Si l’entrada anterior tractava sobre el descobriment del VIH, aquesta ho farà sobre la bioquímica que va fer possible que se sintetitzaren els primers fàrmacs contra aquest virus. Però com ara veurem, Gertrude Belle Elion va ser també la responsable del desenvolupament d’una gran quantitat de drogues que continuen usant-se per a malalties com la gota, alguns tipus de leucèmies o diferents infeccions.

Gertrude va nàixer a Nova York un el 23 de gener de 1918 en el si d’una família de jueus migrats de Lituània. Des de ben menuda es va interessar per la ciència, però els problemes econòmics familiars després del crac del 29 varen dificultar el seu ingrés a la universitat. Finalment va aconseguir una beca per estudiar química al Hunter College de Nova York on es va graduar el 1937. Posteriorment va compaginar la seua tasca com a professora de física i química per a poder continuar els seus estudis de postgrau en la Universitat de Nova York, on va acabar un Màster en Ciències Químiques l’any 1941.

No ho va tindre fàcil per obtenir un treball d’investigadora. El seu primer treball com a química va ser en un laboratori d’aliments, entre proves d’acidesa de diferents salses i proves de coloració per a la maionesa.

Amb l’arribada de la Segon Guerra Mundial tot va canviar. Molts homes que es dedicaven a fer ciència varen ser reclutats i moltes dones pogueren optar a certs llocs de treball als quals, fins aleshores, no havien tingut accés. D’aquesta forma Elion, després de treballar uns mesos a l’empresa farmacèutica Johnson & Johnson, va començar a desenvolupar la seua tasca a la companyia Burroughs-Wellcome (actualment GlaxoSmithKline). Des de 1944 Trudy, com l’anomenaven els seus companys, va treballar com ajudant de George H. Hitchings i es va continuar formant en farmacologia, immunologia i bioquímica.

La hipòtesi principal d’Elion i Hitchings per al desenvolupament de nous fàrmacs era la següent: si les cèl·lules de qualsevol ésser viu necessiten sintetitzar àcids nucleics per reproduir-se i funcionar, tal volta podrien bloquejar d’alguna forma aquesta síntesi i, per tant, impedir el creixement de bacteris, paràsits o cèl·lules canceroses.

A finals de la dècada dels anys quaranta ja aconseguiren demostrar que podien utilitzar anàlegs dels àcids nucleics per inhibir la síntesi de l’ADN de cèl·lules tumorals i de bacteris. La base del mecanisme dels anomenats fàrmacs antimetabòlits ens pot resultar ara molt senzilla i evident, però hem de tindre en compte l’excel·lència d’aquest descobriment en un moment en què encara no es coneixia l’estructura definitiva de l’ADN, que es publicaria l’any 1953.

Durant els anys 50 i 60 l’equip d’Elion i Hitchings va desenvolupar una gran quantitat de molècules amb aquest mecanisme d’acció. Només anomenaré alguns d’ells, però tots aquests fàrmacs aportaren per primera vegada un tractament eficaç que aconseguia canviar radicalment la història natural de malalties com la leucèmia, la malària o l’artritis reumatoide.

Un dels primers va ser la «6-mercaptopurina», considerat un dels antineoplàstics més antics i que és de gran utilitat encara hui en dia en el tractament de la leucèmia limfoide aguda en xiquets i adults. L’«azatioprina», un derivat de l’anterior, continua usant-se com immunosupressor en el tractament de malalties autoimmunes com l’artritis reumatoide o el lupus eritematós sistèmic i de forma crònica en pacients trasplantats.

Gertrude Belle Elion./ Wikimedia Commons

La síntesi de la «pirimetamina» va marcar una fita en el tractament de la malària, així com el «trimetoprim» ho va ser per al tractament de gran quantitat d’infeccions bacterianes. També l’«aciclovir», molt útil en el tractament de les infeccions per virus de l’herpes, pertany a aquest grup. I tal volta el més conegut per la població general és l’«al·lopurinol», molt utilitzat per a tractar l’elevació de l’àcid úric que provoca la gota, però també eficaç en el tractament de la leishmaniosi.

