El fred finalment ha arribat. Tímid, sense ser molt intens, ja es fa notar a l'entorn i les primeres volves de neu cauen per sota dels mil cinc-cents metres. El paisatge al fons de vall, només s'emblanquina lleugerament, però alguns ja es freguen les mans i somien que aviat podran lliscar amb els esquís als peus, en un paisatge antropitzat entre pilones i remuntadors amb l'intens brogit de gent.

Per fi, el llarg estiuet de St. Martí, ja s’ha acabat. Els carrers dels pobles fan olor de foc a terra, el bestiar peix al fons de vall i el vent de port comença a desgranar del tot les fulles que a hores d'ara encara perduren mig aferrades pel pecíol a les branques dels arbres caducifolis. Enguany, els colors grocs, vermells i taronges s'han mantingut força setmanes, i sincerament fa goig veure lluir tanta diversitat de colors càlids amb el contrast de les coníferes perennifòlies, ara amb la capçada enfarinada envoltades de bromes orogràfiques que dansen entre els cims. M'alleuja observar que aquest groc de les fulles ja no és conseqüència de l'estrès hídric que molts arbres han patit aquest estiu, sinó per l'arribada de la veritable tardor. Apuntava en altres capítols dels quaderns de muntanya que enguany el temps és boig i ara, una vegada més, ho reblo.

L'activitat clorofíl·lica de les fulles caducifòlies s'ha aturat de debò i ha donat pas a la resurrecció dels carotens que tinten de groc els bedolls, els clops i les xantofil·les vermelloses fan lluir els cirerers silvestres, barrejant com si fos una aiguada d’aquarel·la, una gamma de gradacions càlides. Paletes de colors amagats que són tan sols el resultat de l'estratègia energètica dels arbres d'ampla capçada. Un comportament totalment lògic davant el senyal que la llum del dia s'escurça i el termòmetre davalla. Paisatges que inspiren a fotògrafs de natura, i pintors de pinzell fi.

Captivitat per l’entorn, em pregunto: cal viure el dia a dia amb tanta velocitat, encomanats a vegades per la immediatesa del moment en un món on sembla que res pugui esperar? Sovint fora convenient deixar-nos captivar per aquest instant, absorbir la visió d'aquesta contrada i entendre, que aquest paisatge, transmet sentiment, reflexió i potser amb una senzilla, però entenedora mirada bucòlica descobrir que encara hi ha indrets on el temps s'atura i la improvisació permet transcriure en lletra la noció actual. Ens proporcionarà una lectura curta, improvisada però reflexiva i unipersonal, la base de l'haikú japonès.

Soc dels que pensa que sincerament no tenim res a envejar al famós Momiji japonès i que, ben segur, el poeta Kobayashi Issa, si hagués visitat Àneu a la tardor, hauria plasmat sobre pergamí amb la canya de bambú i la tinta xinesa algun dels seus curts i encisadors poemes.

Quanta bellesa,
cromatisme aneuenc
matí de tardor