Potser hauríem de mirar la 'premsa' científica cada dia. Tanmateix, es publica tant i n'hi ha tanta cosa per fer que de vegades te n'assabentes per la premsa generalista, o perquè algú ha vist alguna cosa en algun mitjà i t'ho nomena. En aquest segon cas es dona una situació peculiar: La persona que t'ho diu se sorprén que no ho sàpigues. Segurament no saben que, com dic, es publica molt, i per l'altra, més important, nosaltres no vivim a colp de titular, ni a colp de notícia d'última hora.

Efectivament, si en els darrers dies s'ha anunciat el descobriment d'un quàsar amb unes propietats prou cridaneres i no hem vist o no hem llegit el paper el mateix dia no és cap problema. En primer lloc, el quàsar no se'n va enlloc. No l'havíem vist en tota la història de la humanitat i tampoc no ve d'un dia, una setmana, o un mes. I en segon lloc, i més important, el coneixement en ciència creix de manera acumulativa, assossegada. Fem servir el cas per a visualitzar com va la cosa.

En un cafè, un company em va preguntar pel famós quàsar que un piulador (tuitaire, x-aire, xaire?), i divulgador havia esmentat en un dels seus pedagògics fils. El divulgador deia que el quàsar descobert correspon a una etapa primerenca de l'Univers i engolia en aquell moment (qui sap, què serà ara d'aquest bon quàsar) l'equivalent a una massa solar per dia! La cosa és certament cridanera, atès que en un quàsar normalet, de classe mitjana, dels que amb dificultats es poden pagar un lloguer en un barri perifèric de la gran ciutat, s'hi consumeix una massa solar per any. De seguida vaig cercar l'article original. Per tafanejar, clar.

Del procés de generació d'energia entorn d'un forat negre súpermassiu en vam parlar en una altra entrada. I també de com hem pogut saber què són i a quina distància estan. Vam explicar que el mecanisme responsable és la caiguda de matèria en un potencial gravitatori generat per un objecte compacte. I recorde que és el mecanisme de producció d'energia més eficient que coneixem en l'Univers. Amb un consum d'una quantitat de gas com eixa, el nucli de la galàxia activa pot generar una lluminositat que oculta la llum de la resta. Oculta la llum de totes les estrelles de la galàxia. D'aquesta manera, la veiem com un punt brillant, i no com un núvol estès amb forma el·líptica o espiral, com en les galàxies diguem-ne normals.

La mesura de la quantitat de gas engolida pel forat es fa amb mètodes indirectes, a partir de la lluminositat generada al nucli. En el cas del quàsar J0529−4351, les observacions d'aquest quàsar llunyaníssim, observat quan l'Univers tenia entorn de mil cinc-cents milions d'anys, s'han produït gràcies a l'efecte de lent gravitatori d'una galàxia massiva que n'hi ha en la línia de visió. Aquest efecte lent, com si es tractara d'un telescopi natural, magnifica la imatge i ens en possibilita l'estudi.

Les dades que aporta la llum recollida per diferents observatoris han estat modelades pels autors per concloure que en aquest cas, el monstre devora no una massa solar per any, sinó per dia. La rellevància del resultat rau en què podria apuntar a una possible solució a un misteri no resolt: la massa dels forats negres més massius. La pregunta era, és, com és possible que hagen assolit masses tan grans en tan poc temps, com per ser detectats quan l'Univers encara era molt jove.

Els números de creixement per acreció (ingestió) de matèria no eixien perquè si suposem que els ritmes són com els que s'observen en l'Univers més proper, a una massa solar per any, en calen entre mil i deu-mil milions d'anys per assolir les masses més grans derivades per aquests objectes. Uns ritmes d'acreció com els que indiquen els autors del treball, redueixen aquests temps de creixement en més de dos ordres de magnitud, fent que l'explicació esdevinga plausible.

