He de confessar que he copiat el títol d’aquesta entrada d’un altre blog. També he de reconèixer que m’ha costat seleccionar una imatge per a la capçalera. I és que parlar de la mort no és fàcil però és necessari (comencem l’any amb intensitat...). Tinc moltes ganes de presentar-vos Elisabeth Kübler-Ross, la primera metgessa que va estudiar i publicar des del punt de vista científic sobre el procés de morir. Si vos dic que va ser l’autora de les anomenades «cinc etapes del dol» segurament ja sabeu un poc de què va la cosa, però intentarem esbrinar més sobre ella.

Elisabeth Kübler va néixer en juliol de 1924 a Zuric, uns minuts abans que les seues dues germanes. Segons ella, aquesta condició de ser tres en una va condicionar la seua experiència com a individu i la seua necessitat d’estudiar la ment. Durant l’adolescència va ser voluntària amb refugiats procedents dels camps de concentració nazis polonesos i per primera vegada va entrar en contacte amb el sofriment i les estratègies d’afrontament dels supervivents.

Elisabeth Kübler-Ross./ Arxiu de la Biblioteca Stanford

Es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Zuric l’any 1957. Un any després es va casar amb el seu company d’estudis Emanuel Ross. Junts es varen mudar a Nova York on Elisabeth va començar la seua residència en psiquiatria. Després de treballar en diferents centres de Manhattan i el Bronx, varen establir la seua residència a Chicago on va treballar com a professora assistent del departament de psiquiatria de l’Hospital Billings.

Allí comença a centrar-se en el tractament psicològic dels pacients en situació terminal i en quines eren les seues necessitats específiques. Paral·lelament va començar la tasca d’estudiar com aquestes qüestions no estaven cobertes pels sanitaris per desconeixement i evitació del tema. L’any 1969 va publicar el seu primer llibre On death and dying, obra capital per entendre el procés de morir on dona a conèixer per primera vegada el model que porta el seu nom i que estableix les cinc etapes del procés de dol.

Quan pensem en estudis i avanços de la medicina només ens venen al cap noves tècniques diagnòstiques o tractaments que poden ajudar a una quantitat determinada de persones. Però més prompte o més tard, d’una forma o altra, tots i totes morirem i fins fa poc de temps aquest procés o etapa no s’havia tractat per la ciència de la forma rigorosa que es mereix. Elisabeth Kübler-Ross va ser una pionera en el camp de les cures pal·liatives, en el seu estudi, però especialment en fer palesa la seua necessitat.

Elisabeth ens va deixar moltes frases impactants sobre situacions difícils de les quals estem poc acostumats a parlar dins i fora de les professions sanitàries. M’agradaria apropiar-me’n d’una que em ressona especialment: «Els meus pacients no m’ensenyaren com morir, sinó com viure».

En 1995 va patir un ictus que li va provocar una hemiplegia de la part esquerra del cos. En diferents entrevistes posteriors sempre va assegurar que «que estava preparada per a morir». Conten que en alguna ocasió va dir: «els he dit als meus fills que en morir solten globus al cel per celebrar que m’he graduat. Per a mi la mort és una graduació». Elisabeth Kübler-Ross es va graduar el 24 d’agost de 2004, 1925 anys després que l’erupció del Vesuvi arrasara la ciutat de Pompeia.

Em direu que és una pregunta molt fàcil, però té una petita trampa que serà el tema d’aquesta entrada. Per cert, el nom de l’òpera també té truc i si voleu pronunciar-lo bé no ha de sonar la t final, fins i tot s’han escrit articles al respecte. 

Ja sabeu que el compositor de Turandot va ser Giacomo Puccini, gran exponent del verisme italià. Però no la va poder acabar i part de l’últim acte és obra de Franco Alfano. Segons he descobert hui a Viquipèdia, Alfano també va compondre Cyrano de Bergerac i l'òpera radiofònica Vesuvius. Sentint-ho molt, senyor Alfano, en aquest blog tampoc parlaré de vostè. Em centraré en la malaltia del mestre Puccini, artífex de grans òperes com La Bohème que sempre serà la meua preferida, tal volta perquè va ser la primera que vaig veure en directe.

En moltes de les fotografies que es conserven de Giacomo Puccini apareix amb una inseparable cigarreta, factor de risc important per al tumor que posteriorment patiria. També era coneguda la seua afició per la bona taula acompanyada sempre de bon vi. Deixarem de banda el seu historial amorós i el seu caràcter complicat perquè no es el tema que ens ocupa.

Durant 1922 i 1923 Puccini estava treballant amb gran il·lusió en un nou projecte basat en la faula teatral de Carlo Gozzi. Ambientada a la Xina imperial i amb una cruel heroïna com a protagonista, conté algunes de les àries més famoses de la història operística. Immers en aquest procés va ser diagnosticat d’un tumor a la gola.

