Segur que si vos pregunte noms de metges valencians il·lustres podeu contestar-ne algun, fins i tot de fa molts segles com Lluís Alcanyís o Jaume Roig. I noms de metgesses? Això ja és més complicat. Elles no ixen als llibres ni els seus noms estan al hall de la Facultat de Medicina.
Però metgesses sense títol n’hi ha hagut sempre. Des de l’antiguitat es coneix el paper de les dones com a llevadores, metzineres i curanderes. A diferents entorns eren les principals proveïdores de salut. Elles eren les encarregades d’aplicar els seus coneixements mitjançant remeis físics i químics estrets de les plantes per a tractar tota mena de feridures. Però això de tindre un reconeixement social o títol oficial de Medicina, ai, això ja era una altra cosa. Estem parlant de tindre poder. De fet, la cacera de bruixes arreu d’Europa i Nord-amèrica està relacionada amb aquesta situació, però això seria un altre tema que donaria per a molt més que una entrada d’aquest blog.
A l’estat espanyol les dones no varen poder cursar estudis superiors fins a la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la Primera República. Això sí, havien de fer-ho amb una autorització oficial per a cada cas. A València sabem que entre els anys 1874 i 1889 varen iniciar estudis universitaris set dones, sis en la carrera de Medicina i una en la de Ciències.
Ara centrem-nos en la nostra protagonista. Manuela Solís i Claràs és coneguda, tot i que no massa, per ser una d’eixes primeres llicenciades en Medicina a la Universitat de València. Quan la facultat estava encara al carrer Hospital, al centre de la ciutat. Manuela va néixer a València el 27 de juny de 1862. Filla de Manuela Claràs i Prudencio Solís, professor de l’Escola Normal de la Província de València i ferm defensor de les reformes escolars de l’època. Segurament això va propiciar que a la família cursaren estudis de Medicina tant León, el fill major, com Manuela, la menuda.
Després de cursar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives de València amb unes notes excel·lents, Manuela es va matricular al primer curs de Medicina a la Universitat de València el curs 1882-83. Va compartir curs amb Concepción Aleixandre Ballester i poc després se’ls afegiria Trinidad Sánchez Fernández. El fet era tan extraordinari que fins i tot els diaris de l’època com La Unión Democrática, El Liberal o El Magisterio Español es feien ressò del fet que «Dos señoritas asisten este año a la escuela de Medicina de Valencia».
La futura Dra. Solís va obtindre la llicenciatura en Medicina i Cirurgia l’any 1889. Posteriorment, es va desplaçar a Madrid per treballar a l’Instituto Rubio del Hospital Universitario de la Princesa on va completar la seua formació en ginecologia. Poc temps després treballaria una temporada a la Clínica de Parts de la Facultat de Medicina de París on va poder aprendre les noves tècniques de parts instrumentats o el funcionament de les primeres les incubadores.
En tornar a Madrid va compaginar la tasca assistencial en la seua consulta privada amb l’assistència en diferents centres de beneficència. L’any 1905 va aconseguir el grau de doctora amb la seua tesi titulada «El cordón umbilical», sobre l’anatomia, fisiologia i disfuncions d’aquesta estructura imprescindible durant l’embaràs. De la integració de la seua experiència professional i acadèmica, l’any 1907 va publicar el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, prologat per Santiago Ramón y Cajal. La intenció del text era divulgar entre la població general, òbviament femenina, les principals cures i consells higiènics durant l’embaràs i els primers mesos de vida dels nadons.
Manuela Solís i Claràs va tornar a la ciutat de València junt amb el seu marit, el Dr. Reyes Romero. Va continuar exercint la medicina fins l’any 1910, quan va morir als quaranta-huit anys. El mateix any en què es va establir la llibertat d’inscripció per a les dones a totes les universitats espanyoles.
Actualment vàries iniciatives volen recordar la seua figura. Des de 2016 dona nom al que fora l’Hospital Militar de Quart de Poblet-Mislata, ara convertit en hospital de llarga estada. Un any després va rebre el seu nom un carrer del barri de la Font de Sant Lluís de la ciutat de València.
