En una conversa que vaig tindre fa temps amb el director de la revista Mètode, Martí Domínguez, amb qui és impossible no parlar d'art, vam passar pel jazz. Més endavant en la mateixa conversa em va dir que calia fer jazz amb la divulgació científica. No sé si el que farem ara és una miqueta això... però em permetreu la llicència.
Agafem un clàssic dels clàssics del jazz: Kind of blue, de Miles Davis. A la gravació, les interpretacions magistrals, estratosfèriques, galàctiques, cosmològiques de John Coltrane (saxo tenor), Julian Cannonball Adderley (saxo alt), Bill Evans (piano), Paul Chambers (contrabaix) o James Cobb (bateria) van establir un canvi de paradigma en el jazz que va trascendir a altres estils de música (veure The blue moment, de Richard Williams). Cal afegir que en el tema més blues de l'àlbum, Davis va preferir la interpretació de Wyn Kelly, un pianista negre, a Bill Evans, blanc i, al gust del trompetista, més llunyà a la tradició del blues. Res personal.
Agafem el disc en la mà, per la cara A. Al seu centre un forat ens indica el lloc on l'enganxarem al tocadiscos. Imaginem ara que el disc que tenim a les mans representa el disc de la nostra Galàxia. Al mig del forat aquell hi ha precisament la regió del nucli de la Via Làctia i Sagitari A*, el forat negre supermassiu que ens ha mostrat el Telescopi de l'Horitzó d'Esdeveniments (EHT en anglès). Des d'aquesta perspectiva, el Sol (i nosaltres) estaríem allà on Miles Davis desplega el seu solo sobre l'harmonia de Freddie Freeloader (el blues de què parlava adés). En alguna petitíssima part de l'anell que constitueix el solo hi ha no només el Sistema Solar, sinó també tota la regió a què ha arribat qualsevol senyal electromagnètic de l'ésser humà.
Efectivament, com que la radiació es propaga a la velocitat de la llum i fa poc més de cent anys que emetem ones de ràdio, la regió de la Galàxia que pot haver tingut notícia de nosaltres és una bombolla d'un centenar d'anys llum de radi. En qualsevol cas, havent interceptat emissions emeses per la nostra espècie al llarg del segle XX, no trobe cap motiu per intentar establir contacte amb nosaltres. I pensant-ho bé, l'afirmació és perfectament exportable a qualsevol altre segle.
Un disc és aproximadament pla, però realment té un gruix. Igualment, les galàxies també en tenen de gruix. De fet, si podem veure la Via Làctia en una nit clara, el que veiem és un núvol allargat de llum difosa amb certa amplària. Eixa llum difosa és el resultat de l'acumulació de la llum de milers de milions d'estels que el nostre ull no pot definir individualment. Precisament perquè el núvol defineix on hi ha la resta de la nostra Galàxia, en la direcció de les constel·lacions que s'hi troben en eixa direcció (Casiopea, Cigne, Sagitari...) podem trobar concentració més gran d'estels, de cúmuls d'estels i de nebuloses, restes de supernova... Aleshores, quan mirem en la direcció d'altres constel·lacions, com Orió, Andròmeda, l'Ossa Major, l'Ossa Menor... cap on mirem? Cap a fora de la nostra Galàxia, cap a l'espai intergalàctic. Encara hi veiem estels i fins i tot algun cúmul i nebuloses; això és perquè estan entre la nostra posició i els límits de la Galàxia per dalt o per baix, en direcció perpendicular al pla que defineix.
Tornem al jazz. Si girem el vinil, en la cara B el Sol estaria on el piano d'Evans i el contrabaix de Chambers introdueixen amb delicadesa Flamenco Sketches per a que s'incorpore Davis amb un suau colp de plat de Cobb. El tema ben bé podria ser la banda sonora d'una passejada pel camp. O per la Galàxia. Aprofitem-lo. El solo de Davis ens condueix per regions no molt llunyanes del Sol, entre nebuloses on es formen estrelles i altres sistemes planetaris. Després és Coltrane qui pren el comandament de la nau. El tenor enganxa amb el paisatge que ens ha mostrat Davis, però guanya en intensitat: ens apropa a restes de supernova i a estrelles binàries de raigs X, a algun miler d'anys-llum de nosaltres. L'alt de Julian Cannonball Adderley ens fa fixar-nos en les partícules d'alta energia que travessen l'espai en totes direccions. Bill Evans, nostàlgic, diu que ja està bé i ens retorna a la pau dels afores de la Galàxia, cap a casa, novament entre nebuloses i estrelles que puntegen la foscor de l'Univers. Davis reprèn el control per entrar al Sistema Solar, amb els planetes gegants, gasosos i, al remat, els petits mons rocosos que ara, després de la passejada superlumínica de nou minuts, encara ens semblen més petits...