Està resolt? No. I a això anava jo al principi del text: no cal tindre pressa. Cal recollir dades, cal comparar observacions, cal acumular coneixement, parlar-ho en congressos i publicar-ho en articles. I cal revisitar l'objecte i ser conscients que les mesures i els càlculs en Astrofísica han de ser revisats de seguit. No debades, els col·legues fem la broma que en el nostre camp podem ben dir que 1 és aproximadament igual a pi, que és aproximadament igual a 10... Per si no s'ha entès, que els números ens poden ballar amb certa alegria en un ordre de magnitud. En la major part dels casos, les noves observacions afinen el resultat, sense desmentir-lo. D'altres, però...

Després d'aquesta acumulació, debat, discussió i comparació podrem estar més segurs que les afirmacions que se solen fer en les notes de premsa podrien ser certes. Mentrestant, cal picar pedra. No ve d'un dia, una setmana, un mes, i ni tan sols un any. Els titulars espectaculars i les afirmacions contundents sobre resultats que estan per comprovar transmeten una visió esbiaixada del treball científic. Cal reconèixer, però, que és una manera eficient d'atraure l'atenció del públic a la ciència. Pot ser que si mesuràrem una miqueta les paraules, encara seria millor.

En una conversa que vaig tindre fa temps amb el director de la revista Mètode, Martí Domínguez, amb qui és impossible no parlar d'art, vam passar pel jazz. Més endavant en la mateixa conversa em va dir que calia fer jazz amb la divulgació científica. No sé si el que farem ara és una miqueta això... però em permetreu la llicència.

Agafem un clàssic dels clàssics del jazz: Kind of blue, de Miles Davis. A la gravació, les interpretacions magistrals, estratosfèriques, galàctiques, cosmològiques de John Coltrane (saxo tenor), Julian Cannonball Adderley (saxo alt), Bill Evans (piano), Paul Chambers (contrabaix) o James Cobb (bateria) van establir un canvi de paradigma en el jazz que va trascendir a altres estils de música (veure The blue moment, de Richard Williams). Cal afegir que en el tema més blues de l'àlbum, Davis va preferir la interpretació de Wyn Kelly, un pianista negre, a Bill Evans, blanc i, al gust del trompetista, més llunyà a la tradició del blues. Res personal.

Agafem el disc en la mà, per la cara A. Al seu centre un forat ens indica el lloc on l'enganxarem al tocadiscos. Imaginem ara que el disc que tenim a les mans representa el disc de la nostra Galàxia. Al mig del forat aquell hi ha precisament la regió del nucli de la Via Làctia i Sagitari A*, el forat negre supermassiu que ens ha mostrat el Telescopi de l'Horitzó d'Esdeveniments (EHT en anglès). Des d'aquesta perspectiva, el Sol (i nosaltres) estaríem allà on Miles Davis desplega el seu solo sobre l'harmonia de Freddie Freeloader (el blues de què parlava adés). En alguna petitíssima part de l'anell que constitueix el solo hi ha no només el Sistema Solar, sinó també tota la regió a què ha arribat qualsevol senyal electromagnètic de l'ésser humà.

Efectivament, com que la radiació es propaga a la velocitat de la llum i fa poc més de cent anys que emetem ones de ràdio, la regió de la Galàxia que pot haver tingut notícia de nosaltres és una bombolla d'un centenar d'anys llum de radi. En qualsevol cas, havent interceptat emissions emeses per la nostra espècie al llarg del segle XX, no trobe cap motiu per intentar establir contacte amb nosaltres. I pensant-ho bé, l'afirmació és perfectament exportable a qualsevol altre segle.

