Quan els astròlegs babilonis i egipcis estudiaven el moviment dels astres, ho feien també amb la intenció pràctica de preveure el futur. Pensaven que allò que passava al cel era per indicar-los un camí d'esdeveniments, no només relacionats amb, sinó directament centrats en ells, i que només calia saber llegir-ho. Entre els esdeveniments que calia preveure, òbviament, hi havia els moviments d'enemics, les possibles sublevacions internes, o els auguris respecte properes guerres o batalles. Per tant, la inversió que els governants feien en el desenvolupament de l'estudi dels astres estava directament relacionada amb el seu ús com a eina bèl·lica. Pressupost de defensa, li dirien ara.
En els primers anys del segle XVII, els polidors de lents van descobrir que certes configuracions permetien engrandir objectes llunyans a la vista. L'invent va tindre molt d'èxit en el món militar de l'època per motius bastant evidents, tant a la mar com a terra. Va ser un toscà encuriosit qui va decidir apuntar l'enginy cap al cel. Segur que, en fer-ho, el bon Galileu no imaginava que se li obrien les portes de l'infern.
Al llarg dels tres-cents anys següents es va desenvolupar la tècnica de fabricació de telescopis cada vegada més grans, i això va permetre descobertes fonamentals, com els treballs de Hertzsprung i Russell, o els de Cecilia Payne, o Edwin Hubble, entre molts d'altres. Arribada la quarta dècada del segle XX, la nostra espècie ja tenia idees bastant clares sobre aspectes tan rellevants com els mecanismes de generació d'energia en les estrelles o que la nostra Galàxia no és més que una illa en un Univers probablement inabastable.
En arribar la Segona Guerra Mundial, aquesta era la situació. Bo, tret que Karl Jansky, treballant en la millora de les comunicacions telefòniques per a la companyia Bell, va descobrir en 1932 que part dels senyals causants d'interferències molestes provenien de fora del Sistema Solar. La guerra, terrible, va comportar un desenvolupament enorme de la tecnologia dels radars i de les comunicacions de ràdio. Com a resultat, va nàixer la radioastronomia i, amb ella, la detecció de senyals d'un Univers desconegut, des del qual s'emetia, per exemple, radiació generada per partícules elementals d'altes energies i camps magnètics.
No podem dir que va ser la primera notícia d'un Univers més enllà de l'espectre visible, atès que s'havien detectat els raigs còsmics –de què parlarem en una propera entrada–, però sí que va suposar l'inici de l'exploració de l'espai en altres intervals espectrals que no la franja limitada de la nostra visió.
En els anys 60 i 70, la Guerra Freda va propiciar dues escalades que es creuen en el nostre camí: per una banda, la carrera espacial i allò que va acabar sent pretensiosament anomenat 'star wars' per l'administració Reagan; per l'altra, la de l'armament nuclear. Tan aviat com van poder, les dues potències van llençar satèl·lits amb detectors de radiació d'alta energia a l'espai. Els detectors apuntaven a territori enemic per tal de localitzar fonts de radiació associada a assajos nuclears.
La sorpresa va ser, novament, la detecció de fonts extraterrestres, en aquesta ocasió de radiació d'alta energia. La porta al coneixement de l'Univers Violent va ser oberta per les accions bèl·liques, violentes, de l'ésser humà.
La darrera de les històries que relacionen la guerra i l'astronomia també ens arriba de l'espai: els satèl·lits d'espionatge. Per tal de resoldre amb nitidesa les imatges preses des de l'espai, calia corregir els efectes de la turbulència atmosfèrica. Així, es va desenvolupar la tècnica d'òptica adaptativa. Amb un interès i una perspectiva ben diferents, els astrònoms pretenien obtindre imatges precises dels astres amb telescopis terrestres. Tanmateix, compartien el problema atmosfèric.
Els astrònoms, amb recursos molt més limitats que no l'exèrcit dels EUA, van iniciar la seua recerca en aquesta línia, però els militars ja la tenien desenvolupada. Finalment, el govern nord-americà va decidir fer pública la tècnica en veure que els quatre set-ciències amb ulleres ho tenien a tocar. Aquesta tècnica és, per cert, la base dels treballs dels equips d'Andrea Ghez i Reinhard Genzel, que van aportar evidències sòlides sobre l'existència d'un forat negre supermassiu al centre de la nostra Galàxia i els va suposar el premi Nobel de Física de l'any 2020.
Tal com va posar Quino en boca de Mafalda –llegint un article de diari que deia 'No es necesario un análisis muy profundo para ver que desde el arco y la flecha hasta los cohetes teledirigidos, es sorprendente lo mucho que ha evolucionado la técnica'–: 'Y deprimente lo poco que han cambiado las intenciones'.