Engrescat pel missatge d'un company apassionat per les voliaines com jo, agafo el cotxe i la càmera fotogràfica per apropar-me a un prat vora la carretera que porta cap al poble d'Espot. La calor és sufocant, són les tres de la tarda d’un diumenge de juliol i freguem els trenta-cinc graus de temperatura, però el motiu prou s'ho val. Casualment al matí, en Josep acabava d'observar un grup de sis formigueres grans (Phengaris arion). Fa uns quants anys que no en veig cap, la darrera anotació la tinc d'abans de la maleïda pandèmia prop del poble de Cerbi.
Arribat a l'indret assenyalat, dono una ullada pel voral de la carretera i m'endinso en un petit prat de gramínies torrades i marcides per l'excessiva sequera que fa setmanes ens assetja. Aviat començo a veure diferents mates d'orenga (Origanum vulgare) i espero detectar la presència d'algun individu. Les femelles d'aquesta voliaina ponen els ous damunt de les flors d'aquesta planta aromàtica. Aquesta espècie de la família dels licènids (blavetes), disposa d'un cicle biològic enrevessat. De la posta d'ous, en naixerà una eruga que s'anirà alimentant de la planta nutrícia fins al tercer estadi de la muda. Moment en què caurà a terra tot deixant anar unes substàncies químiques d'olor dolça, seductores per a les formigues de l’espècie Myrmica sabuleti que la transportaran fins al formiguer per convertir-se des d’aquest moment en un hoste adoptat més. Aquesta eruga herbívora esdevé aleshores una depredadora carnívora de larves d'aquestes formigues. Passa l'hivern dins del niu, mentre es protegeix del fred exterior. Després de l’hivern la voliaina fa la crisàlide dins del formiguer fins a l’esclat de l’estiu, moment clau prendre el vol en fase adulta cap a l’exterior per tornar a completar el seu cicle.
Segueixo la cerca. Entremig volen altres volianes vistoses de color taronja com les argentades comunes (Argynnis paphia) o els damers del gènere Melitaea i d'altres de blanc i negre com els escacs ibèrics (Melanargia lachessis), però de moment no assoleixo l’objectiu. Orenga i més orenga sense èxit, brunzit de tàvecs, de mosques i mosquits, enganxifosos que de tant en tant em pessiguen sense compassió.
Després d'una hora de cerca intensa i amb el desagradable record de la suada i crivellat pels mosquits, decideixo tornar cap a casa sense aconseguir el propòsit.
La tenacitat sovint té premi i l'endemà al matí torno a l'espai sense tanta calor. Finalment, després d'uns quants anys sense cap observació, la torno a veure, quieta, és una femella amb posició de posta damunt de la planta aromàtica. Una bellesa extrema! Embadalit, la identifico pels seus grans punts negres coronats amb un cercle blanc que s'observen al revers de les seues ales. Pausadament, sense destorbar-la, dono la volta. Lentament, desplega les ales per a mostrar horitzontalment el blau que difumina amb tons foscos tota la superfície talment un pictòric sfumato esquitxat per unes intenses taques negres allargades. Sens dubte, una espècie extraordinària que malauradament està patint una forta regressió arreu d'Europa i que per sort encara es deixa veure en alguns indrets del nostre territori.
Carl Von Linné maridà el 1758 un nom precís per la més bella, (si més no per a mi), de les nostres papallones pirinenques. Segurament, inspirat per la grandesa d'aquesta espècie d'ales blaves i taques negres, s'emmirallà per a batejar-la en el cavall veloç Arió, fill de Posidó i Demèter, de negres crineres, veloç cavall capaç de solcar damunt de la cerúlia mar. Tant de bo aquesta joia de la nostra fauna lepidopterològica pugui continuar solcant i ponen els ous damunt de les poncelles de l’aromàtica i preuada orenga i obsequiar-nos, així, amb moltes més observacions.