Gertrude Belle Elion es va jubilar oficialment el 1983, però va continuar lligada a Burroughs-Wellcome com a consultora i va estar molt implicada en el desenvolupament de la «Zidovudina» o «AZT», el primer fàrmac antiretroviral aprovat en 1987 per al tractament de la infecció per VIH.

Tot i que mai va acabar els seus estudis de doctorat, durant la seua carrera com a investigadora va ser reconeguda amb tres doctorats Honoris Causa per la Universitat George Washington, la Universitat de Brown i la Universitat de Michigan. L’any 1988 Gertrude B. Elion va rebre el premi Nobel de Medicina junt amb George H. Hitchings i James W. Black pels seus importants descobriments en el desenvolupament de nous fàrmacs. D’aquesta forma va entrar en el grup de les rara avis guanyadores del Nobel que aniré presentant-vos en aquest blog.

Trudy era una gran aficionada als viatges i la fotografia. Els seus companys la recordaven en un afectuós obituari publicat a la revista Nature pel seu somriure contagiós i una curiositat sense límits. Va morir el 21 de febrer de 1999 a la ciutat de Chapel Hill, a Carolina del Nord, vint-i-set anys després que la missió soviètica Lluna 20 arribara a la lluna.

Sobre el virus de la immunodeficiència humana (VIH) podeu trobar molta informació a la xarxa. Hui no entraré en detalls sobre la seua estructura, les formes de contagi o la simptomatologia que provoca. Tampoc comentaré el moviment social que va provocar als anys 80 i 90 principalment, ni en l’estigma que tants anys després continua ocasionant en les persones que el pateixen.  

Hui vull parlar-vos de les dues persones que varen rebre el premi Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 2008 pel descobriment del virus. Només foren Françoise Barré-Sinoussi i Luc Montagnier els guardonats, però òbviament el mèrit és de moltíssimes més investigadores i investigadors que treballaren arreu del món.

A més, eixe any van compartir el Nobel amb el viròleg alemany Harald zur Hausenamb pel descobriment del virus del papil·loma humà (VPH) com a causant del càncer de coll uterí.

Françoise Barré-Sinoussi va nàixer l'any 1947 a la ciutat de París. Després de completar els seus estudis de biologia a la Facultat de Ciències de La Sorbona va aconseguir un treball a temps parcial a l’Institut Pasteur. Prompte va esdevenir en un treball a temps complet i l’any 1970 va entrar a l’equip de Jean-Claude Chermann, reconegut viròleg. Es va doctorar en 1974 i l’any següent va ingressar en l'Institut Nacional de Sanitat i Recerca Mèdica de la capital francesa (INSERM).

A principis de la dècada dels vuitanta va començar a treballar amb Luc Montagnier en l’estudi d’un nou virus que provocava una síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) en humans. L’any 1982 ja havien identificat una cinquantena de casos a França. Tot i que encara es desconeixia el perfil de l’epidèmia a l'Àfrica, ja albiraven la gravetat de la infecció que Barré-Sinoussi qualificava de “terrible”.

En maig de 1983 el grup de Barré-Sinoussi  i Montagnier va publicar el primer article en la revista Science que descrivia l’aïllament del virus que anomenaren virus d’immunodeficiència humana (VIH). Aquest nou virus era el responsable de tota una sèrie de símptomes i infeccions associades a la immunodeficiència, l’etapa més avançada de la qual és l’anomenada SIDA.

La doctora Barré-Sinoussi va estrenar un laboratori propi en 1988 a l’Institut Pasteur. Allí va continuar investigant diferents aspectes del VIH com la transmissió de la mare al fill o les característiques d’un grup molt menut d’infectats que aconsegueixen limitar la replicació del virus sense necessitat de tractament antiretroviral, entre d’altres.

Es va retirar de la recerca activa en 2015 i quasi per complet de la carrera científica durant l’any 2017. Françoise Barré-Sinoussi és una de les dotze dones guardonades amb el Nobel de Medicina d’un total de 225 guardonats que han rebut 113 premis en aquesta categoria. Cal recordar aquestes xifres i donar visibilitat a les encara considerades rara avis en el món de la ciència.

