De vegades, quan algú et fa alguna pregunta sobre temes del teu treball, o simplement alguna curiositat còsmica, mostren el seu astorament per la magnitud de l'Univers. També expressen la seua sorpresa pel fet que pugues ficar-te al pensament tot allò. Bé, realment nosaltres ens hem acostumat a parlar de números que tenen un bon grapat de zeros al darrere. Res més. A mi també em sorprèn la manera en què els equips de treball d'un quiròfan s'enfronten a operacions complicades, en la fina línia que separa la vida i la mort. I moltes altres coses.
Segurament es tracta del costum. Tanmateix, de vegades... Per exemple, darrerament m'ha passat un cas que m'ha fet pensar coses que no pense cada dia. Ara mateix estic estudiant treballs que tracten el percentatge de galàxies actives sobre el total de galàxies observades en diferents catàlegs. L'objectiu del projecte que tenim entre mans és intentar saber com ha estat de rellevant aquest fenomen al llarg de la història de l'Univers. Fins ara ens hem preocupat d'estudiar-ne la rellevància en l'Univers proper, però... això ha estat sempre així? Quin paper ha jugat en l'evolució de les galàxies i en conformar per tant l'Univers tal com el coneixem ara?
En un dels treballs que he tingut a les mans usaven una mostra amb més de vint mil galàxies. Vint-i-dues mil, de fet. Galàxies. No res, una quantitat raonable. Ínfima, si volem, en termes del nombre de galàxies detectades. Ara, si pensem que en cada una d'elles n'hi haurà entre desenes i centenars de milers de milions d'estrelles, la cosa fa un cert vertigen. De l'ordre de 1015 estrelles en total.
El meu cap navegava per escriure un article sobre aquest vertigen, quan de sobte un altre de més proper, i certament pitjor, em va assaltar. A les xarxes socials vaig llegir comentaris sobre els famosos 'chemtrails' i l'absència de pluja que una sèrie d'il·luminats els atribueix. La cosa, barrejada amb comentaris polítics faria riure, si no fora realment preocupant. Molta gent se sorprèn en saber que els meteoròlegs reben amenaces personals per aquest motiu, en fer-los partícips d'aquesta fantàstica conxorxa. També hi ha qui diu que no plou perquè no fas bous. I tampoc no té gràcia.
Als comentaris sobre els 'chemtrails' el personal deia coses com 'ja no em fie de ningú' o 'ja no em crec res'. Em va fer gràcia, perquè a pesar d'aquests comentaris, sí que es creien que els avions eviten la pluja. Aquella pretensió d'escepticisme no és més que això, una pretensió. L'escepticisme no és útil, com sembla pensar aquesta onada d'il·luminats, si simplement es tracta de creure o no creure de manera selectiva. Típicament, la cosa va de no creure el que diu la ciència i creure el que diu un youtuber. Això no és escepticisme, amics.
L'escepticisme útil seria, d'una banda, no creure res que no has pogut comprovar o estudiar per tu mateix. I, per l'altra, atès que no tenim temps d'estudiar i saber de tot, tindre una mínima humiltat i respecte a aquelles persones que han dedicat la seua vida a l'estudi d'una matèria que nosaltres no hem pogut estudiar. Quin desficaci, pensar que tots i cadascun dels experts d'un camp formen part d'un complot per enganyar la humanitat. I quina enorme contradicció que qui pensa això es vulga fer passar per 'escèptic'.
Solc defugir els tòpics i les frases cèlebres, però aquesta setmana vaig començar pensant en la infinitud de l'Univers i he acabat pensant en la infinitud de l'estupidesa humana. I ja va dir el verbalitzador de la cosa, Albert Einstein, que només tenia dubtes en el cas de l'Univers.
Les observacions d'Edwin Hubble varen demostrar que aquells núvols lluminosos eren galàxies externes a la nostra i varen tancar el Gran Debat entre Harlow Shapley i Heber Curtis. En el debat, Shapley va defensar que els núvols espirals eren petits i propers a la Via Làctia, i que per tant l'Univers estava limitat a la rodalia de la nostra Galàxia. A l'altra banda, Curtis defensava que es tractava de galàxies tan grans com la nostra, i molt llunyanes. Aquesta darrera va ser, com diem, l'opció confirmada per Hubble.
La mesura dels moviments propis d'aquests núvols va mostrar que les galàxies interaccionen entre elles a través de la força de la gravetat, i fins i tot col·lideixen. La prova d'això es va obtindre fent servir l'efecte Doppler en la llum: un corriment al roig (freqüències més baixes, com en el so) indica allunyament, mentre que un cap al blau (freqüències més altes) indica apropament cap a l'observador.
Les col·lisions entre galàxies comporten milers de milions de petites històries, les de cadascuna de les estrelles de cadascuna de les dues galàxies. La probabilitat de col·lisions frontals és pràcticament nul·la, atès que la densitat d'estrelles és realment molt baixa. Així, es produeix un xoc del medi (gas) que hi ha entre les estrelles en les dues galàxies, el medi interestel·lar. El nucli de les galàxies juga un paper central en la interacció, perquè conté una part important de la massa de la galàxia, en forma d'un forat negre súper-massiu, i una alta concentració de gas i estrelles.
L'acceleració sobtada del nucli de cada galàxia en presència de l'altre nucli genera un efecte d'arrossegament en les estrelles que té a prop, però deixa enrere les més allunyades, que pateixen una acceleració menor. Això té un efecte de trencament de la galàxia, i moltes estrelles són ejectades cap a l'espai intergalàctic, lluny tant de la seua galàxia original com de l'altra.
És en una d'aquestes estrelles que s'ubica el conte Consciència. En el planeta Únic, un dels hemisferis té un cel nocturn dominat per una gran galàxia, formada a conseqüència de la interacció entre dues galàxies. A l'altra banda, alguna altra estrella expulsada de la galàxia i les poques galàxies properes visibles. Un cel eminentment fosc, i que ens posa al davant del buit més gran de l'Univers: l'espai entre galàxies. La consciència assolida sobtadament per la protagonista de la magnitud d'aquest buit la fa col·lapsar.
La Via Làctia s'apropa a la seua veïna més massiva i propera: Andròmeda. S'espera que la col·lisió tinga lloc d'ací a entorn de 5.000 milions d'anys. Això és, per altra banda, el temps que resta al Sol per deixar la seua fase de vida més tranquil·la, l'actual. En simulacions numèriques que s'han fet per estudiar com podria ser aquesta interacció, veiem l'efecte que tindrà sobre ambdues galàxies. Qui sap on acabaran llavors les restes del nostre Sistema Solar.
A l'Univers veiem moltes galàxies amb estructures irregulars o condicionades per aquest tipus d'interaccions, i també s'estudia la llum difosa entre galàxies, generada per aquestes estrelles perdudes. Es pensa que una part significativa de les estrelles de l'Univers podria, efectivament, estar escampada per l'espai intergalàctic.
Quines nits més fosques, les dels planetes que orbiten aquestes estrelles.
