La meua ment ha fet de nou una de les seues associacions a priori impossibles. Des del moment en què he pensat en aquesta frase de la meua idolatrada Mercè Rodoreda ja no podia trobar un títol millor i ara provaré d’explicar-vos la connexió.

La història de la medicina està plena de descobriments que en un primer moment no semblaven importants, però que a hores d’ara no podem entendre com se les apanyaven sense ells. Un d’aquests pioners va ser Joseph Lister, al que posteriorment anomenarien el pare dels antisèptics. Aquest cirurgià britànic va néixer en el si d’una família quàquera d’Essex el 5 d’abril de 1827, huitanta-un anys abans que l’actriu Bette Davies.

Son pare,  que es dedicava al comerç del vi, va entrar a formar part de la Royal Society of London com a físic i un dels precursors del microscopi acromàtic modern. Tot i la influència científica en la família, el jove Joseph va preferir cursar diferents estudis d’art en el University College of London. Posteriorment, va ingressar en la facultat de ciències mèdiques on es va graduar en medicina l’any 1852. Interessat en l’àrea quirúrgica va continuar la seua preparació a l'Universtity College Hospital i poc després es va convertir en membre del Royal College of Surgeons.

La seua tasca investigadora es va centrar en el procés inflamatori i la curació de les ferides que tan fàcilment poden infectar-se, ambdós processos molt desconeguts en aquell moment. En una època en què la cirurgia havia començat a avançar gràcies als procediments anestèsics, el principal problema eren les infeccions postquirúrgiques i la septicèmia. Ni en la població general existien les que actualment considerem mínimes mesures d’higiene, així que imagineu-vos què podia passar dins un quiròfan on el cirurgià operava amb la mateixa roba del carrer o s’utilitzava la mateixa sonda per drenar abscessos de diferents pacients.

Açò venia provocat per la teoria miasmàtica regnant, anterior al coneixement de l’origen microbiològic de les infeccions. Per tant, el procediment habitual per evitar les infeccions consistia a ventilar les sales de l’hospital per tal d’expulsar els miasmes, aquest «mal aire» que es creia que emanava de les ferides infectades i contagiava altres pacients. Però està clar que els mètodes emprats no donaven resultat i inclús els cirurgians més agosarats només estaven disposats a intervindre en situacions de vida o mort per l’alt risc de complicacions infeccioses.

En aquest context, el Dr. Lister es va adonar que els pacients amb fractures tancades desenvolupaven una infecció en molt poques ocasions, mentre que aquells amb fractures obertes quasi sempre patien complicacions per aquest motiu. Així va començar a sospitar que la causa no estava dins la ferida sinó en l’aire que estava en contacte amb la nafra i que provocava la coneguda gangrena.

Prompte es va assabentar de les investigacions del francès Louis Pasteur que va revolucionar la microbiologia amb els seus experiments que  demostraven la teoria microbiana de les infeccions. Amb aquests descobriments, Lister va proposar l’ús d’una barrera antisèptica entre l’àrea quirúrgica a tractar i l’aire podria protegir la ferida dels microorganismes presents a l’aire, a l’instrumental o a les mans del cirurgià.

Seguint la idea de trobar una substància que es poguera aplicar sobre els teixits humans sense causar-los cap dany, però inhibint la síntesi dels microbis, va trobar l’àcid carbòlic, hui anomenat fenol. Aquest producte, que fins aleshores s’utilitzava per evitar la putrefacció de la fusta dels vaixells o pel tractament d’aigües residuals, va tindre per primera vegada èxit l’any 1865 en el tractament d’una ferida oberta d’un nen atropellat per un carro.

El Dr. Lister va continuar emprant aquest àcid en la seua pràctica clínica. Poc temps després va formular un protocol per esterilitzar l’instrumental quirúrgic, les mans dels cirurgians, les ferides i, fins i tot, els quiròfans amb un pulveritzador, que es va publicar a la revista The Lancet en setembre de 1967.

Segons els registres del mateix Lister, els casos d’infeccions postquirúrgiques disminuïren d’un 50% a un 15%. Tot i les crítiques i burles inicials per part de la comunitat científica als seus protocols, és indubtable que aquesta forma de procedir va suposar un abans i un després, no només en l’acte quirúrgic, sinó en la pràctica de qualsevol activitat sanitària. Ara ens sembla inconcebible fer qualsevol procediment sense la correcta higiene i asèpsia, sempre que les circumstàncies ho facen possible.

Joseph Lister./ Wikimedia Commons

Joseph Lister va morir el 10 de febrer de 1912, als huitanta-quatre anys, setanta-dos anys abans del naixement d’una persona a qui estime molt.

A ell li devem la màxima que els bactèris no han d’entrar mai en contacte amb una ferida, però escrivint aquesta entrada he descobert que també li hem d’agrair el desenvolupament de les sutures quirúrgiques tipus «catgut». Curiosament, res té a veure amb la coneguda marca d’antisèptic bucal que segur us ve al cap cada vegada que llegiu el seu nom.