Les observacions d'Edwin Hubble varen demostrar que aquells núvols lluminosos eren galàxies externes a la nostra i varen tancar el Gran Debat entre Harlow Shapley i Heber Curtis. En el debat, Shapley va defensar que els núvols espirals eren petits i propers a la Via Làctia, i que per tant l'Univers estava limitat a la rodalia de la nostra Galàxia. A l'altra banda, Curtis defensava que es tractava de galàxies tan grans com la nostra, i molt llunyanes. Aquesta darrera va ser, com diem, l'opció confirmada per Hubble.
La mesura dels moviments propis d'aquests núvols va mostrar que les galàxies interaccionen entre elles a través de la força de la gravetat, i fins i tot col·lideixen. La prova d'això es va obtindre fent servir l'efecte Doppler en la llum: un corriment al roig (freqüències més baixes, com en el so) indica allunyament, mentre que un cap al blau (freqüències més altes) indica apropament cap a l'observador.
Les col·lisions entre galàxies comporten milers de milions de petites històries, les de cadascuna de les estrelles de cadascuna de les dues galàxies. La probabilitat de col·lisions frontals és pràcticament nul·la, atès que la densitat d'estrelles és realment molt baixa. Així, es produeix un xoc del medi (gas) que hi ha entre les estrelles en les dues galàxies, el medi interestel·lar. El nucli de les galàxies juga un paper central en la interacció, perquè conté una part important de la massa de la galàxia, en forma d'un forat negre súper-massiu, i una alta concentració de gas i estrelles.
L'acceleració sobtada del nucli de cada galàxia en presència de l'altre nucli genera un efecte d'arrossegament en les estrelles que té a prop, però deixa enrere les més allunyades, que pateixen una acceleració menor. Això té un efecte de trencament de la galàxia, i moltes estrelles són ejectades cap a l'espai intergalàctic, lluny tant de la seua galàxia original com de l'altra.
És en una d'aquestes estrelles que s'ubica el conte Consciència. En el planeta Únic, un dels hemisferis té un cel nocturn dominat per una gran galàxia, formada a conseqüència de la interacció entre dues galàxies. A l'altra banda, alguna altra estrella expulsada de la galàxia i les poques galàxies properes visibles. Un cel eminentment fosc, i que ens posa al davant del buit més gran de l'Univers: l'espai entre galàxies. La consciència assolida sobtadament per la protagonista de la magnitud d'aquest buit la fa col·lapsar.
La Via Làctia s'apropa a la seua veïna més massiva i propera: Andròmeda. S'espera que la col·lisió tinga lloc d'ací a entorn de 5.000 milions d'anys. Això és, per altra banda, el temps que resta al Sol per deixar la seua fase de vida més tranquil·la, l'actual. En simulacions numèriques que s'han fet per estudiar com podria ser aquesta interacció, veiem l'efecte que tindrà sobre ambdues galàxies. Qui sap on acabaran llavors les restes del nostre Sistema Solar.
A l'Univers veiem moltes galàxies amb estructures irregulars o condicionades per aquest tipus d'interaccions, i també s'estudia la llum difosa entre galàxies, generada per aquestes estrelles perdudes. Es pensa que una part significativa de les estrelles de l'Univers podria, efectivament, estar escampada per l'espai intergalàctic.
Quines nits més fosques, les dels planetes que orbiten aquestes estrelles.
Les nits d'estiu conviden a mirar el cel a la fresca. Amb sort i bon cel veiem moltíssims punts brillants i una mena de núvol boirós que creua el cel de nord a sud. Eixe núvol és una galàxia, la nostra Galàxia, vista des de dins. La llum que ens n'arriba és la suma de l'emesa per totes les estrelles que la formen excepte les que ens queden a l'esquena, dalt o baix, des de la nostra posició interior al disc.