Françoise Barré-Sinoussi i Luc Montagnier en la conferència de premsa dels premis Nobel el 6 de desembre de 2008./ Wikimedia Commons

Luc Montagnier va néixer en agost de 1932 a Chabris, un poble del centre de França. Es va doctorar a la Universitat de Poitiers i des de la dècada dels seixanta es va dedicar a la virologia. L’any 1972 va ser nomenat cap de la Unitat Oncològica Viral de l’Institut Pasteur amb un equip on anys després es va incorporar Françoise Barré-Sinoussi.

Aquest grup de treball va aïllar el virus associat a la SIDA i que inicialment anomenaren virus associat a la linfoadenopatia (LAV). El virus després va ser reanomenat com virus T-Linfotròpic tipus III (HTLV-III) i actua provocant una disminució d’uns limfòcits específics, els que expressen la proteïna CD4 en la seua membrana. Per tant, ocasiona tot un seguit d’alteracions del sistema immune que esdevenen en infeccions greus i tumors poc freqüents en la població no infectada.

Paral·lelament l’equip del nord-americà Robert Gallo també treballava per esbrinar la causa d’aquesta síndrome. Tot i que l’article del grup americà es va publicar en el mateix número de la revista Science que el del grup francés, sembla que aquest descobriment va ser posterior i tan sols confirmatori. Ambdós grups estaven en contacte i es podria dir que treballaven de forma conjunta però la polèmica va arribar quan el jurat del Nobel no va incloure el Dr. Gallo en el guardó. Actualment es reconeix que si bé el grup francés va aconseguir aïllar el virus per primera volta, l’americà va ser el que va demostrar que era el causant de la SIDA.

Tornant a la figura del Dr. Montagnier cal assenyalar que va continuar amb una carrera brillant com a viròleg i amb diferents càrrecs de responsabilitat a institucions com el Centre Nacional per a la Investigació Científica (CNRS en francés). Malauradament, el final de la seua carrera no va ser tan prestigiós.

A principis dels 2000 es va traslladar a la ciutat xinesa de Shangái on es va centrar a demostrar l’efectivitat de l’homeopatia. En novembre de 2017 va fer unes polèmiques declaracions en contra de la vacunació obligatòria als escolars francesos que van provocar una denúncia pública de més de cent membres de l’Acadèmia de medicina. Les seues últimes aparicions públiques foren per donar suport a la tesi que el SARS-CoV-2 causant de la covid-19 era de fabricació humana i apuntava a una fuga accidental mentre s’investigava una vacuna contra el VIH. Va morir envoltat de la polèmica al vuitanta-nou anys el 8 de febrer de 2022 a Neuilly-sur-Seine, al nord de París.

Amb el descobriment d’aquest virus es va accedir a l’enteniment de la biologia de la malaltia i anys després al tractament a base de fàrmacs antiretrovirals. Actualment, la recerca al voltant del VIH continua vigent i és necessària per a millorar encara més els tractaments i trobar la desitjada vacuna.

Vos agraden les cançons d’Édith Piaf? És l’artista favorita d’un dels meus millors amics. D’eixos amics de tota la vida que sempre estan ben a prop tot i els kilòmetres de distància que ara ens separen. Ell em va donar la idea d’escriure sobre ella, ja que poca gent coneix la seua vertadera història. També m’ha recomanat que escolteu alguna de les seues cançons menys conegudes com Mon Dieu que té una tristíssima història al darrere.

Segur que teniu al cap la imatge d’una doneta menuda, vestida de negre d’aspecte molt fràgil i amb una vida plena d’entrebancs familiars i sentimentals. En paraules del meu col·laborador, Edith va ser una dona resilient, carismàtica i romàntica, en el sentit original de la paraula.

Édith Giovanna Gassion va néixer a París el 19 de desembre de 1915. Des de ben menuda cantava amb una veu prodigiosa pels carrers de la ciutat i al bordell regentat per la seua iaia paterna on es va criar. Va gravar el seu primer disc amb només vint-i-un anys. Des d’aleshores l’èxit de «La Môme Piaf» va ser imparable i la va dur pels escenaris d’arreu del món on també va ser coneguda com a actriu de cine i teatre.

