Si l’entrada anterior tractava sobre el descobriment del VIH, aquesta ho farà sobre la bioquímica que va fer possible que se sintetitzaren els primers fàrmacs contra aquest virus. Però com ara veurem, Gertrude Belle Elion va ser també la responsable del desenvolupament d’una gran quantitat de drogues que continuen usant-se per a malalties com la gota, alguns tipus de leucèmies o diferents infeccions.

Gertrude va nàixer a Nova York un el 23 de gener de 1918 en el si d’una família de jueus migrats de Lituània. Des de ben menuda es va interessar per la ciència, però els problemes econòmics familiars després del crac del 29 varen dificultar el seu ingrés a la universitat. Finalment va aconseguir una beca per estudiar química al Hunter College de Nova York on es va graduar el 1937. Posteriorment va compaginar la seua tasca com a professora de física i química per a poder continuar els seus estudis de postgrau en la Universitat de Nova York, on va acabar un Màster en Ciències Químiques l’any 1941.

No ho va tindre fàcil per obtenir un treball d’investigadora. El seu primer treball com a química va ser en un laboratori d’aliments, entre proves d’acidesa de diferents salses i proves de coloració per a la maionesa.

Amb l’arribada de la Segon Guerra Mundial tot va canviar. Molts homes que es dedicaven a fer ciència varen ser reclutats i moltes dones pogueren optar a certs llocs de treball als quals, fins aleshores, no havien tingut accés. D’aquesta forma Elion, després de treballar uns mesos a l’empresa farmacèutica Johnson & Johnson, va començar a desenvolupar la seua tasca a la companyia Burroughs-Wellcome (actualment GlaxoSmithKline). Des de 1944 Trudy, com l’anomenaven els seus companys, va treballar com ajudant de George H. Hitchings i es va continuar formant en farmacologia, immunologia i bioquímica.

La hipòtesi principal d’Elion i Hitchings per al desenvolupament de nous fàrmacs era la següent: si les cèl·lules de qualsevol ésser viu necessiten sintetitzar àcids nucleics per reproduir-se i funcionar, tal volta podrien bloquejar d’alguna forma aquesta síntesi i, per tant, impedir el creixement de bacteris, paràsits o cèl·lules canceroses.

A finals de la dècada dels anys quaranta ja aconseguiren demostrar que podien utilitzar anàlegs dels àcids nucleics per inhibir la síntesi de l’ADN de cèl·lules tumorals i de bacteris. La base del mecanisme dels anomenats fàrmacs antimetabòlits ens pot resultar ara molt senzilla i evident, però hem de tindre en compte l’excel·lència d’aquest descobriment en un moment en què encara no es coneixia l’estructura definitiva de l’ADN, que es publicaria l’any 1953.

Durant els anys 50 i 60 l’equip d’Elion i Hitchings va desenvolupar una gran quantitat de molècules amb aquest mecanisme d’acció. Només anomenaré alguns d’ells, però tots aquests fàrmacs aportaren per primera vegada un tractament eficaç que aconseguia canviar radicalment la història natural de malalties com la leucèmia, la malària o l’artritis reumatoide.

Un dels primers va ser la «6-mercaptopurina», considerat un dels antineoplàstics més antics i que és de gran utilitat encara hui en dia en el tractament de la leucèmia limfoide aguda en xiquets i adults. L’«azatioprina», un derivat de l’anterior, continua usant-se com immunosupressor en el tractament de malalties autoimmunes com l’artritis reumatoide o el lupus eritematós sistèmic i de forma crònica en pacients trasplantats.

La síntesi de la «pirimetamina» va marcar una fita en el tractament de la malària, així com el «trimetoprim» ho va ser per al tractament de gran quantitat d’infeccions bacterianes. També l’«aciclovir», molt útil en el tractament de les infeccions per virus de l’herpes, pertany a aquest grup. I tal volta el més conegut per la població general és l’«al·lopurinol», molt utilitzat per a tractar l’elevació de l’àcid úric que provoca la gota, però també eficaç en el tractament de la leishmaniosi.

Gertrude Belle Elion es va jubilar oficialment el 1983, però va continuar lligada a Burroughs-Wellcome com a consultora i va estar molt implicada en el desenvolupament de la «Zidovudina» o «AZT», el primer fàrmac antiretroviral aprovat en 1987 per al tractament de la infecció per VIH.

Tot i que mai va acabar els seus estudis de doctorat, durant la seua carrera com a investigadora va ser reconeguda amb tres doctorats Honoris Causa per la Universitat George Washington, la Universitat de Brown i la Universitat de Michigan. L’any 1988 Gertrude B. Elion va rebre el premi Nobel de Medicina junt amb George H. Hitchings i James W. Black pels seus importants descobriments en el desenvolupament de nous fàrmacs. D’aquesta forma va entrar en el grup de les rara avis guanyadores del Nobel que aniré presentant-vos en aquest blog.

Trudy era una gran aficionada als viatges i la fotografia. Els seus companys la recordaven en un afectuós obituari publicat a la revista Nature pel seu somriure contagiós i una curiositat sense límits. Va morir el 21 de febrer de 1999 a la ciutat de Chapel Hill, a Carolina del Nord, vint-i-set anys després que la missió soviètica Lluna 20 arribara a la lluna.