El cel sembla un sostre blau durant el dia i esguitat de llumenetes a la nit. No n'hi ha res d'evident que ens permetera, com espècie, albirar-ne la profunditat, fins que vam ser capaços d'estudiar les propietats de la radiació electromagnètica i estimar distàncies. Per això, quan mirem amunt, molts veiem l'infinit, com els navegants antics quan miraven l'oceà.

Un dia, mon pare em va preguntar si no hi veiem cap 'lloc' identificable, al cel. Ho preguntava en referència a un lloc físic que poguera correspondre a allò que els havien explicat que era el cel. N'hi ha diversos aspectes interessants en la qüestió. Que els morts o, més bé, les seues ànimes vagen al cel és una cosa que probablement ens ve de les religions egípcies i gregues. Aquestes cultures ubicaven deïtats o difunts diversos en les constel·lacions. A més, la percepció de la superfície terrestre com imperfecta, front a la volta celeste, imatge de la perfecció serena i impertorbable, feia evident la ubicació de Déu allà dalt. I amb Ell, les ànimes pures que l'acompanyarien eternament. Recorde, per exemple, l'escena d'It's a wonderful life (Que bonic que és viure en català) de Frank Capra, en què es representa Déu i alguns sants com galàxies (l'Stephan's quintet).

Des de Galileu, sant patró de la imperfecció celeste i del reposicionament de la Terra en l'Univers, la visió homocèntrica del Cosmos ha patit derrota rere derrota. El cel s'ha mostrat com un buit infinit, on les úniques lleis que semblen aplicar-se són les de la física. No n'hi ha cap evidència que ens indique l'existència d'un Bé superior o cap moral privilegiada. Les coses passen, i punt. Els desastres naturals que ocorren al nostre planeta no són res més que l'extensió de baixa intensitat del que dic al nostre dia a dia. La Terra no és excepcional, més enllà de tindre'ns a nosaltres.

Per una banda, pot ser desconcertant entendre que la ciència que estudia el cel no ha trobat cap lloc que corresponga al Cel. Per altra banda, qui tinga fe es pot auto-consolar pensant que el Cel és una metàfora d'un espai no físic. Com vulguen vostès.

N'hi ha un aspecte que sí em sembla miraculós i fefaentment demostrable: més que anar al cel després de morts, cada mínima part de nosaltres s'ha gestat en una estrela massiva que va existir i esclatar abans que es formara el Sol. Els estudis semblen indicar que serien dues generacions d'estreles les que haurien produït els metalls (per a nosaltres, tots els àtoms més massius que l'Heli) que haurien contaminat el núvol de gas de què es va formar el Sol.

I, després de milers de milions d'anys de prova-error, aquestes partícules, sense cap incorporació extra, han acabat generant formes de vida tan complicades com nosaltres. El cel no és, per tant, un lloc al qual anem en morir, però sí és el lloc d'on hem vingut abans de nàixer. Sense excepció.

Ara, si el que emociona és el viatge de tornada, podem pensar que potser alguna part de nosaltres torne al cel. Això serà quan la superfície del Sol passe per damunt de la Terra, en uns 4500 milions d'anys, i n'evapore l'atmosfera. També, segurament, alguns d'aquells àtoms i molècules que un dia, hui mateix, eren part de nosaltres.