La seua trajectòria vital i artística està marcada per les addiccions a l’alcohol i la morfina. El que és menys conegut és que des de ben jove patia constants i intensos dolors articulars deguts a una artritis reumatoide. En aquell moment no es disposava de les eines terapèutiques actuals per a tractar el dolor ni l’evolució de la malaltia. D’aquesta forma, i sense intentar justificar l’addicció malaltissa de la cantant, sembla que la solució que va trobar per continuar amb la seua vida de la millor forma possible varen ser les dosis cada volta majors d’opioides i altres substàncies.

L’artritis reumatoide és una malaltia inflamatòria crònica d’origen autoimmune, és a dir, per una reacció exagerada del sistema immunitari contra certes cèl·lules pròpies. L’afectació fonamental és l’artritis o inflamació de les articulacions en diferents nivells de gravetat. Com que es tracta d’una afectació del sistema immune i, per tant, que involucra a tot l’organisme, pot associar-se a diferents alteracions de la pell, els pulmons o els ronyons, entre d’altres.

És una malaltia relativament freqüent i es calcula que pot afectar entre el 0,3% i l’1% de la població mundial. L’edat d’inici més habitual és entre els 40 i els 60 anys i el seu diagnòstic és tres voltes més freqüent en dones.

El metge clàssic Galé ja va descriure en el segle II aC algunes malalties causades pel rheos o substància blanquinosa que fluïa del cervell a les articulacions. Els nostres majors no anaven desencaminats quan parlaven del terme genèric de malalties del reuma. Amb aquest mot la medicina i el saber popular s’ha referit al conjunt d’alteracions articulars i d’altres òrgans que actualment anomenen malalties reumatològiques i que tenen una base immune. Dins aquest conjunt ara es coneixen més de dues-centes malalties diferents que són diagnosticades i tractades pels metges especialistes en reumatologia. L’artritis reumatoide n’és una de les més prevalents.

Ara bé, el dolor articular és un símptoma molt freqüent que apareix associat a moltes altres causes i patologies. El diagnòstic i tractament de cada cas particular ha de ser dut a terme pels professionals sanitaris de referència i després de l’estudi adequat.

Actualment el tractament de l’artritis reumatoide està enfocat a millorar el dolor i la inflamació articular així com a evitar o retardar l’aparició d’alteracions viscerals. Els fàrmacs disponibles es divideixen entre els que milloren la simptomatologia, que són els diferents tipus d’antiinflamatoris i analgèsics, i aquells anomenats modificadors de la malaltia. Dins d’aquest últim grup trobem els fàrmacs immunosupressors clàssics com el metotrexat o la sulfasalazina i els biològics més moderns com el rituximab, l’etanercept o l’adalimumab. Tots els d’aquest grup disminueixen d’una forma o altra l’activitat del sistema immune que hem vist que és el causant de la malaltia. Per últim, els corticoides constitueixen un tercer grup que comparteix característiques dels altres dos.

La combinació de fàrmacs en cada pacient variarà en funció de l’extensió i la intensitat dels símptomes. Tot i que no existeix una teràpia curativa com a tal, en la gran majoria dels casos el tractament és molt efectiu, aconseguint que el pacient puga fer una vida completament normal.

Édith Piaf en finalitzar un dels seus últims concerts en desembre de 1962./ Wikimedia Commons

Però la situació terapèutica actual no té res a veure amb la de la primera meitat del segle XX. A causa de la progressió de la malaltia i l’excessiva ingesta d’alcohol i morfina, el deteriorament d’Édith era cada volta més ràpid. Després d’apartar-se un temps dels escenaris va oferir un dels seus concerts més memorables al Teatre Olympia de París l’any 1961. Va actuar en alguna altra ocasió i encara va gravar la seua última cançó L'homme de Berlin a principis de 1963.

Édith Piaf va morir a Grassa, al departament dels Alps Marítims francesos, el 10 d’octubre de 1963 amb quaranta-set anys. Sembla que la causa va ser una hemorràgia massiva en el context d’una insuficiència hepàtica.