Per acabar vull fer-vos una pregunta perquè reflexioneu. Penseu que és casualitat que les doctores Solís i Claràs. Aleixandre Ballester, Castells i Ballespí, Aleu i Riera o Medina Verdeja es dedicaren a la ginecologia o la pediatria? Per què les primeres metgesses es concentren en aquelles especialitats dedicades a la cura dels infants i de les dones? I és que fer investigació i divulgació amb perspectiva de gènere no va només d’afegir noms femenins als llistats. Va de fer-se les preguntes d’una manera diferent i d’analitzar la realitat des del punt de vista de l’altra meitat de la població que ha estat invisibilitzada a l’espai públic i acadèmic fins fa ben poc. Això és el que intente també des d’aquest espai, per elles, per Manuela, per tantes, per totes.
El desenvolupament dels antibiòtics, entre ells la penicil·lina, ha sigut una de les grans fites de la història de la ciència. També un dels principals esdeveniments que han fet augmentar l’esperança de vida a escala mundial. Només cal pensar a quina edat vares rebre un antibiòtic per primera vegada per saber quan hauries mort si hagueres nascut només un segle abans.
Però no vull dedicar aquesta entrada als investigadors que feren possibles els primers antibiòtics, a ells ja els coneixeu. Hui vull parlar dels primers pacients que varen rebre penicil·lina, més d’una dècada després del descobriment del Dr. Fleming l’any 1928, i amb quines dificultats es trobaren els clínics per poder-la administrar.
La primera prova definitiva en ratolins en maig de 1940 va ser un vertader èxit. Els doctors Florey i Chain varen infectar cinquanta ratolins amb la mateixa soca d’estreptococ i a la meitat d’ells els inocularen penicil·lina. Al cap de pocs dies, els vint-i-cinc tractats amb antibiòtic estaven sans mentre que els altres havien mort. Des d’un primer moment els investigadors s’adonaren que aquesta substància derivada del fong Penicillium tindria un paper vital en la teràpia antimicrobiana. Tot i això, les institucions britàniques tenien el focus posat en la maquinària bèl·lica més que en la importància microscòpica d’un fong contra un bacteri.
Mesos després, Albert Alexander, un policia d’Oxford de quaranta-huit anys, va patir una ferida mentre treballava al seu jardí. Per si no ho sabeu, heu d’anar amb compte amb les punxades dels rosers perquè, com en el cas d’Albert Alexander, poden infectar-se amb molta facilitat. La infecció per estreptococs i estafilococs que va patir a la cara es va estendre ràpidament a l’ull i al cuir cabellut i va haver de ser ingressat a l’hospital de Radcliffe el desembre de 1940. Allí el tractaren amb sulfamides, l’únic antibiòtic a l’abast en eixe moment, però la infecció va continuar empitjorant i es va disseminar per la sang.
Els doctors Florey i Chain sentiren parlar del cas i proposaren als metges de Radcliffe provar la seua penicil·lina «purificada». Aquesta primera infusió a una persona «a la desesperada» va tindre èxit i després de cinc dies l’agent Alexander mostrava una clara millora. Però havien esgotat tota la penicil·lina de què disposaven. Per tant, no va poder rebre una segona dosi i pocs dies després va empitjorar de nou i va morir.
Algun temps abans Florey havia contactat amb el laboratori britànic Wellcome, però les necessitats de la guerra feien que en eixe moment se centraren en la producció de vacunes, antitoxines i derivats del plasma sanguini. A l’altra banda de l’Atlàntic es varen interessar poc temps després pel potencial d’aquest nou antibiòtic al camp de batalla. El govern dels Estats Units va posar en marxa un programa d’investigació sobre la penicil·lina i va instal·lar a Peoria (Illinois) un centre pilot a una fàbrica on s’elaborava whisky abans de Llei Seca. Com que ja tenien experiència en les tècniques de fermentació, desenvoluparen una tècnica que multiplicava per vint la capacitat de producció del fong.