Un disc és aproximadament pla, però realment té un gruix. Igualment, les galàxies també en tenen de gruix. De fet, si podem veure la Via Làctia en una nit clara, el que veiem és un núvol allargat de llum difosa amb certa amplària. Eixa llum difosa és el resultat de l'acumulació de la llum de milers de milions d'estels que el nostre ull no pot definir individualment. Precisament perquè el núvol defineix on hi ha la resta de la nostra Galàxia, en la direcció de les constel·lacions que s'hi troben en eixa direcció (Casiopea, Cigne, Sagitari...) podem trobar concentració més gran d'estels, de cúmuls d'estels i de nebuloses, restes de supernova... Aleshores, quan mirem en la direcció d'altres constel·lacions, com Orió, Andròmeda, l'Ossa Major, l'Ossa Menor... cap on mirem? Cap a fora de la nostra Galàxia, cap a l'espai intergalàctic. Encara hi veiem estels i fins i tot algun cúmul i nebuloses; això és perquè estan entre la nostra posició i els límits de la Galàxia per dalt o per baix, en direcció perpendicular al pla que defineix.

Tornem al jazz. Si girem el vinil, en la cara B el Sol estaria on el piano d'Evans i el contrabaix de Chambers introdueixen amb delicadesa Flamenco Sketches per a que s'incorpore Davis amb un suau colp de plat de Cobb. El tema ben bé podria ser la banda sonora d'una passejada pel camp. O per la Galàxia. Aprofitem-lo. El solo de Davis ens condueix per regions no molt llunyanes del Sol, entre nebuloses on es formen estrelles i altres sistemes planetaris. Després és Coltrane qui pren el comandament de la nau. El tenor enganxa amb el paisatge que ens ha mostrat Davis, però guanya en intensitat: ens apropa a restes de supernova i a estrelles binàries de raigs X, a algun miler d'anys-llum de nosaltres. L'alt de Julian Cannonball Adderley ens fa fixar-nos en les partícules d'alta energia que travessen l'espai en totes direccions. Bill Evans, nostàlgic, diu que ja està bé i ens retorna a la pau dels afores de la Galàxia, cap a casa, novament entre nebuloses i estrelles que puntegen la foscor de l'Univers. Davis reprèn el control per entrar al Sistema Solar, amb els planetes gegants, gasosos i, al remat, els petits mons rocosos que ara, després de la passejada superlumínica de nou minuts, encara ens semblen més petits...

El títol d’aquesta entrada podria emprar-se, si no és que ja ho ha sigut, com eslògan d’una campanya de donació del Centre de Transfusions de la Comunitat Valenciana en el que vaig treballar durant una temporada. Ja sabeu que la sang distribueix l’oxigen i els nutrients a totes les cèl·lules del nostre cos i ajuda a desfer-se de les substàncies de rebuig. És, per tant, imprescindible per a la vida!

Des de l’antiguitat es coneix la seua importància i ha estat envoltada de tota classe de simbolismes i creences. Ara ens sembla d’allò més normal poder rebre qualsevol dels derivats de la sang en cas de necessitat. Però no va ser gens fàcil arribar a entendre la fisiopatologia que ho fa possible i desenvolupar tots els processos que transcorren entre el moment de la donació i de la transfusió.

Els antecedents més antics de les transfusions venen de la creença que la ingesta de sang de diferents animals ajudava a adquirir la seua força o altres qualitats. Però la possibilitat de transfondre-la directament al torrent sanguini pels professionals de la salut es va començar a desenvolupar molt de temps després, ben entrat el segle XVII i després de conèixer els fonaments del sistema circulatori. Curiosament, el fet d’intentar transfondre-la i les estesament utilitzades sagnies, encara varen conviure durant alguns segles, però gràcies als avenços científics, aquestes últimes deixaren de practicar-se al segle XIX.

Amb el detallat coneixement de l’anatomia del sistema circulatori de Harvey, els primers estudis sobre el flux i la pressió sanguínia de Halles i les descripcions dels hematies de Swammerdam, a finals del segle XVII cada vegada més metges pensaven en la utilitat de reposar la sang dels seus pacients en compte d’extraure-la.

L’any 1665 Richard Lower va aconseguir la primera transfusió entre dos gossos. Açò va fer que es desenvoluparen progressivament més estudis en animals. La primera transfusió documentada a un humà la va realitzar en 1667 el francès Jean Baptiste Denys, metge de Lluís XIV. Va transfondre uns 300 ml de sang d’ovella a un noi de quinze anys que contra tot pronòstic va sobreviure. Però els següents pacients en què ho va intentar no varen tindre tanta sort i la justícia francesa va condemnar al Dr. Denys i va prohibir les transfusions a tot l’estat.

