Les estrelles es formen en núvols de gas que hi ha a l'espai interestel·lar, en les galàxies. Com en tot allò interessant que passa en l'Univers, una inestabilitat està en l'origen del col·lapse de parts d'aquests núvols. La inestabilitat fa que la matèria s'acumule en una regió, i la gravetat fa que el procés es retroalimente. Això és, precisament, una inestabilitat: un procés que es retroalimenta sense fre. El gas cau i acumula pressió al centre de la regió col·lapsada, fins que aquesta és tan alta que s'engega el motor termonuclear de fusió.
La producció d'energia mitjançant aquest motor s'encarrega d'aturar el col·lapse i encén el nou astre. La Nebulosa d'Orió, a l'espasa de la constel·lació del guerrer, és un exemple de núvol en què encara s'hi formen estrelles.
Una de les coses curioses que passen en aquest procés és que és més comú que es formen parells d'estrelles que no estrelles soles com la nostra. Tanmateix, les seues masses no tenen per què ser iguals. Ho dic perquè és important en relació amb l'evolució de cadascuna d'elles, que depèn en gran manera de la seua massa.
Mentre les estrelles cremen hidrogen al seu nucli (seqüència principal), la parella d'estrelles balla entorn de centre de masses, seguint el ritme establert per les lleis de Kepler. En general, aquest centre de masses es troba en algun punt entre les dues, perquè encara que les masses siguen diferents, no ho són tant com entre el Sol i els planetes que l'orbiten. És com quan dos xiquets s'agafen de les mans i roden respecte a un eix perpendicular a la direcció marcada pels seus braços.
Així que les estrelles giren i giren, i ballen i ballen (ara no us maregeu!) mentre les coses van més o menys suaus. Tanmateix, tot s'acaba, i potser un dels aspectes més violents de l'Univers per a nosaltres és senzillament això: la consciència que tot s'acaba. En el cas de les estrelles binàries la fi és certament dramàtica, passe com passe.
Aviat, l'estrella que té una massa major arriba a la fi de la seua combustió abans que l'altra. En direm 'la primera'. Si la seua massa inicial és relativament baixa (menys de huit masses solars), pot començar a perdre les seues capes externes gradualment.1 En perdre massa, canvia la relació entre la parella i el centre de masses s'apropa a la segona estrella. De la primera només restarà una petita resta, petita i molt densa, que va apagant-se a poc a poc en acabar de fusionar els darrers nuclis que pot (heli o carboni, típicament). Un nan blanc.
Ara bé, quan la segona estrella comença a perdre les seues capes externes en arribar a la fi de la seua combustió d'hidrogen (i heli en les de major massa –sempre menor de 8 masses solars en el cas que ens ocupa), part d'aquest gas cau en la regió d'atracció gravitatòria del nan blanc, que acumula així matèria fins a arribar a un punt en què pot fusionar nuclis a la seua superfície (a una temperatura de desenes de milions de graus Kelvin). Això passa en escales de temps de dies, és a dir, de manera sobtada i explosiva dintre dels temps d'evolució de les estrelles, i és el que coneixem com una Nova.
En les darreres setmanes se n'ha parlat molt, arran de l'expectativa que en puguem veure una prompte Aquesta estrella apareixerà al nostre cel en la constel·lació de la Corona Boreal, visible en els mesos de primavera i d'estiu, entre Hèrcules i el Bover. Podeu ubicar el Bover mitjançant la seua estrella principal, Artur, molt brillant i de color ataronjat. A les primeres hores de les nits de primavera apareix cap a l'est i, gradualment, la seua aparició es desplaça cap a l'oest fins a les darreries de l'estiu, en què desapareix del nostre cel. La Corona Boreal apareix com un semi-cercle de joies brillants a l'est d'Artur, en direcció al triangle d'estiu.
Potser no veiem ningú de nosaltres una explosió supernova propera, però, si més no, tindrem la nostra Nova, que podrem veure a simple vista. Per cert, recomanaria observar la regió del cel abans de l'esclat, per prendre consciència de l'aparició de la nova estrella quan ocórrega.