El 14 de març de 1942 es va aconseguir tractar amb penicil·lina a la primera pacient dels Estats Units. Anne Miller havia desenvolupat una infecció generalitzada per estreptococ causada per una complicació greu durant l’embaràs i gràcies al tractament va sobreviure. El problema en eixe moment era que només per a una pacient s’havia esgotat la meitat de la producció nord-americana fins a eixe moment. Afortunadament, les investigacions foren profitoses i tres mesos després ja s’havia obtingut suficient producte per a tractar uns deu pacients.
Després d’adonar-se del potencial del nou fàrmac, el govern britànic també va començar a invertir en aquesta substància, i l’aleshores recentment constituït Comitè General de la Penicil·lina va començar a produir-la a gran escala en diferents fàbriques de formatges, gomes i pinsos. D’aquesta forma la penicil·lina, junt amb les sulfamides alemanyes i les transfusions sanguínies, es convertiren, segons els periodistes de l’època, en els tres productes salvavides al front de batalla.
Ens pot costar creure que aquesta substància, i tots els seus derivats, que hui podem comprar a qualsevol farmàcia, sempre amb una correcta indicació i recepta, foren producte de contraban entre la població civil fins fa menys d’un segle. I és que fa només una o dues generacions era molt fàcil morir per una infecció que hui es tracta amb molt poc esforç.
Arran d’aquesta història que forma part de la història de totes nosaltres em permetreu defensar la importància de la investigació bàsica, sense l’impuls a la recerca als laboratoris és impossible el desenvolupament de nous tractaments. Per cert, acabe de parlar amb ma mare i m’ha confirmat que jo no hauria passat dels cinc anys.
Ja fa un any que vaig començar a escriure aquest blog i vull agrair-vos que continueu llegint-lo. Al cap, a més d’un llistat, tinc moltes històries pendents de contar-vos i que es sumen als nous projectes que han aparegut en aquests mesos.
Si vaig començar amb la història clínica d’una investigadora que no necessita cap presentació, en aquesta ocasió vull presentar-vos una altra dona més propera i molt menys coneguda. La protagonista principal de hui serà Sagrario Mochales del Val, però com ara veureu, a la seua història i a l’esdevenir de la medicina s’ha de sumar un altre personatge inesperat, la terra del Montgó. Deixeu-me que us conte més detalls.
La biografia de Sagrario Mochales és poc coneguda. Sembla que de xiqueta volia estudiar medicina, però la seua família no ho veia amb bons ulls i finalment va estudiar Biologia a la Universidad de Madrid. Prompte es va decantar pel camp de la microbiologia clínica i l’any 1954 va entrar a formar part de l’equip d’investigació de la Compañía Española de Penicilina y Antibióticos (CEPA). Aquesta companyia situada a Aranjuez es va crear l’any 1949 amb la intenció de produir penicil·lina a Espanya i d’impulsar la investigació de nous antibiòtics.
El departament on treballava la Dra. Mochales era l’encarregat d’analitzar substàncies i organismes recollits de diferents terrenys d’arreu de la península per buscar elements antimicrobians provinents de la natura. En un viatge per la Marina Alta en abril de 1966, un altre investigador de la CEPA, Sebastián Hernández, va recollir una mostra de terra del vessant sud del Montgó al terme de Xàbia per al seu estudi microbiològic.
Sagrario Mochales va continuar l’anàlisi d’aquesta mostra alacantina al seu laboratori, on poc temps després va detectar una gran activitat bacteriana provocada per una soca de Streptomyces fradiae. Aquest gènere de bacteris gram positius coneguts des del segle XIX és considerat el productor més important d’antibiòtics de la natura, segurament com a mecanisme de defensa front altres microorganismes. Mochales va poder aïllar d’aquesta espècie el primer antibiòtic de la CEPA, la fosfomicina, però se’n coneixen fins a sis més provinents del mateix bacteri. El viatge que va començar a la vora de la mar, passant per Aranjuez, va concloure a l’estat de Nova York tres anys després. En la revista Science d’octubre de 1969 un grup de catorze investigadors, entre ells tres espanyols amb la nostra protagonista, publicaren la troballa de la fosfomicina, com a resultat de la col·laboració entre la companyia farmacèutica estatunidenca Merck & Co i l’espanyola CEPA.
