El fred finalment ha arribat. Tímid, sense ser molt intens, ja es fa notar a l'entorn i les primeres volves de neu cauen per sota dels mil cinc-cents metres. El paisatge al fons de vall, només s'emblanquina lleugerament, però alguns ja es freguen les mans i somien que aviat podran lliscar amb els esquís als peus, en un paisatge antropitzat entre pilones i remuntadors amb l'intens brogit de gent.

Per fi, el llarg estiuet de St. Martí, ja s’ha acabat. Els carrers dels pobles fan olor de foc a terra, el bestiar peix al fons de vall i el vent de port comença a desgranar del tot les fulles que a hores d'ara encara perduren mig aferrades pel pecíol a les branques dels arbres caducifolis. Enguany, els colors grocs, vermells i taronges s'han mantingut força setmanes, i sincerament fa goig veure lluir tanta diversitat de colors càlids amb el contrast de les coníferes perennifòlies, ara amb la capçada enfarinada envoltades de bromes orogràfiques que dansen entre els cims. M'alleuja observar que aquest groc de les fulles ja no és conseqüència de l'estrès hídric que molts arbres han patit aquest estiu, sinó per l'arribada de la veritable tardor. Apuntava en altres capítols dels quaderns de muntanya que enguany el temps és boig i ara, una vegada més, ho reblo.

L'activitat clorofíl·lica de les fulles caducifòlies s'ha aturat de debò i ha donat pas a la resurrecció dels carotens que tinten de groc els bedolls, els clops i les xantofil·les vermelloses fan lluir els cirerers silvestres, barrejant com si fos una aiguada d’aquarel·la, una gamma de gradacions càlides. Paletes de colors amagats que són tan sols el resultat de l'estratègia energètica dels arbres d'ampla capçada. Un comportament totalment lògic davant el senyal que la llum del dia s'escurça i el termòmetre davalla. Paisatges que inspiren a fotògrafs de natura, i pintors de pinzell fi.

Captivitat per l’entorn, em pregunto: cal viure el dia a dia amb tanta velocitat, encomanats a vegades per la immediatesa del moment en un món on sembla que res pugui esperar? Sovint fora convenient deixar-nos captivar per aquest instant, absorbir la visió d'aquesta contrada i entendre, que aquest paisatge, transmet sentiment, reflexió i potser amb una senzilla, però entenedora mirada bucòlica descobrir que encara hi ha indrets on el temps s'atura i la improvisació permet transcriure en lletra la noció actual. Ens proporcionarà una lectura curta, improvisada però reflexiva i unipersonal, la base de l'haikú japonès.

Soc dels que pensa que sincerament no tenim res a envejar al famós Momiji japonès i que, ben segur, el poeta Kobayashi Issa, si hagués visitat Àneu a la tardor, hauria plasmat sobre pergamí amb la canya de bambú i la tinta xinesa algun dels seus curts i encisadors poemes.

Quanta bellesa,
cromatisme aneuenc
matí de tardor

Sovint es relaciona la tardor amb aquella estació de l'any on la bellesa del contrast cromàtic que ens regalen els boscos caducifolis de muntanya, ens deixa atònits i bocabadats. Mentre els més micòfils, es dediquen a cercar els racons òptims per carregar un bon paner de bolets, altres deixen constància de la bellesa del paisatge amb la seua càmera fotogràfica. És temps de rebre amb els braços oberts, la pluja, sempre agraïda si plou bé, flairar l'olor de terra molla i adonar-se com els dits de les mans comencen a palpar les primeres fredorades, malgrat que la temperatura embogeixi amb tant contrast tèrmic entre el dia i la nit. Arriba el moment àlgid del zel d'algunes espècies i el bram dels mascles de cérvol inicia l'obertura sonora per excel·lència que acompanyarà les nostres passejades pels camins i boscúries d'Àneu fins a mitjan octubre, sens dubte un dels moments de l'any que qualsevol naturalista espera amb delit.

Surto de matinada, amb la llum del frontal, en silenci per sentir el profund so gutural allargat i greu que retrona a un vessant i altre de la muntanya. Un moment impactant, però agraït, que permet adonar-nos que la natura és viva, constatant una vegada més que l'esforç de supervivència de les nostres espècies no és en va. A trenc d'alba, la llum del dia es lleva més mandrosa que a l'estiu. En un breu minut engega el cant dels ocells, el cel s'encén i els brams creixen amb intensitat. Planto el telescopi terrestre en el lloc estratègic, allunyat dels cérvols per no torbar-los i cerco amb els binocles entre ginebres i bàlecs la seua presència. Siluetes que es belluguen entre pastures, prats, boscúries i el roquissar fins que entre la circumferència de l’òptica observo amb detall un petit grup de tres femelles amb cries i segalls com peixen l'herba tranquil·lament i es nodreixen d'alguna fulla encara entendrida que remugant els farà de bon pair.

Cérvol mascle, empaitant femelles / © Francesc Rodríguez Ambel

Més amunt, en un petit replà que em recorda una petita sabana, un parell de mascles rivalitzen amb intensitat, marcant territori, un al costat de l'altre, alçant el coll i emeten el potent bram. Són un parell de bons candidats per aconseguir el preuat repte de la reproducció. Una veritable pugna que, en molts casos i després de colpejar amb insistents patacs de banya a terra, acaba en una lluita de força enforquillant-se les banyes, demostrant la fortalesa dels seus gens que té la recompensa del plaer. El més feble cedeix i capcot marxa a cercar una altra oportunitat. El vencedor amb tota probabilitat serà l'òptim candidat per la femella més esplèndida. Esforç, desgast energètic constant, dejuni involuntari per l'oblit, o brama, o aliment. Això no és amor, això és pura supervivència. La selecció natural afebleix als més decrèpits portant-los potser a l'abisme de la mort. Victoriosos, els forts pujaran al podi més alt fent perdurar l'espècie amb la millor qualitat genètica possible.

Com escrigué l'alpinista Maurice Herzog, no és més qui més alt arriba, sinó aquell que, influenciat per la bellesa que l'envolta, més intensament sent. Em sento privilegiat d’aquest moment, i permeteu que us faci extensiva aquesta cita a altres sentits. Veure, sentir, escoltar, tastar i viure la brama, una veritable experiència que si més no una vegada a la vida hauríeu de fer. Això sí, sempre amb el respecte que la natura i els cérvols mereixen.