El nostre sistema immune és molt poderós, molt més del que ens imaginem. Està contínuament treballant per a defensar-nos de la multitud d’agents externs que ens poden atacar. Però de vegades pot acabar atacant-nos i convertir-se en el nostre pitjor enemic.

Si a l’entrada dedicada a la cantant Édith Piaf ja vàrem parlar d’una malaltia crònica autoimmune, hui us parlaré de les conseqüències de l’activació ràpida del nostre sistema de defensa. Primer he de dir que a ambdues situacions participen mecanismes fisiopatològics molt diferents que condicionen el seu curs clínic. Els quadres autoimmunes cursen amb l’activació crònica d’un tipus de cèl·lules i senyals diferents de les que intervenen en els quadres d’al·lèrgia. Aquests últims poden aparèixer de forma crònica, subaguda o aguda.

L’anafilàxia, de la que tracta aquesta entrada, és la presentació més aguda i greu de qualsevol classe d’al·lèrgia. I és que malauradament els serveis d’urgències continuen atenent casos d’aquest tipus, i fins i tot mortals, com el de la nostra protagonista. Vaig conèixer la seua història fa poc, arran de l’estrena del documental «Eterna» que tracta sobre la seua curta vida i la seua obra.

Ana Isabel García Llorente, més coneguda com a Gata Cattana, va ser una artista polifacètica. En la seua breu carrera va revolucionar el rap i la poesia des d’una perspectiva feminista, amb una reflexió i erudició impròpia de la seua joventut. Ana Isabel va nàixer l’11 de març de 1991 a Adamuz, a la província de Còrdova.  Des de molt menuda llegia qualsevol cosa que queia a les seues mans i no dubtava a participar en les activitats musicals que s’organitzaven al seu poble. Als divuit anys va començar a estudiar Ciències Polítiques a Granada. Allí va entrar en contacte amb l’ambient musical de la ciutat i va iniciar la seua trajectòria com a poetessa i rapera.

Com diuen les seues amistats, era una artista molt especial, per ser dona en un estil de música molt masculí, però també pels temes que tractava. Igual podia citar Rosa Luxemburg que Ciceró. Barrejava tota classe de referències per a fer una música fascinant i rabiosa, feminista i amb consciència de classe. Si busqueu el seu nom a la xarxa podreu conèixer-la millor del que jo puga explicar ací.

En 2012, amb vint-i-un anys, es va traslladar a Madrid per acabar els seus estudis universitaris amb una beca Sèneca. De forma paral·lela es va anar potenciant el seu vessant artístic i activista. Va completar els estudis en Ciències Polítiques amb un Màster en Política Internacional, però cada vegada estava més dedicada al món musical i va començar a fer concerts de forma professional.

Ana i el seu germà han sigut asmàtics des de ben menuts. També tenia moltes al·lèrgies alimentàries, a algunes fruites i diferents tipus de peix. El 28 de febrer de 2017 va quedar amb uns amics per a dinar, després volia fer un poc d’esport. Abans de començar va notar que alguna cosa no anava bé, li faltava l’aire i estava marejada. Va ser atesa pels serveis sanitaris d’urgència i traslladada a l’hospital Gregorio Marañón. Va faltar el dia 2 de març, als vint-i-cinc anys, per les complicacions del xoc anafilàctic que havia patit tres dies abans, possiblement provocat per la ingesta d’algun derivat del peix.

L’anafilàxia es defineix com una síndrome clínica de potencial risc vital caracteritzat per la seua ràpida instauració i les seues manifestacions a diferents òrgans i sistemes del cos. En aquest procés immunològic intervenen fonamentalment tres elements: l’al·lergen, la Immunoglobulina E (IgE) i les cèl·lules sanguínies (mastòcits i basòfils) que excretaran les substàncies responsables del quadre.

L’al·lergen és la substància que desencadena la reacció al·lèrgica en ser reconeguda per diferents cèl·lules del sistema immune. Aquestes secretaran gran quantitat d’IgE específica, que ja està formada perquè aquesta reacció apareix després d’haver-nos sensibilitzat una primera vegada contra eixe agent o un de similar. La IgE és l’encarregada d’activar els mastòcits i els basòfils perquè alliberen totes les substàncies que tenen al seu interior per lluitar contra l’al·lergen. Entre els diferents mediadors que s’alliberen destaca l’acció de la histamina, la quantitat de la qual és un dels principals factors que es relaciona amb la gravetat del quadre.