Podeu trobar informació més detallada sobre el gènere Streptomyces, la recerca d’antibiòtics als diferents terrenys naturals i el desenvolupament de la fosfomicina en aquest interessant article de Pedro Romero per a la revista Aguaits.
Però què és la fosfomicina? Doncs un antibiòtic amb una estructura química prou peculiar que no està relacionat amb cap altra família d’antimicrobians. Aquest fàrmac aconsegueix una potent activitat bactericida inhibint la producció de certes molècules necessàries per a la síntesi de la paret cel·lular d’alguns microorganismes. Es pot administrar per via intravenosa, però sens dubte la seua presentació oral és la més utilitzada arreu del món. Tot i que el seu ús en l’actualitat està quasi exclusivament reservat per a les infeccions urinàries no complicades, la fosfomicina té un ampli espectre d’activitat front microorganismes resistents a altres antibiòtics. De fet, en el moment actual en què les resistències microbianes són un problema realment important, certes línies d’investigació es basen a recuperar antibiòtics clàssics com aquest.
I què va ser de Sagrario? La veritat és que sabem poc de la seua vida, només que va continuar treballant en el camp de la microbiologia clínica i la farmacologia. A ella també li devem el descobriment de la lovastatina, un dels primers tractaments per a la hipercolesterolèmia, a partir del fong Aspergillus terreus.
És una llàstima no haver trobat cap fotografia lliure de drets d’autor per a mostrar-vos el rostre d’una de les investigadores més importants del segle XX que, com tantes altres, roman pràcticament en l’anonimat. Sí que vos reproduiré una anècdota que apareix a una entrevista recent, al poc de complir els noranta anys. Pel que sembla Sagrario va haver d’anar al metge de capçalera a causa d’una infecció d’orina: «Le pregunté al médico qué antibiótico me había dado, me respondió que era fosfomicina y yo le dije: 'Ese es mío'».
Fa uns mesos vaig veure l'exposició «Medicina i disseny» al MUVIM. És una llàstima que al publicar aquesta entrada ja no estiga disponible per visitar-la. No m’havia parat a pensar com és de necessari un disseny adequat i acurat per a multitud de solucions en medicina. Des dels diferents tipus de cadires de rodes o pròtesis de vàlvules cardíaques fins a totes les solucions per a millorar la visió o l’oïda. Em va parèixer especialment interessant, i també llunyana, la visió que en la part final s’oferia de «l'hospital del futur» més enllà dels edificis que ara coneguem.
Però a aquest blog no acostume a parlar del futur sinó del passat i si hi ha un exemple de disseny innovador, útil i estès arreu del món i a múltiples àmbits, no només el sanitari, és la xeringa.
Tot i que ja hi va haver altres dissenys anteriors, la primera xeringa amb èmbol tal com la coneguem hui en dia va ser descrita l’any 1851 pel cirurgià francès Charles Gabriel Pravaz (1791-1853). Partint del model d’agulla buida dissenyada per Francis Rynd (1801-1861), Pravaz va afegir un cilindre de plata amb un segon cilindre interior com a èmbol. D’aquesta forma, girant l’èmbol es podia injectar el contingut del primer cilindre a capes profundes de la pell a través de l'agulla.
Pravaz només feia un ús personal d'aquest disseny per als seus experiments de tractament d’aneurismes vasculars en animals. Qui vertaderament va fer publicitat a tota Europa de l’anomenada «xeringa de Pravaz» va ser un altre cirurgià francès, Louis-Jules Béhier (1813-1876).
