En una conversa que vaig tindre fa temps amb el director de la revista Mètode, Martí Domínguez, amb qui és impossible no parlar d'art, vam passar pel jazz. Més endavant en la mateixa conversa em va dir que calia fer jazz amb la divulgació científica. No sé si el que farem ara és una miqueta això... però em permetreu la llicència.

Portada de Kind of Blue, de Miles Davis. Foto: Jay Maisel.

Agafem un clàssic dels clàssics del jazz: Kind of blue, de Miles Davis. A la gravació, les interpretacions magistrals, estratosfèriques, galàctiques, cosmològiques de John Coltrane (saxo tenor), Julian Cannonball Adderley (saxo alt), Bill Evans (piano), Paul Chambers (contrabaix) o James Cobb (bateria) van establir un canvi de paradigma en el jazz que va trascendir a altres estils de música (veure The blue moment, de Richard Williams). Cal afegir que en el tema més blues de l'àlbum, Davis va preferir la interpretació de Wyn Kelly, un pianista negre, a Bill Evans, blanc i, al gust del trompetista, més llunyà a la tradició del blues. Res personal.

Agafem el disc en la mà, per la cara A. Al seu centre un forat ens indica el lloc on l'enganxarem al tocadiscos. Imaginem ara que el disc que tenim a les mans representa el disc de la nostra Galàxia. Al mig del forat aquell hi ha precisament la regió del nucli de la Via Làctia i Sagitari A*, el forat negre supermassiu que ens ha mostrat el Telescopi de l'Horitzó d'Esdeveniments (EHT en anglès). Des d'aquesta perspectiva, el Sol (i nosaltres) estaríem allà on Miles Davis desplega el seu solo sobre l'harmonia de Freddie Freeloader (el blues de què parlava adés). En alguna petitíssima part de l'anell que constitueix el solo hi ha no només el Sistema Solar, sinó també tota la regió a què ha arribat qualsevol senyal electromagnètic de l'ésser humà.

Visió artística de la Via Làctia amb la regió a què han arribat els nostres senyals electromagnètics. Adam Grossman / Nick Risinger

Efectivament, com que la radiació es propaga a la velocitat de la llum i fa poc més de cent anys que emetem ones de ràdio, la regió de la Galàxia que pot haver tingut notícia de nosaltres és una bombolla d'un centenar d'anys llum de radi. En qualsevol cas, havent interceptat emissions emeses per la nostra espècie al llarg del segle XX, no trobe cap motiu per intentar establir contacte amb nosaltres. I pensant-ho bé, l'afirmació és perfectament exportable a qualsevol altre segle.

Un disc és aproximadament pla, però realment té un gruix. Igualment, les galàxies també en tenen de gruix. De fet, si podem veure la Via Làctia en una nit clara, el que veiem és un núvol allargat de llum difosa amb certa amplària. Eixa llum difosa és el resultat de l'acumulació de la llum de milers de milions d'estels que el nostre ull no pot definir individualment. Precisament perquè el núvol defineix on hi ha la resta de la nostra Galàxia, en la direcció de les constel·lacions que s'hi troben en eixa direcció (Casiopea, Cigne, Sagitari...) podem trobar concentració més gran d'estels, de cúmuls d'estels i de nebuloses, restes de supernova... Aleshores, quan mirem en la direcció d'altres constel·lacions, com Orió, Andròmeda, l'Ossa Major, l'Ossa Menor... cap on mirem? Cap a fora de la nostra Galàxia, cap a l'espai intergalàctic. Encara hi veiem estels i fins i tot algun cúmul i nebuloses; això és perquè estan entre la nostra posició i els límits de la Galàxia per dalt o per baix, en direcció perpendicular al pla que defineix.

Coltrane, Adderley, Davis i Evans durant la gravació del disc. Foto: Don Hunstein.

Tornem al jazz. Si girem el vinil, en la cara B el Sol estaria on el piano d'Evans i el contrabaix de Chambers introdueixen amb delicadesa Flamenco Sketches per a que s'incorpore Davis amb un suau colp de plat de Cobb. El tema ben bé podria ser la banda sonora d'una passejada pel camp. O per la Galàxia. Aprofitem-lo. El solo de Davis ens condueix per regions no molt llunyanes del Sol, entre nebuloses on es formen estrelles i altres sistemes planetaris. Després és Coltrane qui pren el comandament de la nau. El tenor enganxa amb el paisatge que ens ha mostrat Davis, però guanya en intensitat: ens apropa a restes de supernova i a estrelles binàries de raigs X, a algun miler d'anys-llum de nosaltres. L'alt de Julian Cannonball Adderley ens fa fixar-nos en les partícules d'alta energia que travessen l'espai en totes direccions. Bill Evans, nostàlgic, diu que ja està bé i ens retorna a la pau dels afores de la Galàxia, cap a casa, novament entre nebuloses i estrelles que puntegen la foscor de l'Univers. Davis reprèn el control per entrar al Sistema Solar, amb els planetes gegants, gasosos i, al remat, els petits mons rocosos que ara, després de la passejada superlumínica de nou minuts, encara ens semblen més petits...