.6 (quan l’Univers tenia menys de 700 milions d’anys)!

Els forats negres es formen quan una estrella de certa massa (major de 8 vegades la massa del Sol) arriba al final de la seua combustió nuclear i, en no poder generar energia, no pot compensar la gravetat de la seua pròpia massa de cap manera, col·lapsant i foradant el teixit de l’espai-temps. Depenent de la massa inicial de l’estrella, el forat negre resultant pot tindre una massa d’unes 10-20 vegades la massa del Sol... en el cas de les estrelles actuals.

Sabem que les primeres estrelles que es van formar a l’Univers eren bastant més massives, i podien generar forats negres també més massius. A més, com més massiva és una estrella, més ràpid crema el seu combustible nuclear, i més curta és la seua vida. Però, quines masses tenien aquests forats negres que es podrien haver format en acabar el primer cicle de població estel·lar la seua existència? I quan va passar això?

El telescopi espacial James Webb ha pres aquesta imatge de galàxies a redshift 7.9, 650 milions d'anys després del Big Bang. Crèdits: NASA, ESA, CSA, T. Morishita (IPAC). Processament: A. Pagan (STScI)

Si us n’adoneu, cada vegada que fem un pas sorgeixen noves preguntes, fins i tot si encara no hem resolt la pregunta inicial. Benvingudes, benvinguts al meravellós món de la ciència, un seguit d’emocions i frustracions de preguntes sense resposta o amb respostes parcials. A més, som ben conscients que algunes de les preguntes no trobaran resposta aviat, si més no al llarg de les nostres vides. Cal assumir-ho amb certa calma.

Tornem al fil, que el perdrem. La formació d’aquestes primeres estrelles massives podria haver ocorregut després de potser un centenar o dos de milions d’anys de l’Univers. La seua vida transcorreria ràpidament i es convertirien en forats negres en pocs milions d’anys (al voltant d’un milió d'anys, de fet). Per tant, després de cent o dos-cents milions d’anys, podríem trobar ja els primers forats negres amb masses respectables en l’Univers. I això quant és? Desenes de masses del Sol, potser cent masses solars? Certament no més d'això. Per tant, a una diferència enorme de les masses dels forats negres súper-massius que estan al nucli d’aquells quàsars que ja observem en l'Univers primerenc, pocs centenars de milions d'anys des del Big Bang. Cerquem respostes.

Molts experts pensen que l’acreció de matèria sobre aquests forats negres no és una opció, perquè no és possible en la quantitat i el ritme que caldria. La negativa es basa en el fet que sabem quins són els ritmes i durada típics de l'acreció de material en galàxies actives més properes. Tanmateix, simulacions recents apunten a circumstàncies particulars que ho farien possible. O potser alguns núvols de gas amb masses molt més grans van col·lapsar directament sense que durant el col·lapse n’hi haguera opció a generació d’energia suficient per a aturar-lo. Aquesta opció, però, tampoc no sembla factible per a masses tan grans com les que caldrien.

La coalescència de forats negres també requereix moltes col·lisions, amb un temps excessiu de caiguda. Compte, excepte si les estrelles estaven molt properes unes a altres, formant un eixam o cúmul. En l'Univers observable veiem cúmuls amb cent-mil o un milió d'estrelles. Potser podrien haver-se format centenars o milers de forats negres a partir d’estrelles properes unes a altres, i van acabar col·lidint en temps suficientment curts?

De moment, més dubtes que respostes. Els nous observatoris, ja en funcionament (per exemple, el James Webb) o en projecte (per exemple, el Square Kilometer Array) en diferents bandes de l’espectre electromagnètic, ajudaran a resoldre, o a avançar en la qualitat de les respostes que cerquem. O això esperem!

Quan era un xiquet, al meu poble sentia molt el verb 'acaçar' amb el significat de perseguir amb insistència i decisió. Les mares acaçaven els fills que no creien, i el guarda acaçava els petits dimoniets que corrien fent el trapella pels camps. Trobe que la persistència que ens suggereix el mot és molt adient a l'actitud dels astrofísics que perseguien evidències de l'existència de forats negres en la segona meitat del segle XX.

