Quan els astròlegs babilonis i egipcis estudiaven el moviment dels astres, ho feien també amb la intenció pràctica de preveure el futur. Pensaven que allò que passava al cel era per indicar-los un camí d'esdeveniments, no només relacionats amb, sinó directament centrats en ells, i que només calia saber llegir-ho. Entre els esdeveniments que calia preveure, òbviament, hi havia els moviments d'enemics, les possibles sublevacions internes, o els auguris respecte properes guerres o batalles. Per tant, la inversió que els governants feien en el desenvolupament de l'estudi dels astres estava directament relacionada amb el seu ús com a eina bèl·lica. Pressupost de defensa, li dirien ara.

En els primers anys del segle XVII, els polidors de lents van descobrir que certes configuracions permetien engrandir objectes llunyans a la vista. L'invent va tindre molt d'èxit en el món militar de l'època per motius bastant evidents, tant a la mar com a terra. Va ser un toscà encuriosit qui va decidir apuntar l'enginy cap al cel. Segur que, en fer-ho, el bon Galileu no imaginava que se li obrien les portes de l'infern.

Al llarg dels tres-cents anys següents es va desenvolupar la tècnica de fabricació de telescopis cada vegada més grans, i això va permetre descobertes fonamentals, com els treballs de Hertzsprung i Russell, o els de Cecilia Payne, o Edwin Hubble, entre molts d'altres. Arribada la quarta dècada del segle XX, la nostra espècie ja tenia idees bastant clares sobre aspectes tan rellevants com els mecanismes de generació d'energia en les estrelles o que la nostra Galàxia no és més que una illa en un Univers probablement inabastable.

En arribar la Segona Guerra Mundial, aquesta era la situació. Bo, tret que Karl Jansky, treballant en la millora de les comunicacions telefòniques per a la companyia Bell, va descobrir en 1932 que part dels senyals causants d'interferències molestes provenien de fora del Sistema Solar. La guerra, terrible, va comportar un desenvolupament enorme de la tecnologia dels radars i de les comunicacions de ràdio. Com a resultat, va nàixer la radioastronomia i, amb ella, la detecció de senyals d'un Univers desconegut, des del qual s'emetia, per exemple, radiació generada per partícules elementals d'altes energies i camps magnètics.

No podem dir que va ser la primera notícia d'un Univers més enllà de l'espectre visible, atès que s'havien detectat els raigs còsmics –de què parlarem en una propera entrada–, però sí que va suposar l'inici de l'exploració de l'espai en altres intervals espectrals que no la franja limitada de la nostra visió.

En els anys 60 i 70, la Guerra Freda va propiciar dues escalades que es creuen en el nostre camí: per una banda, la carrera espacial i allò que va acabar sent pretensiosament anomenat 'star wars' per l'administració Reagan; per l'altra, la de l'armament nuclear. Tan aviat com van poder, les dues potències van llençar satèl·lits amb detectors de radiació d'alta energia a l'espai. Els detectors apuntaven a territori enemic per tal de localitzar fonts de radiació associada a assajos nuclears.

La sorpresa va ser, novament, la detecció de fonts extraterrestres, en aquesta ocasió de radiació d'alta energia. La porta al coneixement de l'Univers Violent va ser oberta per les accions bèl·liques, violentes, de l'ésser humà.

La darrera de les històries que relacionen la guerra i l'astronomia també ens arriba de l'espai: els satèl·lits d'espionatge. Per tal de resoldre amb nitidesa les imatges preses des de l'espai, calia corregir els efectes de la turbulència atmosfèrica. Així, es va desenvolupar la tècnica d'òptica adaptativa. Amb un interès i una perspectiva ben diferents, els astrònoms pretenien obtindre imatges precises dels astres amb telescopis terrestres. Tanmateix, compartien el problema atmosfèric.

Els astrònoms, amb recursos molt més limitats que no l'exèrcit dels EUA, van iniciar la seua recerca en aquesta línia, però els militars ja la tenien desenvolupada. Finalment, el govern nord-americà va decidir fer pública la tècnica en veure que els quatre set-ciències amb ulleres ho tenien a tocar. Aquesta tècnica és, per cert, la base dels treballs dels equips d'Andrea Ghez i Reinhard Genzel, que van aportar evidències sòlides sobre l'existència d'un forat negre supermassiu al centre de la nostra Galàxia i els va suposar el premi Nobel de Física de l'any 2020.

Tal com va posar Quino en boca de Mafalda –llegint un article de diari que deia 'No es necesario un análisis muy profundo para ver que desde el arco y la flecha hasta los cohetes teledirigidos, es sorprendente lo mucho que ha evolucionado la técnica'–: 'Y deprimente lo poco que han cambiado las intenciones'.

En les entrades anteriors hem vist com l'Astrofísica es va desenvolupar a partir de les deduccions observacionals de les propietats físiques dels astres, en la banda visible de l'espectre electromagnètic, amb telescopis òptics. En properes entrades, parlarem del desenvolupament de les observacions astronòmiques en tot l'espectre. Tanmateix, ara ens centrarem en un aspecte transversal, com és la interpretació de noves observacions en clau 'marciana'.

Efectivament, la segona meitat del segle XX va ser testimoni d'una eclosió de l'afecció al món de la investigació sobre la possible existència de vida intel·ligent a l'Univers (perquè potser no n'hi ha ni rastre al nostre planeta, com deien els Monty Python). La ciència astronòmica no ha quedat al marge del que podríem anomenar una obsessió social. Ni tan sols l'Univers violent s'ha estalviat les interpretacions a l'ús...