I aquest invent revolucionari va tindre una major utilitat quan l’escocès Alexander Wood (1817-1884) va fer algunes modificacions com canviar el material metàl·lic per vidre i modificar el bisell de l’agulla. D’aquesta forma es considera a Wood el vertader pare de les injeccions hipodèrmiques, l’ús de les quals es va popularitzar per a l’administració per via parenteral d’opiacis.
Posteriorment aquells primers dissenys i materials foren millorats. Es va aconseguir graduar el volum de cada xeringa per controlar la dosi a administrar i es varen dissenyar diferents agulles segons la profunditat a què es volia injectar el contingut. A la dècada de 1950 es varen desenvolupar les primeres xeringues i agulles d’un sol ús. Fins aleshores, i inclús en anys posteriors, havien de ser esterilitzades després de cada ús.
Ara disposem d’agulles i xeringues de tota classe de mesures i materials, per a infinitat d’usos. Es tracta d’objectes quasi quotidians, la genialitat dels quals ens passa desapercebuda. I és que com deia el fullet de l’exposició que vos comentava: «El disseny per si mateix no pot curar res, però tampoc pot fer-ho una vacuna si no tenim una xeringa per injectar-la. Dissenyar-la forma part de la solució, no és un valor afegit, és essencial en el desenvolupament de qualsevol innovació, pel bé social. Des de la indústria a l’arquitectura hi ha molts exemples que serveixen per a posar en valor aquesta activitat creativa des del més fonamental, la nostra salut, que està en l’altre extrem del decoratiu i accessori. En el passat, el present i en un futur on la ciència i la medicina continuaran avançant amb l’ajuda imprescindible de la tecnologia i el disseny».
Fa poc vaig veure un documental sobre la vida de Frida Kahlo que vos recomane. Ja tenia al cap escriure aquesta entrada i em va agradar especialment una frase del principi on es qualifica el seu art com el seu «superpoder». Perquè aquesta gran artista va haver de patir molt durant la seua curta vida i va utilitzar la pintura com una forma d’alliberament del dolor constant. La forma com pintava pot resultar cruel i esgarrifosa. Però és que tal volta fins aleshores ningú s’havia atrevit a representar el sofriment físic i psicològic d’una forma tan crua.
Sobre la pintora mexicana s’ha escrit, pintat i repintat molt. Fins i tot s’han venut tota mena de productes amb la seua icona. No vull ni pensar què diria al respecte la llengua afilada d’aquesta comunista acèrrima. Jo em centraré en la seua història clínica que també ha sigut protagonista d’articles ben interessants a revistes de neurologia.
Frida va néixer el 6 de juliol de 1907 a la demarcació de Coyoacán de la ciutat de Mèxic. Als set anys començava la seua història clínica quan va emmalaltir pel virus de la poliomielitis. Com a seqüela va patir una atròfia muscular de la cuixa dreta que li va provocar una alteració de la marxa crònica. Curiosament, va contraure la malaltia l’any 1914, el mateix en què va néixer Jonas Salk, que a la dècada dels cinquanta obtindria la primera vacuna contra aquest virus actualment erradicat a escala mundial.
Frida «la coixa» va créixer com una nena més fins que, com ella diu als seus diaris, als 18 anys es va fer adulta de sobte. El 17 de setembre de 1925 l’autobús on viatjava va ser travessat per un tramvia. A l’accident varen morir desenes de persones i d’altres quedaren greument ferides. Els informes clínics de Frida a l’entrada a l’hospital parlen de «politraumatismes, aixafament de la cama dreta i penetració d’objecte metàl·lic en la zona pelviana». Fins mesos després no se li varen fer radiografies on es varen poder objectivar les fractures de les quatre últimes vèrtebres lumbars, tres fractures a la pelvis, múltiples fractures del fèmur dret, luxació del colze esquerre i penetració d’objecte metàl·lic des de l’esquena fins a la vagina. Només de llegir-ho ja fa por, i sorprèn com es va mantindre viva.