Aquest racó nostre de la Via Làctia és tranquil, i per això estem ací. Hi ha altres llocs de la Galàxia que són inhòspits per a la vida tal com la coneixem. Efectivament, la radiació electromagnètica d'alta energia destrueix les molècules que conformen la química de la vida. Per tant, tenim la sort que la nostra estrella orbita allunyada de zones concorregudes on l'activitat estel·lar és perillosa.
De què parlem, exactament? Comencem des del Nord. La constel·lació de Cassiopea, que fa una v doble, presenta una gran quantitat de cúmuls d'estrelles joves, però més enllà, més cap a dins de la Galàxia, n'hi ha un parell d'estrelles binàries de raigs gamma. Com el seu nom indica, emeten de manera intensa en la part més energètica de l'espectre electromagnètic.
Pensem que aquesta radiació està relacionada amb la presència d'un estel de neutrons i una estrella massiva, que orbiten una entorn de l'altra – formen un sistema binari. Tots dos objectes emeten vents de partícules i camps magnètics des de les seues superfícies, amb altes velocitats i baixes densitats en el primer cas, i al contrari en el segon. En la col·lisió d'aquests vents, partícules elementals com els electrons, guanyen grans quantitats d'energia que després és radiada en raigs gamma.
Si seguim cap al sud, trobem la constel·lació del Cigne, que forma una gran creu al cel d'estiu. Més enllà de les estrelles que formen el dibuix de l'au, trobem fonts d'emissió en raigs X. En aquest cas, existeixen evidències que es tracta d'una estrella binària on un dels dos objectes és un forat negre que fagocita l'estrella companya. La producció d'energia en aquests objectes, coneguts com binàries de raigs X, ve de la mà, precisament, de la caiguda del gas de l'estrella companya, encara activa sobre el forat negre, resta de l'existència prèvia d'una estrella que va deixar de generar energia en el seu si.
De fet, el primer objecte proposat com candidat a forat negre és Cigne X-1, prop del coll de l'animal dibuixat al cel. La candidatura va ser presentada per Betty Louise Webster i Paul Murdin, l'any 1972. Eixa font, el forat negre més proper (que sabem) a nosaltres, es troba a una distància del voltant de sis mil anys-llum. Aquesta hipòtesi ha estat sostinguda per l'acumulació d'evidències convincents.
Finalment, al sud, hi ha la constel·lació de Sagitari, amb forma de tetera. Allà, resseguint la boca per on vessaria el té, hi ha la direcció que indica el centre de la Via Làctia, la nostra galàxia espiral. Sabem que en eixe centre, ubicat a uns vint mil anys-llum de distància, trobem un objecte compacte amb una massa de quatre milions de masses del Sol. Les seues dimensions i massa el fan compatible amb la interpretació teòrica relativista que ja coneixem: un forat negre, ço és, un possible trencament del teixit espai-temporal de l'Univers amb una singularitat al seu centre. Singularitat vindria a ser l'eufemisme que fem servir els físics per no dir directament (reconèixer?) que les nostres teories ja no funcionen en aquest lloc.
En l'entorn directe (milers d'anys-llum central) d'aquest forat negre supermassiu es concentra una gran quantitat de gas i estrelles. Com més gas n'hi ha en una regió, més estrelles s'hi formen, i com més estrelles hi ha, més probabilitat que hi haja explosions supernova d'estrelles massives, binàries de raigs X o gamma, etc. El centre de la Galàxia vindria a ser com el centre d'una ciutat en festes. No s'hi pot viure.
Tot plegat, si en lloc de tindre receptors electromagnètics sensibles en la banda espectral del visible, en tinguérem a altes energies, en mirar el cel veuríem punts ben brillants en les regions esmentades. En agost, quan mireu amunt i vos vinga al cap la quietud i aparent immutabilitat del cel, no oblideu que darrere les aparences s'amaguen perills inesperats: regions inhabitables, terribles i esgarrifoses, emissions que vos socarrarien en un no-res. Fins i tot pitjors que la part alta de la Ribera Alta en estiu...