El desenvolupament de la Radioastronomia va ser el principal soci de les interpretacions marcianoides de les noves observacions en aquesta banda. El motiu és ben senzill: les emissions en ràdio es feien servir al nostre planeta amb l'objecte de comunicar punts distants; per tant, la detecció d'emissions en ràdio en l'espai podia ben bé estar associada a emissions d'altres civilitzacions.

Aquest raonament sembla del tot lògic i evident en els caps de les persones d'una època en què allò de les civilitzacions extra-terrestres estava de moda (còmics, pel·lícules, històries a la ràdio, nous descobriments astronòmics...). Tanmateix, i com sol passar en aquests casos, hi sol haver una explicació alternativa que ni tan sols ens passa pel cap de tan capficats com estem en el corrent principal de pensament de la nostra època. Sortosament, la manera en què es treballa en ciència genera una protecció natural enfront del fenomen de la interpretació prematura i esbiaixada. Així, noves observacions i revisions crítiques dels resultats permeten destapar explicacions alternatives i més ajustades.

Per exemple, l'any 1963, amb tota la solemnitat, un grup de radio-astrònoms soviètics, liderats per Nikolai Kardaixov va anunciar la possible detecció de senyals provinents d'una civilització molt avançada tecnològicament. El mateix Kardaixov havia creat una escala per determinar el grau de desenvolupament de les civilitzacions, en funció de la quantitat d'energia que són capaces de generar i gestionar. Les observacions del grup soviètic, punteres en aquell moment, mostraven emissions en ràdio amb uns patrons variables, però intensos. Tot clar, sense dubtes, es tractava emissions amb objectius comunicatius i allò es va fer públic en notòria i solemne roda de premsa. 

En realitat, com es va demostrar més tard, allò que havien descobert era el blàzar, en la nomenclatura actual, CTA 102. Observacions fetes pel mateix grup en els anys posteriors van demostrar que es tractava d'una font astrofísica i no d'una font artificial d'emissions; una galàxia activa situada a milers de milions d'anys-llum de distància, un dels escenaris més violents del nostre Univers.

Al centre de CTA 102 hi ha un forat negre supermassiu, per al qual s'ha calculat una massa de deu mil milions de masses solars. Aquest forat negre incorpora gas que ha estat aportat possiblement per una galàxia satèl·lit caiguda sobre CTA 102. A l'Univers més jove, el que observem a aquestes enormes distàncies, la col·lisió entre galàxies era un esdeveniment relativament freqüent. Així, les galàxies més petites queien sobre les més grans en un procés anomenat 'jeràrquic'. S'entén que eixe gas aportat per les galàxies petites va acabar apropant-se al centre de gravetat de la galàxia activa, on hi ha la bèstia, esperant per engolir-lo.

En resum, no es tractava de marcians, sinó una manifestació brutal d'activitat galàctica... Un altre cas ben conegut, tot i que menys solemne, va ser la indicació que va fer Jocelyn Bell al paper on hi havia les seues dades de la primera detecció d'un púlsar. El pols de la radiació era tan regular que davant la manca d'una altra explicació l'estudianta Jocelyn Bell la va nomenar, de manera jocosa, LGM-1, on LGM és l'acrònim de 'little green men'. Realment, tot i que evidentment els podia passar pel cap aquesta explicació, l'anotació va quedar en anècdota perquè J. Bell i el seu supervisor de tesi, A. Hewish van buscar altres explicacions físiques. Finalment van arribar a la conclusió que el que estaven observant era un estel de neutrons, altament magnetitzat, amb una emissió tipus far en ones de ràdio. Tampoc no hi havia marcians, doncs, sinó una manifestació d'una altra cara de l'Univers violent: les explosions de supernova i la creació d'estrelles compactes, que giren a velocitats altíssimes sobre si mateixos.

Recentment, la dràstica variació en l'emissió d'una estrella a la nostra Galàxia, KIC 8462852 o Tabby's Star (en honor a la seua descobridora), havia estat fruit de l'especulació sobre la possible absorció del flux de l'estel per part d'una civilització avançada. Segons l'escala de Kardashev, les civilitzacions de tipus II serien capaces de controlar i usar l'energia generada per l'estel del seu sistema planetari. Un mecanisme anomenat 'esfera de Dyson' podria servir la civilització per a prendre l'energia de l'estrella, ocultant la seua brillantor a observadors externs, com nosaltres.

També fa poc s'ha especulat amb la possibilitat que un objecte, anomenat Oumuamua, amb trajectòria i morfologia peculiar que passa pel nostre Sistema Solar siga una nau interestel·lar pilotada per éssers forasters, més que no un asteroide. Tanmateix, com sempre, hi ha explicacions alternatives que possiblement seran més encertades, com per exemple la presència d'un conjunt d'asteroides del mateix sistema estel·lar que podrien ocultar l'estrella en el cas de KIC; o una dinàmica complexa, però ben possible, en el cas de l'asteroide-ovni. Aquestes explicacions resulten ser rebudes, injustament, de manera desapassionada, com una aixafada de guitarra, però, no és la naturalesa suficientment engrescadora?

En conclusió, l'obsessió encara ens ronda, potser per la necessitat quotidiana d'adrenalina. Tot plegat, aquestes hipòtesis són perfectament vàlides, però no es poden convertir en certeses que alimenten les nostres addiccions. Sort que en ciència es revisen idees, hipòtesis i resultats de manera crítica i continuada.