Els principals desencadenats d’aquest tipus de quadre són alguns tipus de fàrmacs i d’aliments, seguides de l’exposició al làtex i  les picades d’insectes. Menys freqüents són, però també s’han de tindre en compte, els provocats pel fred o l’exercici físic. Les dones som més susceptibles a patir un quadre d’anafilàxia. I augmenta la gravetat en aquells casos en què s’han consumit antiinflamatoris o s’ha fet un esforç físic, ja que són situacions que augment per se l’alliberació d’histamina.

Les manifestacions més freqüents són les cutànies, en forma de picor, enrogiment i inflamació del teixit subcutani, que apareixen en un 90% dels casos. Les manifestacions digestives com les nàusees o la diarrea estan presents en un 30% dels casos. Els segueixen les respiratòries, en un 20%, com la congestió nasal, el broncoespasme o l’edema de laringe, en els casos més greus. Els signes més crítics com la hipotensió, les arrítmies o les convulsions apareixen en un percentatge molt menut dels casos.

Tot i que els casos més greus són afortunadament pocs, mai s’han de subestimar els primers signes i símptomes lleus d’un quadre agut d’al·lèrgia. El principal problema d’aquestes reaccions és la seua ràpida evolució i el seu correcte diagnòstic. El tractament en els primers minuts, principalment amb antihistamínics i, si és necessari, amb adrenalina, és crucial per a evitar les complicacions.

Les persones al·lèrgiques no hem d’alarmar-nos amb aquestes dades. Però és convenient no minimitzar el risc de l’exposició als potencials al·lèrgens i anar amb la major cura possible. Com diu la meua al·lergòloga molt sàviament, una reacció al·lèrgica no és greu fins que ho és.

Vull acabar amb el millor homenatge que se li pot fer a una poetessa, recordant els seus versos: «Desde que Prometeo les mostró el truco del fuego, sometieron nuestro ego desde Atenas a Estambul. / Tú y cuántos como tú contra estas dos titánides. / Corre ve y dile a aquel que no vamos a ser tan dóciles».

Sobre el virus de la immunodeficiència humana (VIH) podeu trobar molta informació a la xarxa. Hui no entraré en detalls sobre la seua estructura, les formes de contagi o la simptomatologia que provoca. Tampoc comentaré el moviment social que va provocar als anys 80 i 90 principalment, ni en l’estigma que tants anys després continua ocasionant en les persones que el pateixen.  

Hui vull parlar-vos de les dues persones que varen rebre el premi Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 2008 pel descobriment del virus. Només foren Françoise Barré-Sinoussi i Luc Montagnier els guardonats, però òbviament el mèrit és de moltíssimes més investigadores i investigadors que treballaren arreu del món.

A més, eixe any van compartir el Nobel amb el viròleg alemany Harald zur Hausenamb pel descobriment del virus del papil·loma humà (VPH) com a causant del càncer de coll uterí.

Françoise Barré-Sinoussi va nàixer l'any 1947 a la ciutat de París. Després de completar els seus estudis de biologia a la Facultat de Ciències de La Sorbona va aconseguir un treball a temps parcial a l’Institut Pasteur. Prompte va esdevenir en un treball a temps complet i l’any 1970 va entrar a l’equip de Jean-Claude Chermann, reconegut viròleg. Es va doctorar en 1974 i l’any següent va ingressar en l'Institut Nacional de Sanitat i Recerca Mèdica de la capital francesa (INSERM).

A principis de la dècada dels vuitanta va començar a treballar amb Luc Montagnier en l’estudi d’un nou virus que provocava una síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) en humans. L’any 1982 ja havien identificat una cinquantena de casos a França. Tot i que encara es desconeixia el perfil de l’epidèmia a l'Àfrica, ja albiraven la gravetat de la infecció que Barré-Sinoussi qualificava de “terrible”.

En maig de 1983 el grup de Barré-Sinoussi  i Montagnier va publicar el primer article en la revista Science que descrivia l’aïllament del virus que anomenaren virus d’immunodeficiència humana (VIH). Aquest nou virus era el responsable de tota una sèrie de símptomes i infeccions associades a la immunodeficiència, l’etapa més avançada de la qual és l’anomenada SIDA.

