El fred finalment ha arribat. Tímid, sense ser molt intens, ja es fa notar a l'entorn i les primeres volves de neu cauen per sota dels mil cinc-cents metres. El paisatge al fons de vall, només s'emblanquina lleugerament, però alguns ja es freguen les mans i somien que aviat podran lliscar amb els esquís als peus, en un paisatge antropitzat entre pilones i remuntadors amb l'intens brogit de gent.
Per fi, el llarg estiuet de St. Martí, ja s’ha acabat. Els carrers dels pobles fan olor de foc a terra, el bestiar peix al fons de vall i el vent de port comença a desgranar del tot les fulles que a hores d'ara encara perduren mig aferrades pel pecíol a les branques dels arbres caducifolis. Enguany, els colors grocs, vermells i taronges s'han mantingut força setmanes, i sincerament fa goig veure lluir tanta diversitat de colors càlids amb el contrast de les coníferes perennifòlies, ara amb la capçada enfarinada envoltades de bromes orogràfiques que dansen entre els cims. M'alleuja observar que aquest groc de les fulles ja no és conseqüència de l'estrès hídric que molts arbres han patit aquest estiu, sinó per l'arribada de la veritable tardor. Apuntava en altres capítols dels quaderns de muntanya que enguany el temps és boig i ara, una vegada més, ho reblo.
L'activitat clorofíl·lica de les fulles caducifòlies s'ha aturat de debò i ha donat pas a la resurrecció dels carotens que tinten de groc els bedolls, els clops i les xantofil·les vermelloses fan lluir els cirerers silvestres, barrejant com si fos una aiguada d’aquarel·la, una gamma de gradacions càlides. Paletes de colors amagats que són tan sols el resultat de l'estratègia energètica dels arbres d'ampla capçada. Un comportament totalment lògic davant el senyal que la llum del dia s'escurça i el termòmetre davalla. Paisatges que inspiren a fotògrafs de natura, i pintors de pinzell fi.
Captivitat per l’entorn, em pregunto: cal viure el dia a dia amb tanta velocitat, encomanats a vegades per la immediatesa del moment en un món on sembla que res pugui esperar? Sovint fora convenient deixar-nos captivar per aquest instant, absorbir la visió d'aquesta contrada i entendre, que aquest paisatge, transmet sentiment, reflexió i potser amb una senzilla, però entenedora mirada bucòlica descobrir que encara hi ha indrets on el temps s'atura i la improvisació permet transcriure en lletra la noció actual. Ens proporcionarà una lectura curta, improvisada però reflexiva i unipersonal, la base de l'haikú japonès.
Soc dels que pensa que sincerament no tenim res a envejar al famós Momiji japonès i que, ben segur, el poeta Kobayashi Issa, si hagués visitat Àneu a la tardor, hauria plasmat sobre pergamí amb la canya de bambú i la tinta xinesa algun dels seus curts i encisadors poemes.
Quanta bellesa,
cromatisme aneuenc
matí de tardor
Fa unes hores que he finalitzat un itinerari interpretatiu pel parc nacional d’Aigüestortes i Estany de St. Maurici amb uns alumnes de quart de secundària d’Alacant, que ben segur encara tindran gravades a les seues retines, l’estany de St. Maurici vestit de blanc i l’emblemàtica muntanya dels Encantats.
Sovint, penso com és possible que un paratge que he vist, observat, trepitjat i remirat tantes vegades em continuï embadalint i seduint com el primer dia que el vaig conèixer? Veritablement, aquests paisatges del Pirineu encisen a qualsevol. Muntanyes punxegudes amb crestalls esbalçats entre blocs esmicolats per l’efecte de la gelifracció, rierols d’aigües tortes i cascades eixordadores en el desglaç aboquen les seues feréstegues aigües a estanys de muntanya enlluernadors. Aquestes aigües, primaverenques d’un blau intens sorprenen, sedueixen els visitants quan encara romanen glaçades. Altius boscos de coníferes amarats d’avets al vessant obac i amb pins negres aïllats trescadors fins al capdamunt de l’estatge alpí. Just allà on el vent i el medi hostil els recaragola en un veritable procés d’adaptació.
Us heu aturat mai a pensar que aquest paisatge reposa damunt d’una base de roques plenes d’història? La geologia d’aquest paisatge és fascinant, qui ens hauria de dir que fa uns quatre-cents milions d’anys, en el mar de l’era primària en què vivien petits organismes, crinoïdeus o els extingits trilobits, es començarien a depositar llims, margues, calcàries i s’originarien els sediments devonians de les actuals roques que actualment donen forma a l’emblemàtica i seductora muntanya dels Encantats? Roques que vuitanta milions d’anys més tard a l’orogènesi herciniana s’aixecarien, formarien plecs, fractures, falles i clivatges, i alhora, les margues es metamorfitzarien en les actuals pissarres. Granits que es varen coure a les entranyes de la terra fa més de dos-cents milions anys i es refredaren, capriciosament i lentament a l’escorça terrestre fins que emergiren a la superfície a la formació dels Pirineus, durant l’orogènia alpina, ara fa entre vuitanta i trenta milions d’anys. Paisatges que l’acció de les glaceres quaternàries van acabar de modelar fins a l’actualitat, on l’ésser humà en un obrir i aclucar d’ulls ha estat capaç de transformar de manera sobtada, i a vegades massa accelerada. Un entorn protegit que reposa actiu en el llit geològic. Roques que són vida de nombrosos processos, agulles esveltes, tarters de pedra que em recorden l’encisadora descripció que en va fer Jacint Verdaguer al seu cant IV del poema Canigó.
…Hi pugen los pedraires ací en les hivernades, los penyalars granítics a rompre a barrinades? Los pedraires que hi pugen o baixen són los llamps, que els llancen arrancant-los d’arrel i els migparteixen amb los pregons abismes i rius que los glateixen, parlant-se amb trons i brams.
Quan visiteu un paratge, a banda d’observar tot el que es mou i belluga us recomano que us fixeu en la base del seu fonament perquè la geologia forma part d’aquesta història. Les primeres pàgines del llibre de la vida i de la història dels nostres paisatges. Un entorn per a gaudir i viure entre roques.
