Comencem fort: Els forats negres són trencaments del teixit que constitueix l'espai-temps. Segons la interpretació de la teoria de la relativitat general, l'atracció gravitatòria dels cossos celestes ve determinada per la distorsió exercida per la seua massa en aquest teixit. Quan l'objecte és molt compacte (la raó entre la seua massa i el seu radi és gran) és possible que la distorsió del teixit siga tan gran que acabe esgarrant-se. El trencament s'entén matemàticament com una singularitat (un infinit) al centre de l'objecte, envoltada per una regió de curvatura creixent.
Tal com vam explicar en l'entrada anterior, en astrofísica, els forats negres són bàsicament entesos com a fonts de gravetat. Ara, cal matisar aquesta afirmació, atès que les propietats de la radiació emesa per qualsevol matèria que hi cau estan condicionades per la curvatura extrema que causa el forat negre. Per tant, encara que l'astrofísica no s'encarrega de l'estudi d'allò que ocorre a l'interior dels forats negres, sí que s'ha de preocupar del seu efecte sobre les regions immediatament exteriors.
Per exemple, en els voltants d'un forat negre les propietats de l'espai i el temps pateixen canvis substancials. I fins i tot es barregen. En apropar-nos-hi, la descripció geomètrica de l'espai-temps que l'envolta (parlem sempre d'espai-temps junts i no per separat) dóna com resultat que, per exemple, el pas del temps es dilate respecte a un observador llunyà. Això fa que els períodes (intervals de temps) d'oscil·lació de la radiació s'estiren relativament. Si el període s'allarga, la freqüència cau i la llum es fa més roja. D'aquesta manera, igual que existeix un redshift cosmològic, també n'hi ha un de gravitatori.
Aquesta predicció teòrica va permetre una altra evidència indirecta de l'existència de forats negres. Línies d'emissió d'àtoms com el ferro (la línia K-alfa) mostraven un enrogiment que va ser associat al redshift gravitatori. Aquesta evidència s'afegeix a les que vam explicar.
Allò que caracteritza un forat negre és que ni tan sols la llum en pot escapar. El punt crític, de no retorn, s'anomena horitzó d'esdeveniments. És en aquesta superfície on la velocitat mínima d'escapament s'iguala a la velocitat de la llum. Això significa que cap partícula amb massa és capaç d'escapar en arribar ací. Pel que fa a la llum, la seua longitud d'ona creix progressivament fins a arribar a infinit a l'horitzó d'esdeveniments. Així, si imaginem la caiguda d'una partícula que emet radiació, des de la distància veuríem com la radiació s'enrogeix i com la dilatació temporal arriba a infinit. Si ho poguérem veure, veuríem la partícula just abans de creuar la superfície eternament. La partícula, per la seua banda, seguiria el seu camí cap a la gola.
Un altre aspecte curiósde la rodalia dels forats negres és la barreja de les coordenades espaciotemporals de les partícules que hi cauen. A mesura que un una partícula (o una malaurada personeta) cau cap al forat, la seua coordenada temporal es barreja amb la coordenada espacial que apunta cap pel centre del forat –la coordenada radial. Si interpretem aquest efecte relativista en termes usuals, conclourem que el "futur" de la partícula és al centre del forat negre. En altres paraules, la partícula no té altre futur possible que la caiguda cap a la singularitat.
I, encara que l'observador llunyà ens veiera congelats a la vora de l'horitzó d'esdeveniments, podríem travessar-lo? I què hi trobaríem? Un govern d'extrema dreta, potser?
Les forces de marea –produïdes per les diferències d'atracció gravitatòria entre dos punts–, poden ser tan intenses en l'entorn d'un forat negre que els nostres cossos podrien ser esgarrats per la diferència de força exercida entre els nostres peus i els nostres caps. És així en tots els forats negres? No és el cas. En l'horitzó dels forats negres súper-massius l'atracció gravitatòria pot ser tan suau com la del planeta Terra i les forces de marea, menyspreables. En canvi, en els forats negres generats per estrelles (després d'esclatar com supernoves) les forces de marea sí són molt intenses.
Per tant, sí podríem entrar en un forat negre súper-massiu. Per no tornar-ne mai més. Fins i tot podríem passar uns quants minuts (alguna horeta en els més grans, abans d'arribar a la singularitat central, on les forces de marea ens destruirien igualment). En definitiva, el viatge seria una miqueta inútil, atés que no podríem enviar informació a l'exterior d'allò que estem vivint i veient, i a més a més, acabaríem com Camot. En qualsevol cas, potser la singularitat matemàtica no fa més que mostrar la limitació de la nostra teoria per explicar-la. I per això, potser les coses no van ben bé com ens diuen les matemàtiques.
Mai no tindrem informació electromagnètica d'allò que n'hi ha, com hem explicat. Tanmateix, existeixen diferents teories respecte al que podríem trobar en caure cap al forat, entre elles fer un viatge espaciotemporal en el nostre propi univers –amb l'entrada en un forat negre i l'eixida en un forat blanc. Pot ser també a un altre univers. De fet, fins i tot hi ha qui diu que cada forat negre crea un univers, perquè obri portes a altres dimensions on potser es creen nous espais-temps. Així, podria interpretar-se que el nostre propi univers, és a dir, el Big Bang, és la conseqüència del col·lapse gravitatori d'algun objecte massiu en un altre univers (molt massiu hauria de ser, això sí).