L’obstetra britànic James Blundell sembla ser el primer que va documentar una transfusió de sang humana l’any 1818. Pràctica que va continuar utilitzant en dones que patien hemorràgies postpart. Tot i el relatiu èxit d’aquesta tècnica, no va tindre un vertader auge fins a dos esdeveniments claus que varen tindre lloc a principis del segle XX: el descobriment dels principals tipus d’hematies i la utilització de citrat sòdic com anticoagulant.

L’immunòleg austríac Karl Landsteiner va descriure l’any 1901 els tres grups sanguinis A, B i O. Uns anys després s’afegiria el grup AB i unes dècades més tard el factor Rh. Amb aquesta classificació essencial coneguda com a «sistema ABO» es poden evitar les reaccions transfusionals. D’aquesta forma la tècnica transfusional va millorar de forma considerable i es va incorporar a la pràctica clínica habitual amb tota la seguretat que requereix.

Per altra banda, l’ús d’un producte anticoagulant no tòxic com és el citrat sòdic, va permetre que la sang no es coagulara durant el procés de transfusió. Aquesta troballa simultània de l’argentí Luís Agote i el belga Albert Hustein en 1914 encara ens és útil actualment per conservar la sang en condicions òptimes en espera de ser utilitzada.

Com ha ocorregut amb altres tècniques mèdiques, també en aquest cas els conflictes bèl·lics varen ser útils per agilitzar i perfeccionar l’ús de la tècnica. Per exemple, podem dir que gràcies a ambdues guerres mundials i a la Guerra Civil Espanyola varen aparèixer les unitats mòbils de donació i els primers bancs de sang.

El processament d’un producte tan delicat com la sang i els seus derivats no és gens senzill. Però actualment es té un grau de coneixement i uns controls de qualitat tan exhaustius que rebre una transfusió sanguínia al nostre medi és un dels processos més segur dins de la pràctica clínica.

El procés comença amb l’adequada selecció dels donants, per als qui la donació també ha de ser un procés segur. Una volta en el laboratori es realitzen un gran nombre de proves per assegurar la compatibilitat entre donant i receptor. A més totes les mostres són sotmeses a estrictes proves microbiològiques. Finalment, la sang és processada per separar-la en els seus tres components principals: hematies o glòbuls rojos, plaquetes i plasma.

I per a què s’utilitza aquests components de la sang una volta processats? Els concentrats d’hematies per a revertir aquelles situacions que comporten un sagnat abundant com són els parts complicats, algunes intervencions o accidents greus. Els hematies i també les plaquetes s’empren per a reposar les cèl·lules que no es produeixen durant els tractaments d’alguns tipus de tumors. En últim lloc, el plasma complet s’empra en grans cremats i els seus derivats en aquelles situacions que requereixen de la reposició de certes proteïnes com l’albúmina o determinats factors de la coagulació.

Per acabar, no hem d’oblidar que tot aquest procés només és possible gràcies a l’existència de donants. Perquè la sang és un teixit tan complet i complex que no és possible sintetitzar-lo a un laboratori. Així que si la sang és vida i, com diuen alguns, compartir és viure, animeu-vos a compartir vida aquells que sou afortunats d’estar al grup dels possibles donants.

La bonança anòmala de les acaballes de gener amb veritables temperatures rècord al Pirineu convida a passejar pel camí que envolta l'embassament de la Torrassa. Com és costum per aquestes dates, el nivell de l'embassament és més baix a causa de l'extracció de l'elodea del Canadà (Elodea canadensis), una planta nouvinguda catalogada com a invasora, que va arribar de forma accidental i que, actualment, pot arribar a generar veritables problemes ecològics. La seua erradicació total és molt complexa i de difícil solució. Al llarg dels darrers anys, s'han extret tones i tones d'aquesta planta aquàtica. Accions necessàries, per minvar els efectes nocius d'aquesta espècie, vers altres d'autòctones. De nou, un senyal més del desequilibri ecològic que pot comportar l'arribada d'una espècie intrusa.