La doctora Barré-Sinoussi va estrenar un laboratori propi en 1988 a l’Institut Pasteur. Allí va continuar investigant diferents aspectes del VIH com la transmissió de la mare al fill o les característiques d’un grup molt menut d’infectats que aconsegueixen limitar la replicació del virus sense necessitat de tractament antiretroviral, entre d’altres.

Es va retirar de la recerca activa en 2015 i quasi per complet de la carrera científica durant l’any 2017. Françoise Barré-Sinoussi és una de les dotze dones guardonades amb el Nobel de Medicina d’un total de 225 guardonats que han rebut 113 premis en aquesta categoria. Cal recordar aquestes xifres i donar visibilitat a les encara considerades rara avis en el món de la ciència.

Luc Montagnier va néixer en agost de 1932 a Chabris, un poble del centre de França. Es va doctorar a la Universitat de Poitiers i des de la dècada dels seixanta es va dedicar a la virologia. L’any 1972 va ser nomenat cap de la Unitat Oncològica Viral de l’Institut Pasteur amb un equip on anys després es va incorporar Françoise Barré-Sinoussi.

Aquest grup de treball va aïllar el virus associat a la SIDA i que inicialment anomenaren virus associat a la linfoadenopatia (LAV). El virus després va ser reanomenat com virus T-Linfotròpic tipus III (HTLV-III) i actua provocant una disminució d’uns limfòcits específics, els que expressen la proteïna CD4 en la seua membrana. Per tant, ocasiona tot un seguit d’alteracions del sistema immune que esdevenen en infeccions greus i tumors poc freqüents en la població no infectada.

Paral·lelament l’equip del nord-americà Robert Gallo també treballava per esbrinar la causa d’aquesta síndrome. Tot i que l’article del grup americà es va publicar en el mateix número de la revista Science que el del grup francés, sembla que aquest descobriment va ser posterior i tan sols confirmatori. Ambdós grups estaven en contacte i es podria dir que treballaven de forma conjunta però la polèmica va arribar quan el jurat del Nobel no va incloure el Dr. Gallo en el guardó. Actualment es reconeix que si bé el grup francés va aconseguir aïllar el virus per primera volta, l’americà va ser el que va demostrar que era el causant de la SIDA.

Tornant a la figura del Dr. Montagnier cal assenyalar que va continuar amb una carrera brillant com a viròleg i amb diferents càrrecs de responsabilitat a institucions com el Centre Nacional per a la Investigació Científica (CNRS en francés). Malauradament, el final de la seua carrera no va ser tan prestigiós.

A principis dels 2000 es va traslladar a la ciutat xinesa de Shangái on es va centrar a demostrar l’efectivitat de l’homeopatia. En novembre de 2017 va fer unes polèmiques declaracions en contra de la vacunació obligatòria als escolars francesos que van provocar una denúncia pública de més de cent membres de l’Acadèmia de medicina. Les seues últimes aparicions públiques foren per donar suport a la tesi que el SARS-CoV-2 causant de la covid-19 era de fabricació humana i apuntava a una fuga accidental mentre s’investigava una vacuna contra el VIH. Va morir envoltat de la polèmica al vuitanta-nou anys el 8 de febrer de 2022 a Neuilly-sur-Seine, al nord de París.

Amb el descobriment d’aquest virus es va accedir a l’enteniment de la biologia de la malaltia i anys després al tractament a base de fàrmacs antiretrovirals. Actualment, la recerca al voltant del VIH continua vigent i és necessària per a millorar encara més els tractaments i trobar la desitjada vacuna.

Vos agraden les cançons d’Édith Piaf? És l’artista favorita d’un dels meus millors amics. D’eixos amics de tota la vida que sempre estan ben a prop tot i els kilòmetres de distància que ara ens separen. Ell em va donar la idea d’escriure sobre ella, ja que poca gent coneix la seua vertadera història. També m’ha recomanat que escolteu alguna de les seues cançons menys conegudes com Mon Dieu que té una tristíssima història al darrere.

Segur que teniu al cap la imatge d’una doneta menuda, vestida de negre d’aspecte molt fràgil i amb una vida plena d’entrebancs familiars i sentimentals. En paraules del meu col·laborador, Edith va ser una dona resilient, carismàtica i romàntica, en el sentit original de la paraula.