Ací vos deixe la versió de la seua cançó més coneguda que va fer una de les meues cantants preferides cinquanta anys després de la mort d’Édith.

En aquesta ocasió ens allunyarem en el temps, però ens acostarem geogràficament per parlar de Lluís Alcanyís. Molts el coneixeu perquè l’hospital de la seua Xàtiva natal porta el seu nom. Hui intentaré contar-vos la importància de l’obra i de l’activitat docent d’aquest jueu convers que va acabar condemnat a morir en la foguera per les mateixes autoritats que el van encimbellar.

S’ha escrit poc sobre Alcanyís, però molt bé. Un exemple és aquest article del meu benvolgut Carmel Ferragut. Justament m’he retrobat amb ell fa uns dies i també m’ha recomanat aquest altre treball més recent de Frederic Aparisi.

Xàtiva va ser la jueria més important, després de la ciutat de València, durant els segles XIII i XIV. I com a tal va ser un destacat centre de coneixement i comerç. Però tot i la proximitat que moltes famílies jueves tenien amb la Corona, després de  la introducció de la Inquisició castellana molts es veren obligats a la conversió. Així i tot va continuar la seua opressió i reclusió en els calls i la prohibició dels càrrecs que havien desenvolupat.

Lluís Alcanyís va néixer en aquest context a la Xàtiva de 1440 en el si d’una família jueva conversa benestant d’artesans, notaris i botiguers. Sabem molt poc dels seus primers anys de vida, però sembla que es va formar com a metge a Girona. Sí que està documentat que va exercir la seua activitat professional a la ciutat de València des de 1467 fins a la seua mort. Va assolir gran  fama com a clínic i estudiós. Entre els seus pacients es trobaven figures rellevants de la ciutat com l’advocat Pere Belluga o el mestre racional Guillem Saera. Tal seria la seua fama que el 1469 va rebre el nomenament de metge personal del futur Ferran el Catòlic. Anys després va rebre el càrrec i el privilegi ser el perit mèdic de la cort de justícia criminal per als casos del terme de València.

A més de la seua tasca assistencial, Alcanyís va ser una figura clau en la institucionalització dels estudis de medicina i cirurgia. Va exercir com examinador de metges des de la seua arribada a la ciutat i en el moment de la creació de l’Estudi General de València en 1499 i la seua facultat de medicina, va ocupar la primera i única «cadira de medicina e cirurgia».

Paral·lelament va cultivar l’escriptura des de diferents vessants. Va participar en alguns texts col·lectius de poesia, com Trobes en llaors de la Verge Maria, junt amb Jaume Roig entre d’altres. Aquest és el primer text imprès en llengua catalana i un dels més antics productes de les premses ibèriques. Però l’obra clau de Lluís Alcanyís és el Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència.

Primera plana del Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, imprès a València per Nicolau Spindeler cap a 1490./ Wikimedia Commons

Aquest text es va publicar per primera vegada el 1490, motivat per l’epidèmia de pesta que va assolir el Regne des de la tardor de 1489 fins a l’estiu de 1490.

El físic valencià va voler establir una guia de diagnòstic i tractament d’aquesta malaltia, com diu Ferragut a l’article que abans he enllaçat «Alcanyís mirà de donar explicacions a l’epidèmia i de fer-li front amb uns consells adequats, adreçats a un públic burgès que des de les acaballes del segle XIII havia mostrat un gran interès per la medicina i la filosofia natural». A més, ho fa en llengua vernacla, amb un caràcter eminentment pràctic i un estil directe. M’agrada pensar que Lluís Alcanyís va ser el primer divulgador de la ciència en valencià. Actualment del Regiment preservatiu, només se'n conserven tres exemplars al món, un dels quals a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu.

I què li va passar a aquest metge, perit, escriptor, divulgador i formador de metges? La seua fama i aportacions científiques no varen poder evitar que el Sant Ofici fixés la mirada en la família d’Alcanyís per les seues idees i accions judaïtzades. Alcanyís fou condemnat a morir en la foguera el setembre de 1504, juntament amb la seua segona esposa, condemnada i executada immediatament. En aquest assumpte sembla implicat Salvador Abril que va succeir a Alcanyís en la càtedra i els seus càrrecs de perit després que el 25 de novembre de 1506 morira en la foguera en la plaça de la «Sedis Valentie dels Apòstols» plena de gent.

