Si l’entrada anterior tractava sobre el descobriment del VIH, aquesta ho farà sobre la bioquímica que va fer possible que se sintetitzaren els primers fàrmacs contra aquest virus. Però com ara veurem, Gertrude Belle Elion va ser també la responsable del desenvolupament d’una gran quantitat de drogues que continuen usant-se per a malalties com la gota, alguns tipus de leucèmies o diferents infeccions.

Gertrude va nàixer a Nova York un el 23 de gener de 1918 en el si d’una família de jueus migrats de Lituània. Des de ben menuda es va interessar per la ciència, però els problemes econòmics familiars després del crac del 29 varen dificultar el seu ingrés a la universitat. Finalment va aconseguir una beca per estudiar química al Hunter College de Nova York on es va graduar el 1937. Posteriorment va compaginar la seua tasca com a professora de física i química per a poder continuar els seus estudis de postgrau en la Universitat de Nova York, on va acabar un Màster en Ciències Químiques l’any 1941.

No ho va tindre fàcil per obtenir un treball d’investigadora. El seu primer treball com a química va ser en un laboratori d’aliments, entre proves d’acidesa de diferents salses i proves de coloració per a la maionesa.

Amb l’arribada de la Segon Guerra Mundial tot va canviar. Molts homes que es dedicaven a fer ciència varen ser reclutats i moltes dones pogueren optar a certs llocs de treball als quals, fins aleshores, no havien tingut accés. D’aquesta forma Elion, després de treballar uns mesos a l’empresa farmacèutica Johnson & Johnson, va començar a desenvolupar la seua tasca a la companyia Burroughs-Wellcome (actualment GlaxoSmithKline). Des de 1944 Trudy, com l’anomenaven els seus companys, va treballar com ajudant de George H. Hitchings i es va continuar formant en farmacologia, immunologia i bioquímica.

La hipòtesi principal d’Elion i Hitchings per al desenvolupament de nous fàrmacs era la següent: si les cèl·lules de qualsevol ésser viu necessiten sintetitzar àcids nucleics per reproduir-se i funcionar, tal volta podrien bloquejar d’alguna forma aquesta síntesi i, per tant, impedir el creixement de bacteris, paràsits o cèl·lules canceroses.

A finals de la dècada dels anys quaranta ja aconseguiren demostrar que podien utilitzar anàlegs dels àcids nucleics per inhibir la síntesi de l’ADN de cèl·lules tumorals i de bacteris. La base del mecanisme dels anomenats fàrmacs antimetabòlits ens pot resultar ara molt senzilla i evident, però hem de tindre en compte l’excel·lència d’aquest descobriment en un moment en què encara no es coneixia l’estructura definitiva de l’ADN, que es publicaria l’any 1953.

Durant els anys 50 i 60 l’equip d’Elion i Hitchings va desenvolupar una gran quantitat de molècules amb aquest mecanisme d’acció. Només anomenaré alguns d’ells, però tots aquests fàrmacs aportaren per primera vegada un tractament eficaç que aconseguia canviar radicalment la història natural de malalties com la leucèmia, la malària o l’artritis reumatoide.

Un dels primers va ser la «6-mercaptopurina», considerat un dels antineoplàstics més antics i que és de gran utilitat encara hui en dia en el tractament de la leucèmia limfoide aguda en xiquets i adults. L’«azatioprina», un derivat de l’anterior, continua usant-se com immunosupressor en el tractament de malalties autoimmunes com l’artritis reumatoide o el lupus eritematós sistèmic i de forma crònica en pacients trasplantats.

Gertrude Belle Elion es va jubilar oficialment el 1983, però va continuar lligada a Burroughs-Wellcome com a consultora i va estar molt implicada en el desenvolupament de la «Zidovudina» o «AZT», el primer fàrmac antiretroviral aprovat en 1987 per al tractament de la infecció per VIH.

Tot i que mai va acabar els seus estudis de doctorat, durant la seua carrera com a investigadora va ser reconeguda amb tres doctorats Honoris Causa per la Universitat George Washington, la Universitat de Brown i la Universitat de Michigan. L’any 1988 Gertrude B. Elion va rebre el premi Nobel de Medicina junt amb George H. Hitchings i James W. Black pels seus importants descobriments en el desenvolupament de nous fàrmacs. D’aquesta forma va entrar en el grup de les rara avis guanyadores del Nobel que aniré presentant-vos en aquest blog.

Trudy era una gran aficionada als viatges i la fotografia. Els seus companys la recordaven en un afectuós obituari publicat a la revista Nature pel seu somriure contagiós i una curiositat sense límits. Va morir el 21 de febrer de 1999 a la ciutat de Chapel Hill, a Carolina del Nord, vint-i-set anys després que la missió soviètica Lluna 20 arribara a la lluna.

Sobre el virus de la immunodeficiència humana (VIH) podeu trobar molta informació a la xarxa. Hui no entraré en detalls sobre la seua estructura, les formes de contagi o la simptomatologia que provoca. Tampoc comentaré el moviment social que va provocar als anys 80 i 90 principalment, ni en l’estigma que tants anys després continua ocasionant en les persones que el pateixen.  

