Per fi la humanitat havia aconseguit dominar l'acceleració de naus petites a velocitats properes a la de la llum i es planejava una visita a les estreles de la contornada del Sol. La primera nau seria tripulada per una sola persona, escollida a després d'un dur procés de selecció entre moltes de candidates. Gent esforçada i auto-superada. La premsa 3.0 en parlava. La Història de la Ciència en parlaria. Amb certesa. Es tractava del primer viatge interestel·lar de l'espècie.
La construcció de la nau i les despeses del projecte anaven a càrrec d'un magnat amb una empresa de llançament de coets cap a distints planetes (també alguns dissenyats per caure al nostre propi planeta i fer esclatar persones enemigues) i explotació de recursos minerals al Sistema Solar. El seu nom era Eland Trusk. L'astronauta, escollit després d'un dur procés de selecció entre moltes persones candidates, gent esforçada i auto-superada, es deia John Trusk. N'era el fill, clar.
El John va ser llençat des d'una plataforma en òrbita terrestre i accelerat lentament, per no despentinar-lo, a una moderada velocitat relativista que li permetria arribar-hi en un temps aproximat d'un parell de dies. Un cap de setmana. A la Terra, però, haurien passat quatre anys en el moment en què ell frenara la nau per fer-hi una ullada. I allà que va anar, content i feliç de poder emparellar-se amb dones joves en tornar, ufà d'èxit i glòria eterna.
La tornada passava per una estrictament necessària empenta gravitatòria de l'estrela en qüestió i l'ajuda inestimable del combustible per tornar a apropar-se a la velocitat de la llum.
En passar-li les 48 hores del rellotge, va activar el fre de la nau per reduir la velocitat gradualment a pocs centenars de quilòmetres per segon. L'esfera celeste, que abans veia concentrada en una zona limitada del seu camp de visió, ara prenia possessió novament dels quatre pi radians corresponents.
Allà on s'havia aturat havia d'estar el sistema planetari que seria el primer a sobrevolar. Tanmateix, no hi va veure res. Tot estava fosc i les llums visibles de les estrelles més properes estaven molt, massa lluny.
L’estudiant caminava per un corredor fosc. Era tard i no quedava ningú més a l’Acadèmia, feia dies que no hi anava gairebé ningú. Anava a parlar amb el seu mentor sobre els darrers càlculs que li havia encomanat sobre la Franja. Hi havia estat treballant per a tractar d'evadir-se, però no semblaven portar-la enlloc i necessitava el seu consell.
La porta estava entreoberta i la llum del despatx encesa. Va empényer amb decisió mentre començava a pronunciar el seu nom. No el va acabar de dir. Un crit ofegat li ho va impedir, en veure’l penjant d’una corda.
Les llàgrimes li van omplir els ulls. Per què? Ell era el seu professor, el seu col·laborador, el seu amic. Potser l’únic que tenia. Tenien el mateix sentit de l’humor i els agradava entendre el món en què vivien. Un món que semblava cada dia més a prop de l’abisme. Mentre tractava de calmar-se i eixugar-se les llàgrimes va pensar en telefonar la policia armada. Tanmateix, en un context de guerra com el que patien des d’abans que ella nasquera… cabia l’opció que no s’haguera suïcidat. El professor no tenia bona relació amb els qui manaven allà, sempre sota sospita en un lloc i un temps tan irracionals com aquells.
Abans de fer res va decidir mirar la taula i els calaixos per tractar de trobar algun indici que li permetera entendre mínimament. I continuava preguntant-se per què…
A la taula, ben visible, va trobar uns papers amb càlculs sobre la Franja. Li va sobtar allò. Ella feia anys que investigava sobre les propietats d’aquella enorme banda de llum que omplia mig cel i que havia condicionat la vida en el planeta. Els registres arqueològics ja mostraven gravats i dibuixos a les roques que mostraven l’obsessió que havia generat en la seua espècie des de feia milers d’anys, quan encara no ocupava tant de tros de cel com ara. Era clar que el seu sistema planetari s'hi apropava, però ningú no sabia què podria significar això.
Un gràfic que n’hi havia damunt del munt de papers li va cridar l’atenció. A la part de dalt deia: Radiació Gamma. Una corba indicava l’augment de la intensitat en relació amb el temps. Les estimacions del flux de radiació d’alta energia que havia patit el planeta s’estiraven fins a un milió d’anys en el passat. Una línia horitzontal, en un roig intens que va ser el primer que li va capturar la vista, creuava el gràfic de banda a banda. A sobre de la línia deia: ‘límit d’afecció atmosfèrica’. Des del punt en què la recta tallava la corba creixent, la seua vista va seguir una línia vertical més suau que projectava el punt sobre l’eix horitzontal. Allí n’hi havia marcat un any.
La corba creixia, de manera continuada, més enllà del punt de tall. El seu cap es va emboiregar. Va recordar, de colp, tota la informació que havien recollit en els darrers anys. Com havia estat tan cega? Ell ho sabia tot. Ho tenia calculat i li ho havia amagat. Potser ho va fer per protegir-la, però, i ara? Ara la deixava sola front a eixa realitat. Quant de temps ho havia sabut ell? Quant de temps tenia eixe gràfic amagat? Era evident que l’havia deixat allà perquè el veiera. No s’havia atrevit a dir-li-ho i ara la deixava decidir. El va maleir.
Es va apropar a la finestra del despatx. La va obrir. En la distància, la remor de les bombes, tan quotidiana. Podria haver-se’n burlat de l’estupidesa de la seua espècie, si li haguera restat un punt d’humor. La Franja il·luminava la major part del cel. Va mirar avall.