Seguint la passejada, observo, els ànecs collverds, que plàcidament filtren l’aigua amb el seu bec a la cerca dels nutrients necessaris per sobreviure. Un grup de corbs marins (Phalacrocorax carbo), aprofitant les aigües somes, es cabussen per aconseguir una bona pesca. Amb els augments dels binocles, contemplo un peix bellugadís que roman atrapat en el bec de l’ocell. El color ataronjat i rogenc de les aletes, contrasta amb les llampants escates daurades, que semblen lluentons d’un vestit de revetlla, i que em permeten sens dubte identificar-ne l’espècie. Es tracta del gardí (Scardinius erythrophthalmus) un peix al·lòcton que conviu a les aigües dolces d’aquest espai amb altres espècies nouvingudes com el barb roig (Phoxinus phoxinus), i la madrilla (Parachondrostoma miegii).

El peix, aferrat al bec de l’ocell, és impulsat amb l’ajut d’uns moviments estratègics laterals d’esquerra a dreta per ser finalment engolit sense escapatòria. Els corbs marins arriben a la Mollera d’Escalarre, a l’hivern, en desconec el veritable origen, si provinents del nord, o bé seguint el curs de la Noguera fent parada i fonda als diversos embassaments que es troben a la llarga conca del riu. Amb l’arribada de la primavera, deixaran aquest espai, retornant cap a les seues terres d’origen. Aquest ocell ha estat sovint motiu de discussió al territori, el gran debat obert per pescadors d’aigua dolça, i els conflictes vers la pèrdua de la població de truita autòctona (Salmo trutta), un esporàdic assidu visitant hivernal, que s’alimenta també, d’espècies exòtiques com el gardí.

A la vora del camí, el baix nivell d’aigua, deixa al descobert una ampla zona de fang. Un grup de vistoses i bellugadisses pastoretes (Motacilla alba) caminen fent llargues passes deixant l’empremta de la seua petjada en el llot. El seu posat, característic, vestida amb el plomall hivernal  i la seua cua llarga inquieta em recorda a una delicada i estètica figureta de porcellana xinesa. Sens dubte, un dels moixons més comuns i amb més noms populars, com bé en descriu i detalla M. Sanchis i Guarner en el seu meravellós treball Els noms catalans de la cuereta, on l’autor classifica acuradament els noms per les seues característiques corporals, moviments del cos, formes de vida i el vincle amb l’home, personificacions i onomatopeies. Un gavadal de sinònims per anomenar a una espècie que no podia mancar en aquesta passejada hivernal.

Cels Gomis, al seu llibre de zoologia popular catalana esmenta que quan la mare de Déu fugia cap a Egipte, la pastoreta o pastorella (Motacilla alba) va acompanyar-la tot el camí, saltironant al seu voltant per alegrar-la i aixecant de tant en tant el vol per veure si veia venir el rei Herodes. Diuen que és per això que és un ocell beneït i respectat pels pagesos catalans, els camps dels quals neteja tota mena de cuques.

Esperem que al llarg dels anys, la neteja d’aquest espai natural doni els seus fruits i que l’equilibri ecològic d’aquest interessant ecosistema, si més no, deixi de veure’s més alterat per altres espècies nouvingudes veïnes de la pastoreta.

Heu menjat molts dolços durant les festes? Com ja sabeu, el nostre cos necessita hidrats de carboni per a funcionar, són la nostra principal font d’energia. Però si en consumim de més, estem preparats per a guardar-los al fetge i tornar a reutilitzar-los en cas de necessitat.