Ara que venen les festes feu el favor d’enrecordar-vos del Dr. Lister i llaveu-vos les mans amb sabó abans de preparar els aperitius.

Ja fa un any que vaig començar a escriure aquest blog i vull agrair-vos que continueu llegint-lo. Al cap, a més d’un llistat, tinc moltes històries pendents de contar-vos i que es sumen als nous projectes que han aparegut en aquests mesos.  

Si vaig començar amb la història clínica d’una investigadora que no necessita cap presentació, en aquesta ocasió vull presentar-vos una altra dona més propera i molt menys coneguda. La protagonista principal de hui serà Sagrario Mochales del Val, però com ara veureu, a la seua història i a l’esdevenir de la medicina s’ha de sumar un altre personatge inesperat, la terra del Montgó. Deixeu-me que us conte més detalls.

La biografia de Sagrario Mochales és poc coneguda. Sembla que de xiqueta volia estudiar medicina, però la seua família no ho veia amb bons ulls i finalment va estudiar Biologia a la Universidad de Madrid. Prompte es va decantar pel camp de la microbiologia clínica i l’any 1954 va entrar a formar part de l’equip d’investigació de la Compañía Española de Penicilina y Antibióticos (CEPA). Aquesta companyia situada a Aranjuez es va crear l’any 1949 amb la intenció de produir penicil·lina a Espanya i d’impulsar la investigació de nous antibiòtics.

El departament on treballava la Dra. Mochales era l’encarregat d’analitzar substàncies i organismes recollits de diferents terrenys d’arreu de la península per buscar elements antimicrobians provinents de la natura. En un viatge per la Marina Alta en abril de 1966, un altre investigador de la CEPA, Sebastián Hernández, va recollir una mostra de terra del vessant sud del Montgó al terme de Xàbia per al seu estudi microbiològic.

Sagrario Mochales va continuar l’anàlisi d’aquesta mostra alacantina al seu laboratori, on poc temps després va detectar una gran activitat bacteriana provocada per una soca de Streptomyces fradiae. Aquest gènere de bacteris gram positius coneguts des del segle XIX és considerat el productor més important d’antibiòtics de la natura, segurament com a mecanisme de defensa front altres microorganismes. Mochales va poder aïllar d’aquesta espècie el primer antibiòtic de la CEPA, la fosfomicina, però se’n coneixen fins a sis més provinents del mateix bacteri. El viatge que va començar a la vora de la mar, passant per Aranjuez, va concloure a l’estat de Nova York tres anys després. En la revista Science d’octubre de 1969 un grup de catorze investigadors, entre ells tres espanyols amb la nostra protagonista, publicaren la troballa de la fosfomicina, com a resultat de la col·laboració entre la companyia farmacèutica estatunidenca Merck & Co i l’espanyola CEPA.

Podeu trobar informació més detallada sobre el gènere Streptomyces, la recerca d’antibiòtics als diferents terrenys naturals i el desenvolupament de la fosfomicina en aquest interessant article de Pedro Romero per a la revista Aguaits.

Cultiu d'Streptomyces fradiae./ Wikimedia Commons

Però què és la fosfomicina? Doncs un antibiòtic amb una estructura química prou peculiar que no està relacionat amb cap altra família d’antimicrobians. Aquest fàrmac aconsegueix una potent activitat bactericida inhibint la producció de certes molècules necessàries per a la síntesi de la paret cel·lular d’alguns microorganismes. Es pot administrar per via intravenosa, però sens dubte la seua presentació oral és la més utilitzada arreu del món. Tot i que el seu ús en l’actualitat està quasi exclusivament reservat per a les infeccions urinàries no complicades, la fosfomicina té un ampli espectre d’activitat front microorganismes resistents a altres antibiòtics. De fet, en el moment actual en què les resistències microbianes són un problema realment important, certes línies d’investigació es basen a recuperar antibiòtics clàssics com aquest.

I què va ser de Sagrario? La veritat és que sabem poc de la seua vida, només que va continuar treballant en el camp de la microbiologia clínica i la farmacologia. A ella també li devem el descobriment de la lovastatina, un dels primers tractaments per a la hipercolesterolèmia, a partir del fong Aspergillus terreus.

És una llàstima no haver trobat cap fotografia lliure de drets d’autor per a mostrar-vos el rostre d’una de les investigadores més importants del segle XX que, com tantes altres, roman pràcticament en l’anonimat. Sí que vos reproduiré una anècdota que apareix a una entrevista recent, al poc de complir els noranta anys. Pel que sembla Sagrario va haver d’anar al metge de capçalera a causa d’una infecció d’orina: «Le pregunté al médico qué antibiótico me había dado, me respondió que era fosfomicina y yo le dije: 'Ese es mío'».