Encara que soc conscient que heu passat el mes de novembre rumiant sobre què passava en el relat de la Franja, i que em sap greu, diverses ocupacions m'han mantingut allunyat de donar-vos-en resposta. Ací la teniu.

La Franja representa una banda de llum que ocupa el cel del planeta en què ocorre el relat. La Franja és en realitat un doll de partícules i camps magnètics que travessa la galàxia hoste.  Les partícules carregades i accelerades (per exemple, per un camp magnètic) emeten radiació. Si la velocitat de les partícules és baixa comparada amb la de la llum, aquesta emissió és isòtropa. En aquest cas, qualsevol observador observaria/rebria, en condicions ideals, la mateixa intensitat de radiació, independentment de la seua posició relativa a la direcció de propagació de la partícula emissora. N'hi hauria efectes que podrien alterar la freqüència d'observació (efecte Doppler), o també la intensitat, depenent de l'absorció que patisca la radiació en el seu trajecte fins a l'observador. Ara, com diem, en condicions ideals la intensitat rebuda seria la mateixa.

En els escenaris astrofísics d'alta energia, les partícules assoleixen energies molt elevades, amb velocitats properes a la de la llum. En aquest cas, la posició de l'observador és crítica. Tal com ens diu la relativitat especial, la percepció comparada de l'espai i el temps es distorsiona quan la velocitat relativa entre observadors arriba a aquests valors. Així, si seguérem sobre la partícula, percebríem que la radiació és emesa de manera isòtropa. Per contra, si l'observem des d'algun punt de la galàxia, com un planeta, mesuraríem que la radiació emesa ho seria principalment en la seua direcció de propagació. Ho podem dir d'una altra manera: la radiació es concentra en un con, en la direcció de propagació de la partícula.

El cel en raigs gamma (Fermi-LAT), amb imatges en ràdio d'alguns dels dolls més brillants, observats en ràdio-freqüències per MOJAVE. Tots ells presenten angles molt petits amb la línia d'observació. Crèdit: NASA/Fermi LAT collaboration, MOJAVE (Lister et al., 2018, ApJS, 234, 12), M. Kadler.

Com a resultat, els dolls relativistes ens semblen molt més brillants si els observem amb angles petits, mentre que ens semblen més febles si els observem des d'angles més grans. Des de la perspectiva del planeta del relat, això és fonamental per al manteniment de la vida, tal com ara explicaré.

Per una banda, les estrelles orbiten el centre de les seues galàxies, amb períodes de rotació de l'ordre de centenars de milions d'anys. Per l'altra, els dolls ocupen un volum reduït a un con d'ejecció en què es concentra la major part de la radiació emesa. Podem suposar perfectament que la vida en el planeta del relat començara a gestar-se abans de la formació i propagació del doll. També que en els milions d'anys que requeriria el desenvolupament d'una espècie 'conscient' el sistema planetari es trobara fora del con.

Si en la seua òrbita l'estrella arrossegara el seu sistema dins del con que defineix el doll, patiria un greu augment de la intensitat de la radiació rebuda. Atés que en la base del doll s'hi produeix radiació gamma en quantitats considerables, podem fer una pensadeta sobre els efectes que això tindria en l'atmosfera d'un planeta.

Diversos treballs han apuntat que les erupcions de raigs gamma d'estrelles properes podrien destruir la coberta atmosfèrica de la biosfera d'un planeta. Els efectes sobre la vida superficial serien evidentment catastròfics. També n'hem parlat en aquest blog. En el cas de les estrelles, l'emissió gamma és enorme, però puntual. En el cas dels dolls, la radiació emesa per unitat de temps és significativament menor. Ara bé, el temps que pot trigar l'estrella a creuar el con i eixir per l'altra banda també pot ser més que suficient com perquè l'atmosfera siga destruïda. I, el que és pitjor, lentament.

El relat especula amb aquesta coincidència tràgica i la presa de consciència a què el professor i l'estudiant arriben. Tot just quan la situació comença a ser crítica. Tot això en un marc social absurdament violent. Les reflexions que el relat puga suscitar al lector, per se o pels paral·lelismes que hi puga trobar, són seues.