Després que se li retirara l’objecte metàl·lic que travessava la pelvis, el tractament prescrit durant més d’un any va ser repòs absolut amb fixacions de la columna amb cotilles de diferents materials com guix, cuiro i metall. Durant aquest temps, i també la resta de la seua vida, Frida va patir els tres tipus de dolor que estan descrits: somàtic (procedent de les lesions musculoesquelètiques), visceral (per dany de les vísceres de la pelvis) i neuropàtic (per alteració de les estructures del sistema nerviós). Aquest últim tipus de dolor és el més complicat de tractar perquè afecta les vies de transmissió i inhibició del dolor.
També durant aquests primers anys de convivència amb el dolor va ser quan va començar a pintar. Els seus pares idearen un cavallet perquè pogués pintar gitada al llit i a més afegiren espills al sostre. Així va començar a crear el seu univers màgic i a pintar els seus coneguts autoretrats, dels que se’n conserven cinquanta-cinc.
Dos anys després de l’accident va poder començar a caminar amb dificultat. Però el seu caràcter rebel la va ajudar a intentar fer una vida com la d’una altra jove. És aleshores quan reprèn les seues relacions amb el partit comunista mexicà on coneix l’any 1928, entre altres representants culturals de l’època, al muralista Diego Rivera. Molt prompte començaren la turmentosa relació que de segur coneixeu i a l’agost de l’any següent es varen casar.
Al cap de pocs mesos Frida es va quedar embarassada, però va patir un avortament a conseqüència de les seqüeles de les lesions a la pelvis. Aquest seria el primer de tres avortaments. El tercer dels quals va ocórrer el 1932 quan la parella estava a Detroit mentre Diego pintava uns encàrrecs per a la fàbrica de Ford. Aquesta pèrdua durant el segon trimestre d’embaràs va ser extremadament traumàtica i la va dur a pintar la colpidora obra «Henry Ford Hospital» o «La cama volando».
Dos anys abans, mentre residien a San Francisco, va haver de ser ingressada per forts dolors lumbars. En eixe moment va ser valorada pel Dr. Eloesser que li va practicar la primera intervenció de fixació lumbar de moltes que en vindrien després. Al llarg de la seua vida va ser operada un total de trenta dues voltes. Moltes d’elles per a fer diferents fixacions lumbars i d’altres per amputar els dits del peu dret. Recordeu que la cama dreta va quedar molt lesionada a l’accident però ja era la que estava afectava des de menuda per la poliomielitis.
En la seua famosa obra «La columna rota» podem veure la representació del seu patiment per les fractures lumbars i l’opressió de la cotilla. Però el que més destaca és el dolor irradiat per les lesions neurològiques a tot el cos que representa amb claus. Aquesta distribució ens recorda als dermatomes anatòmics. Un dermatoma és la regió de pell innervada per una arrel nerviosa concreta i on s’irradia el dolor o l’alteració sensorial si aquesta arrel està afectada. És ben cridaner com a la pelvis i la cama dreta, on les lesions eren més importants, els claus són més nombrosos i d’un calibre major.
La seua pintura plena de color està profundament marcada pel dolor físic i emocional que no li va impedir fer una vida ben activa. Això sí, amb llargs períodes de convalescència al llit i fortes addiccions a l’alcohol, el tabac i la morfina, entre altres substàncies. En aquesta situació de fragilitat física, a finals de 1953 li varen amputar la cama dreta per davall del genoll. Després d’aquesta última operació pràcticament ja no es va alçar del llit. Però res no va impedir que en abril de 1954 acudira a la inauguració de la seua primera exposició en solitari, transportada en un llit cobert de flors.
Els mesos posteriors venen marcats per un deteriorament progressiu. Uns dies després de complir quaranta-set anys, el 13 de juliol de 1954, va morir a causa d’una pneumònia segons la versió oficial. Altres fonts es decanten per una barreja intencionada de diferents substàncies. Seixanta-nou anys després d’aquell dia publique aquesta entrada en record de la dona dins de l’artista.