Les nits d'estiu conviden a mirar el cel a la fresca. Amb sort i bon cel veiem moltíssims punts brillants i una mena de núvol boirós que creua el cel de nord a sud. Eixe núvol és una galàxia, la nostra Galàxia, vista des de dins. La llum que ens n'arriba és la suma de l'emesa per totes les estrelles que la formen excepte les que ens queden a l'esquena, dalt o baix, des de la nostra posició interior al disc.
Aquest racó nostre de la Via Làctia és tranquil, i per això estem ací. Hi ha altres llocs de la Galàxia que són inhòspits per a la vida tal com la coneixem. Efectivament, la radiació electromagnètica d'alta energia destrueix les molècules que conformen la química de la vida. Per tant, tenim la sort que la nostra estrella orbita allunyada de zones concorregudes on l'activitat estel·lar és perillosa.
De què parlem, exactament? Comencem des del Nord. La constel·lació de Cassiopea, que fa una v doble, presenta una gran quantitat de cúmuls d'estrelles joves, però més enllà, més cap a dins de la Galàxia, n'hi ha un parell d'estrelles binàries de raigs gamma. Com el seu nom indica, emeten de manera intensa en la part més energètica de l'espectre electromagnètic.
Pensem que aquesta radiació està relacionada amb la presència d'un estel de neutrons i una estrella massiva, que orbiten una entorn de l'altra – formen un sistema binari. Tots dos objectes emeten vents de partícules i camps magnètics des de les seues superfícies, amb altes velocitats i baixes densitats en el primer cas, i al contrari en el segon. En la col·lisió d'aquests vents, partícules elementals com els electrons, guanyen grans quantitats d'energia que després és radiada en raigs gamma.
Si seguim cap al sud, trobem la constel·lació del Cigne, que forma una gran creu al cel d'estiu. Més enllà de les estrelles que formen el dibuix de l'au, trobem fonts d'emissió en raigs X. En aquest cas, existeixen evidències que es tracta d'una estrella binària on un dels dos objectes és un forat negre que fagocita l'estrella companya. La producció d'energia en aquests objectes, coneguts com binàries de raigs X, ve de la mà, precisament, de la caiguda del gas de l'estrella companya, encara activa sobre el forat negre, resta de l'existència prèvia d'una estrella que va deixar de generar energia en el seu si.
De fet, el primer objecte proposat com candidat a forat negre és Cigne X-1, prop del coll de l'animal dibuixat al cel. La candidatura va ser presentada per Betty Louise Webster i Paul Murdin, l'any 1972. Eixa font, el forat negre més proper (que sabem) a nosaltres, es troba a una distància del voltant de sis mil anys-llum. Aquesta hipòtesi ha estat sostinguda per l'acumulació d'evidències convincents.
Finalment, al sud, hi ha la constel·lació de Sagitari, amb forma de tetera. Allà, resseguint la boca per on vessaria el té, hi ha la direcció que indica el centre de la Via Làctia, la nostra galàxia espiral. Sabem que en eixe centre, ubicat a uns vint mil anys-llum de distància, trobem un objecte compacte amb una massa de quatre milions de masses del Sol. Les seues dimensions i massa el fan compatible amb la interpretació teòrica relativista que ja coneixem: un forat negre, ço és, un possible trencament del teixit espai-temporal de l'Univers amb una singularitat al seu centre. Singularitat vindria a ser l'eufemisme que fem servir els físics per no dir directament (reconèixer?) que les nostres teories ja no funcionen en aquest lloc.
En l'entorn directe (milers d'anys-llum central) d'aquest forat negre supermassiu es concentra una gran quantitat de gas i estrelles. Com més gas n'hi ha en una regió, més estrelles s'hi formen, i com més estrelles hi ha, més probabilitat que hi haja explosions supernova d'estrelles massives, binàries de raigs X o gamma, etc. El centre de la Galàxia vindria a ser com el centre d'una ciutat en festes. No s'hi pot viure.
Tot plegat, si en lloc de tindre receptors electromagnètics sensibles en la banda espectral del visible, en tinguérem a altes energies, en mirar el cel veuríem punts ben brillants en les regions esmentades. En agost, quan mireu amunt i vos vinga al cap la quietud i aparent immutabilitat del cel, no oblideu que darrere les aparences s'amaguen perills inesperats: regions inhabitables, terribles i esgarrifoses, emissions que vos socarrarien en un no-res. Fins i tot pitjors que la part alta de la Ribera Alta en estiu...