Lluís Alcanyís va ser un gran metge i mestre de metges, a més d’un pioner en mesures d’higiene i salut pública. Els seus escrits ara ens poden resultar senzills però tracten assumptes no coneguts que s’havien d’idear, demostrar i fer valdre per a convertir-los en norma. L’únic homenatge actual a aquest gran de la medicina valenciana és un garrofer al Jardí Botànic de la Universitat de València. Un garrofer resistent i humil, com la memòria de tots els que recordem el seu llegat.

He de confessar que he copiat el títol d’aquesta entrada d’un altre blog. També he de reconèixer que m’ha costat seleccionar una imatge per a la capçalera. I és que parlar de la mort no és fàcil però és necessari (comencem l’any amb intensitat...). Tinc moltes ganes de presentar-vos Elisabeth Kübler-Ross, la primera metgessa que va estudiar i publicar des del punt de vista científic sobre el procés de morir. Si vos dic que va ser l’autora de les anomenades «cinc etapes del dol» segurament ja sabeu un poc de què va la cosa, però intentarem esbrinar més sobre ella.

Elisabeth Kübler va néixer en juliol de 1924 a Zuric, uns minuts abans que les seues dues germanes. Segons ella, aquesta condició de ser tres en una va condicionar la seua experiència com a individu i la seua necessitat d’estudiar la ment. Durant l’adolescència va ser voluntària amb refugiats procedents dels camps de concentració nazis polonesos i per primera vegada va entrar en contacte amb el sofriment i les estratègies d’afrontament dels supervivents.

Elisabeth Kübler-Ross./ Arxiu de la Biblioteca Stanford

Es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Zuric l’any 1957. Un any després es va casar amb el seu company d’estudis Emanuel Ross. Junts es varen mudar a Nova York on Elisabeth va començar la seua residència en psiquiatria. Després de treballar en diferents centres de Manhattan i el Bronx, varen establir la seua residència a Chicago on va treballar com a professora assistent del departament de psiquiatria de l’Hospital Billings.

Allí comença a centrar-se en el tractament psicològic dels pacients en situació terminal i en quines eren les seues necessitats específiques. Paral·lelament va començar la tasca d’estudiar com aquestes qüestions no estaven cobertes pels sanitaris per desconeixement i evitació del tema. L’any 1969 va publicar el seu primer llibre On death and dying, obra capital per entendre el procés de morir on dona a conèixer per primera vegada el model que porta el seu nom i que estableix les cinc etapes del procés de dol.

Quan pensem en estudis i avanços de la medicina només ens venen al cap noves tècniques diagnòstiques o tractaments que poden ajudar a una quantitat determinada de persones. Però més prompte o més tard, d’una forma o altra, tots i totes morirem i fins fa poc de temps aquest procés o etapa no s’havia tractat per la ciència de la forma rigorosa que es mereix. Elisabeth Kübler-Ross va ser una pionera en el camp de les cures pal·liatives, en el seu estudi, però especialment en fer palesa la seua necessitat.

Elisabeth ens va deixar moltes frases impactants sobre situacions difícils de les quals estem poc acostumats a parlar dins i fora de les professions sanitàries. M’agradaria apropiar-me’n d’una que em ressona especialment: «Els meus pacients no m’ensenyaren com morir, sinó com viure».

En 1995 va patir un ictus que li va provocar una hemiplegia de la part esquerra del cos. En diferents entrevistes posteriors sempre va assegurar que «que estava preparada per a morir». Conten que en alguna ocasió va dir: «els he dit als meus fills que en morir solten globus al cel per celebrar que m’he graduat. Per a mi la mort és una graduació». Elisabeth Kübler-Ross es va graduar el 24 d’agost de 2004, 1925 anys després que l’erupció del Vesuvi arrasara la ciutat de Pompeia.