Hui vull parlar-vos de les dues persones que varen rebre el premi Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 2008 pel descobriment del virus. Només foren Françoise Barré-Sinoussi i Luc Montagnier els guardonats, però òbviament el mèrit és de moltíssimes més investigadores i investigadors que treballaren arreu del món.

A més, eixe any van compartir el Nobel amb el viròleg alemany Harald zur Hausenamb pel descobriment del virus del papil·loma humà (VPH) com a causant del càncer de coll uterí.

Françoise Barré-Sinoussi va nàixer l'any 1947 a la ciutat de París. Després de completar els seus estudis de biologia a la Facultat de Ciències de La Sorbona va aconseguir un treball a temps parcial a l’Institut Pasteur. Prompte va esdevenir en un treball a temps complet i l’any 1970 va entrar a l’equip de Jean-Claude Chermann, reconegut viròleg. Es va doctorar en 1974 i l’any següent va ingressar en l'Institut Nacional de Sanitat i Recerca Mèdica de la capital francesa (INSERM).

A principis de la dècada dels vuitanta va començar a treballar amb Luc Montagnier en l’estudi d’un nou virus que provocava una síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) en humans. L’any 1982 ja havien identificat una cinquantena de casos a França. Tot i que encara es desconeixia el perfil de l’epidèmia a l'Àfrica, ja albiraven la gravetat de la infecció que Barré-Sinoussi qualificava de “terrible”.

En maig de 1983 el grup de Barré-Sinoussi  i Montagnier va publicar el primer article en la revista Science que descrivia l’aïllament del virus que anomenaren virus d’immunodeficiència humana (VIH). Aquest nou virus era el responsable de tota una sèrie de símptomes i infeccions associades a la immunodeficiència, l’etapa més avançada de la qual és l’anomenada SIDA.

La doctora Barré-Sinoussi va estrenar un laboratori propi en 1988 a l’Institut Pasteur. Allí va continuar investigant diferents aspectes del VIH com la transmissió de la mare al fill o les característiques d’un grup molt menut d’infectats que aconsegueixen limitar la replicació del virus sense necessitat de tractament antiretroviral, entre d’altres.

Es va retirar de la recerca activa en 2015 i quasi per complet de la carrera científica durant l’any 2017. Françoise Barré-Sinoussi és una de les dotze dones guardonades amb el Nobel de Medicina d’un total de 225 guardonats que han rebut 113 premis en aquesta categoria. Cal recordar aquestes xifres i donar visibilitat a les encara considerades rara avis en el món de la ciència.

Luc Montagnier va néixer en agost de 1932 a Chabris, un poble del centre de França. Es va doctorar a la Universitat de Poitiers i des de la dècada dels seixanta es va dedicar a la virologia. L’any 1972 va ser nomenat cap de la Unitat Oncològica Viral de l’Institut Pasteur amb un equip on anys després es va incorporar Françoise Barré-Sinoussi.

Aquest grup de treball va aïllar el virus associat a la SIDA i que inicialment anomenaren virus associat a la linfoadenopatia (LAV). El virus després va ser reanomenat com virus T-Linfotròpic tipus III (HTLV-III) i actua provocant una disminució d’uns limfòcits específics, els que expressen la proteïna CD4 en la seua membrana. Per tant, ocasiona tot un seguit d’alteracions del sistema immune que esdevenen en infeccions greus i tumors poc freqüents en la població no infectada.

Paral·lelament l’equip del nord-americà Robert Gallo també treballava per esbrinar la causa d’aquesta síndrome. Tot i que l’article del grup americà es va publicar en el mateix número de la revista Science que el del grup francés, sembla que aquest descobriment va ser posterior i tan sols confirmatori. Ambdós grups estaven en contacte i es podria dir que treballaven de forma conjunta però la polèmica va arribar quan el jurat del Nobel no va incloure el Dr. Gallo en el guardó. Actualment es reconeix que si bé el grup francés va aconseguir aïllar el virus per primera volta, l’americà va ser el que va demostrar que era el causant de la SIDA.

Tornant a la figura del Dr. Montagnier cal assenyalar que va continuar amb una carrera brillant com a viròleg i amb diferents càrrecs de responsabilitat a institucions com el Centre Nacional per a la Investigació Científica (CNRS en francés). Malauradament, el final de la seua carrera no va ser tan prestigiós.

A principis dels 2000 es va traslladar a la ciutat xinesa de Shangái on es va centrar a demostrar l’efectivitat de l’homeopatia. En novembre de 2017 va fer unes polèmiques declaracions en contra de la vacunació obligatòria als escolars francesos que van provocar una denúncia pública de més de cent membres de l’Acadèmia de medicina. Les seues últimes aparicions públiques foren per donar suport a la tesi que el SARS-CoV-2 causant de la covid-19 era de fabricació humana i apuntava a una fuga accidental mentre s’investigava una vacuna contra el VIH. Va morir envoltat de la polèmica al vuitanta-nou anys el 8 de febrer de 2022 a Neuilly-sur-Seine, al nord de París.

Amb el descobriment d’aquest virus es va accedir a l’enteniment de la biologia de la malaltia i anys després al tractament a base de fàrmacs antiretrovirals. Actualment, la recerca al voltant del VIH continua vigent i és necessària per a millorar encara més els tractaments i trobar la desitjada vacuna.