Fins fa ben poc (un parell de dècades), les evidències recollides eren ben bé totes indirectes. Recordem la idea que vam explicar en l'entrada anterior: teòricament, la caiguda de matèria en un forat negre generaria una intensa producció energètica que hauria de ser emesa en forma de radiació electromagnètica –o, si més no, una part de la producció. Resseguint aquesta idea, el primer pas evident era observar amb atenció regions del cel conegudes per emetre radiació d'alta energia.

Un incís evident: això només va poder començar a fer-se quan els primers observatoris de raigs X van ser posats en òrbita. La radiació X no penetra l'atmosfera, de manera que l'única manera de detectar la que prové del cosmos és mitjançant observatoris en òrbita. I, tal com hem explicat, el descobriment dels raigs X d'origen extraterrestre va vindre de la mà de l'espionatge durant la Guerra Freda.

Constel·lació del Cigne amb la posició aproximada de Cygnus X-1, junt a eta-cygni.

També calia un altre ingredient que també vam introduir en l'entrada anterior: la compacticitat. I com podem saber les dimensions de la regió emissora? Mitjançant la variabilitat de la intensitat de la radiació. Els detectors de radiació X responen a l'arribada de la radiació i la seua resposta depèn de la intensitat d'aquesta. Així, si observem una regió del cel durant un temps determinat, sabrem si l'emissió és constant o canvia amb el temps. Els canvis, de produir-se, han d'estar provocats per processos físics. A més, qualsevol procés físic ha de produir-se mitjançant transmissió d'informació i aquesta transmissió està limitada per la velocitat de la llum. Per tant, de les escales típiques de variació d'intensitat, t, podem deduir que la grandària de la regió és aproximadament igual o menor que c·t, amb c la velocitat de la llum.

Ja tenim els primers requeriments per acaçar sospitosos. Seguim. En la constel·lació del Cigne (visible des de primavera a tardor i imperator zenital de les nits d'estiu) n'hi havia una font que recollia aquests prerequisits: Cygnus-X 1. Betty Louise Webster i Paul Murdin van recollir informació d'una estrella brillant que semblava ser o estar a prop de l'origen de la radiació variable en raigs X.

Moviment oscil·latori de l'estrella companya de Cygnus X-1 (Webster & Murdin, Nature, 1972). https://www.nature.com/articles/235037a0

Cal apuntar que les observacions en raigs X tenien una resolució molt menor que en l'òptic, i per tant no es podia fer un mapa de la regió en aquesta banda, sinó que només se sabia que la radiació venia d'allà i apareixia com un punt brillant de raigs X. Res més.

Van observar com la llum rebuda de l'estrella oscil·lava cap al blau i cap al roig de manera regular, és a dir que es movia apropant-se i allunyant-se de nosaltres. El moviment responia perfectament a les lleis de Kepler, és a dir, a l'esperat d'un moviment orbital. Entorn de què? Webster i Murdin van fer notar que no observaven cap objecte en el lloc on se suposava que havia d'estar per tal d'exercir la força gravitatòria sobre l'estrella. Cap objecte; res. Vet ací per tant la primera evidència indirecta de l'existència real dels forats negres: radiació d'alta energia, variabilitat ràpida que indica regions emissores compactes, i cap mena d'observació directa. El treball va ser publicat a la revista Nature l'any 1972.

Mapa de raigs X de la regió de Cygnus X-1. NASA/Marshall Space Flight Center. High-Energy Replicated Optics (HERO) project.

L'atent/a lector/a estarà pensant que si l'estrella emet en la banda òptica (telescopis), aleshores d'on prové la radiació X? Aquesta radiació es produeix en l'entorn de l'objecte compacte, produïda per la pèrdua d'energia de la matèria que hi cau (vegeu l'entrada anterior). I, segur que és un forat negre? Deixem aquesta pregunta, la resposta a la qual encara acacen els científics, per a una altra ocasió.