Si sabem açò és gràcies a la dona de la qual us parlaré. Gerty Cori forma part del grup de les rara avis que continuem coneixent a poc a poc per haver guanyat el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 1947. La Dra. Cori es convertia així en la tercera dona a aconseguir un Nobel després de Marie Curie i Irène Juliot-Curie, i la primera a rebre’l en aquesta disciplina científica.

Gerty Theresa Radnitz va néixer el 15 d’agost de 1896 a Praga, que en aquell moment formava part de l’Imperi austrohongarès. Va ser la major de tres germanes d’una família d’arrels jueves del cercle d’amics de l’escriptor Franz Kafka. Son pare, Otto Radnitz, químic de professió va desenvolupar un nou i exitós mètode de refinació de sucre i es va convertir en gerent d’una fàbrica de sucre. Les voltes que dona la vida! Mai sabrem si la seua tasca va ser el motiu perquè la seua filla investigués sobre el metabolisme del sucre al cos humà.

Animada per la família i especialment pel seu oncle matern, professor de Pediatria a la Facultat de Medicina, Gerty es va matricular en Medicina a la Universitat Carolina de Praga l’any 1914. Durant els seus estudis va conèixer el que seria el seu marit, company de vida i d’investigació, Carl Ferdinand Cori.

Tot i els problemes ocasionats per la Primera Guerra Mundial, aconseguiren graduar-se i casar-se l’any 1920. Immediatament es varen traslladar a Viena, on Gerty es va dedicar a la pediatria i Carl a la medicina interna. Alhora intentaven fer recerca a l’Institut Farmacològic de la Universitat de Viena. Dos anys més tard Carl va rebre una oferta per treballar al Roswell Park Memorial Institute a Buffalo, a l’estat de Nova York. Sis mesos després es va poder traslladar Gerty, en un primer moment com a assistent d’anatomia patològica i posteriorment com a investigadora.

El merescut premi Nobel en Medicina i Fisiologia va arribar l’any 1947. Gerty el va compartir amb el seu marit Carl per «la seua recerca sobre la conversió catalítica del glucogen», i amb el fisiòleg argentí Bernardo Alberto Houssay pel «descobriment del paper que juga l'hormona del lòbul anterior de la hipòfisi en el metabolisme del sucre».

El cicle del glucogen descobert pels Cori, conegut com a cicle de Cori, defineix la importància d’aquest polisacàrid de reserva que permet emmagatzemar la glucosa en les cèl·lules animals (d’una forma similar al midó en les vegetals). Amb les seues investigacions establiren la connexió entre el metabolisme de la glucosa al múscul i el del glucogen al fetge. Aquest flux entre òrgans de glucosa descriu com el lactat és transportat del múscul al fetge on es sintetitza glucosa que torna al múscul o s’emmagatzema en forma de glucogen fins que es necessita.

Aquests treballs són de vital importància per a entendre i tractar malalties com la diabetis. Però posteriorment Gerty Cori va anar més enllà en el camp de l’enzimologia i va ser la primera a descriure diferents malalties congènites relacionades amb la deficiència d’enzims específics del metabolisme del glucogen.

Poques setmanes abans de saber que havien guanyat el Nobel, Gerty va rebre una altra notícia. Va ser diagnosticada d’una anèmia incurable secundària a mielofibrosis per la qual aniria perdent progressivament les cèl·lules mare de la seua medul·la òssia. Tot i això, assistiren a la cerimònia i ho celebraren com tocava, a més de repartir bona part del premi en metàl·lic amb els seus col·laboradors més directes.

Gerty va continuar investigant, donant classe i descobrint noves troballes essencials per a la bioquímica moderna. A l’estiu de 1957 va publicar l’últim article, una revisió sobre malalties congènites del metabolisme del glucogen. Va morir acompanyada per Carl als 61 anys, el 26 d’octubre de 1957, just trenta-quatre anys després del naixement del químic lleidatà Joan Oró.

El seu llegat continua sent recordat i guardonat amb diferents premis i reconeixements públics. Sempre em fa especial il·lusió assabentar-me que a algú li han dedicat un cràter a la lluna. Menjaré un dolcet per celebrar-ho.