Fa uns mesos vaig veure l'exposició «Medicina i disseny» al MUVIM. És una llàstima que al publicar aquesta entrada ja no estiga disponible per visitar-la. No m’havia parat a pensar com és de necessari un disseny adequat i acurat per a multitud de solucions en medicina. Des dels diferents tipus de cadires de rodes o pròtesis de vàlvules cardíaques fins a totes les solucions per a millorar la visió o l’oïda. Em va parèixer especialment interessant, i també llunyana, la visió que en la part final s’oferia de «l'hospital del futur» més enllà dels edificis que ara coneguem.

Però a aquest blog no acostume a parlar del futur sinó del passat i si hi ha un exemple de disseny innovador, útil i estès arreu del món i a múltiples àmbits, no només el sanitari, és la xeringa.

Charles Gabriel Pravaz./ Wikimedia Commons

Tot i que ja hi va haver altres dissenys anteriors, la primera xeringa amb èmbol tal com la coneguem hui en dia va ser descrita l’any 1851 pel cirurgià francès Charles Gabriel Pravaz (1791-1853). Partint del model d’agulla buida dissenyada per Francis Rynd (1801-1861), Pravaz va afegir un cilindre de plata amb un segon cilindre interior com a èmbol. D’aquesta forma, girant l’èmbol es podia injectar el contingut del primer cilindre a capes profundes de la pell a través de l'agulla.

Pravaz només feia un ús personal d'aquest disseny per als seus experiments de tractament d’aneurismes vasculars en animals. Qui vertaderament va fer publicitat a tota Europa de l’anomenada «xeringa de Pravaz» va ser un altre cirurgià francès, Louis-Jules Béhier (1813-1876).

I aquest invent revolucionari va tindre una major utilitat quan l’escocès Alexander Wood (1817-1884) va fer algunes modificacions com canviar el material metàl·lic per vidre i modificar el bisell de l’agulla. D’aquesta forma es considera a Wood el vertader pare de les injeccions hipodèrmiques, l’ús de les quals es va popularitzar per a l’administració per via parenteral d’opiacis.

Posteriorment aquells primers dissenys i materials foren millorats. Es va aconseguir graduar el volum de cada xeringa per controlar la dosi a administrar i es varen dissenyar diferents agulles segons la profunditat a què es volia injectar el contingut. A la dècada de 1950 es varen desenvolupar les primeres xeringues i agulles d’un sol ús. Fins aleshores, i inclús en anys posteriors, havien de ser esterilitzades després de cada ús.

Ara disposem d’agulles i xeringues de tota classe de mesures i materials, per a infinitat d’usos. Es tracta d’objectes quasi quotidians, la genialitat dels quals ens passa desapercebuda. I és que com deia el fullet de l’exposició que vos comentava: «El disseny per si mateix no pot curar res, però tampoc pot fer-ho una vacuna si no tenim una xeringa per injectar-la. Dissenyar-la forma part de la solució, no és un valor afegit, és essencial en el desenvolupament de qualsevol innovació, pel bé social. Des de la indústria a l’arquitectura hi ha molts exemples que serveixen per a posar en valor aquesta activitat creativa des del més fonamental, la nostra salut, que està en l’altre extrem del decoratiu i accessori. En el passat, el present i en un futur on la ciència i la medicina continuaran avançant amb l’ajuda imprescindible de la tecnologia i el disseny».

Xeringa i agulla de 1960./ Wikimedia Commons
Estoig de principis del s. XX amb xeringa i agulla./ Wikimedia Commons