Édith Giovanna Gassion va néixer a París el 19 de desembre de 1915. Des de ben menuda cantava amb una veu prodigiosa pels carrers de la ciutat i al bordell regentat per la seua iaia paterna on es va criar. Va gravar el seu primer disc amb només vint-i-un anys. Des d’aleshores l’èxit de «La Môme Piaf» va ser imparable i la va dur pels escenaris d’arreu del món on també va ser coneguda com a actriu de cine i teatre.

La seua trajectòria vital i artística està marcada per les addiccions a l’alcohol i la morfina. El que és menys conegut és que des de ben jove patia constants i intensos dolors articulars deguts a una artritis reumatoide. En aquell moment no es disposava de les eines terapèutiques actuals per a tractar el dolor ni l’evolució de la malaltia. D’aquesta forma, i sense intentar justificar l’addicció malaltissa de la cantant, sembla que la solució que va trobar per continuar amb la seua vida de la millor forma possible varen ser les dosis cada volta majors d’opioides i altres substàncies.

L’artritis reumatoide és una malaltia inflamatòria crònica d’origen autoimmune, és a dir, per una reacció exagerada del sistema immunitari contra certes cèl·lules pròpies. L’afectació fonamental és l’artritis o inflamació de les articulacions en diferents nivells de gravetat. Com que es tracta d’una afectació del sistema immune i, per tant, que involucra a tot l’organisme, pot associar-se a diferents alteracions de la pell, els pulmons o els ronyons, entre d’altres.

És una malaltia relativament freqüent i es calcula que pot afectar entre el 0,3% i l’1% de la població mundial. L’edat d’inici més habitual és entre els 40 i els 60 anys i el seu diagnòstic és tres voltes més freqüent en dones.

El metge clàssic Galé ja va descriure en el segle II aC algunes malalties causades pel rheos o substància blanquinosa que fluïa del cervell a les articulacions. Els nostres majors no anaven desencaminats quan parlaven del terme genèric de malalties del reuma. Amb aquest mot la medicina i el saber popular s’ha referit al conjunt d’alteracions articulars i d’altres òrgans que actualment anomenen malalties reumatològiques i que tenen una base immune. Dins aquest conjunt ara es coneixen més de dues-centes malalties diferents que són diagnosticades i tractades pels metges especialistes en reumatologia. L’artritis reumatoide n’és una de les més prevalents.

Ara bé, el dolor articular és un símptoma molt freqüent que apareix associat a moltes altres causes i patologies. El diagnòstic i tractament de cada cas particular ha de ser dut a terme pels professionals sanitaris de referència i després de l’estudi adequat.

Actualment el tractament de l’artritis reumatoide està enfocat a millorar el dolor i la inflamació articular així com a evitar o retardar l’aparició d’alteracions viscerals. Els fàrmacs disponibles es divideixen entre els que milloren la simptomatologia, que són els diferents tipus d’antiinflamatoris i analgèsics, i aquells anomenats modificadors de la malaltia. Dins d’aquest últim grup trobem els fàrmacs immunosupressors clàssics com el metotrexat o la sulfasalazina i els biològics més moderns com el rituximab, l’etanercept o l’adalimumab. Tots els d’aquest grup disminueixen d’una forma o altra l’activitat del sistema immune que hem vist que és el causant de la malaltia. Per últim, els corticoides constitueixen un tercer grup que comparteix característiques dels altres dos.

La combinació de fàrmacs en cada pacient variarà en funció de l’extensió i la intensitat dels símptomes. Tot i que no existeix una teràpia curativa com a tal, en la gran majoria dels casos el tractament és molt efectiu, aconseguint que el pacient puga fer una vida completament normal.

Però la situació terapèutica actual no té res a veure amb la de la primera meitat del segle XX. A causa de la progressió de la malaltia i l’excessiva ingesta d’alcohol i morfina, el deteriorament d’Édith era cada volta més ràpid. Després d’apartar-se un temps dels escenaris va oferir un dels seus concerts més memorables al Teatre Olympia de París l’any 1961. Va actuar en alguna altra ocasió i encara va gravar la seua última cançó L'homme de Berlin a principis de 1963.

Édith Piaf va morir a Grassa, al departament dels Alps Marítims francesos, el 10 d’octubre de 1963 amb quaranta-set anys. Sembla que la causa va ser una hemorràgia massiva en el context d’una insuficiència hepàtica.

Ací vos deixe la versió de la seua cançó més coneguda que va fer una de les meues cantants preferides cinquanta anys després de la mort d’Édith.