Tot i que no sabem la localització exacta, el seu cas s’engloba dins dels tumors de l’àrea otorrinolaringològica que podeu veure al dibuix. Aquests tipus de càncers tenen una evolució i un tractament relativament similars, amb certes particularitats per a cada lloc concret. Habitualment els tumors de boca, laringe i faringe s’anomenen de forma genèrica tumors de l’àrea ORL o tumors de cap i coll. Aquesta nomenclatura pot dur a confusió amb els tumors cerebrals que no pertanyen a aquest grup i tenen un comportament molt diferent.

Àrea ORL./ NHS

Són tumors relativament poc freqüents. En conjunt estan molt relacionats amb el consum de tabac i el risc es multiplica exponencialment si es consumeix juntament amb alcohol. Tot i això, hi ha localitzacions on són característicament causats per altres agents com infeccions cròniques per virus i que comporten un millor pronòstic. Així, els tumors de nasofaringe estan molt relacionats amb el virus d’Epstein-Barr i els de la cavitat oral amb el virus del papil·loma humà (VPH). Segur que aquest virus vos sona perquè també és el causant de la majoria de tumors de coll uterí. Ara ja sabeu un altre motiu per promoure la vacunació contra aquest virus en ambdós sexes.

El tractament radical d’aquests tumors no sempre pot ser quirúrgic per la dificultat que comporta l’anatomia de la regió. L’estratègia terapèutica més emprada en els casos localment avançats sol ser la combinació d’una teràpia local com és la radioteràpia amb la quimioteràpia sistèmica. Aquesta modalitat de tractament concomitant té una alta tasa de respostes locals i «curacions» a llarg termini. En el cas de tumors amb metàstasis a distància actualment disposem d’altres alternatives com la immunoteràpia.

Tornem al cas de Giacomo Puccini. Als inicis del segle XX ja s’havia començat a utilitzar la radioteràpia en alguns tumors com els de l’àrea ORL però encara haurien de passar algunes dècades per a conèixer la utilitat dels fàrmacs antineoplàstics. En Europa hi havia dues clíniques privades, una a Berlín i altra a Brussel·les, amb l’equipament necessari per a tractar amb l’efecte de la radiació recentment descoberta.   

L’any 1924 Puccini va ser diagnosticat a Florència. Acompanyat pel seu fill Antonio i de les notes finals de Turandot es va traslladar a la clínica del Dr. Felix Sluys a Brussel·les. El 5 de novembre de 1924 va començar el tractament de radioteràpia. Els efectes locals de la radiació, molt més agressius que els de la tècnica actual, no el van deixar treballar com ell tenia previst. Sembla que el 24 de novembre va haver de ser operat per una complicació local, després ja no va poder parlar i només podia alimentar-se per una sonda nasogàstrica. Va empitjorar progressivament fins que va morir el 29 de novembre. Va ser traslladat a Itàlia en tren rodejat d’autoritats i del seu públic que tant l’estimava.

Cartell original de l'estrena de l'òpera el 25 d'abril de 1926./ Wikimedia Commons

Però recordeu que la partitura inacabada de Turandot seguia a la seua maleta. Després d’una important polèmica entre el compositor Alfano i el director d’orquestra, i gran amic del mestre, Toscanini, la família de Puccini va deixar la tasca de finalitzar l’obra en mans del primer.

L’òpera pòstuma es va estrenar a l’Scala de Milà el 25 d’abril de 1926 sota la batuta de Toscanini. Al punt al qual Puccini havia deixat la peça inacabada va parar de dirigir l'òpera i va dir: «Qui finisce l'opera, perchè a questo punto il maestro è morto» (Aquí finalitza l'òpera perquè en aquest punt el mestre va morir).

Sabeu que és un retroacrònim? Jo no ho sabia fins fa poc i precisament és el que ha passat en la història del test d’Apgar. Sovint es creu que APGAR són les inicials dels ítems que mesura aquest test que avalua la salut dels nadons immediatament després del part: Aparença, Pols, Gesticulació, Activitat i Respiració. Però el que molta gent desconeix és que eixe acrònim es va crear a partir del cognom de l’anestesiòloga que el va validar i publicar per primera volta.

Virginia Apgar va nàixer el 1909 a un poble de Nova Jersey (EUA). Des de ben jove va compaginar diverses activitats. Tocava el violí i actuava al grup de teatre de l’escola, era molt bona estudiant i, com son pare, aficionada a la jardineria i l'astronomia. L’any 1933 va acabar els estudis de medicina a la Universitat de Columbia amb altres huit dones d’un total de noranta alumnes.

La seua intenció era ser cirurgiana i va fer una estada preparatòria de dos anys a l'Hospital Presbiterià de Nova York. Sembla que el seu mentor, Allen Wipple, la va dissuadir amb l’argument que una dona no tindria futur en el món de la cirurgia. Us estalviaré la meua opinió i intentaré continuar considerant el Dr. Wipple pels seus avanços en patologia i cirurgia pancreàtica. La seua tècnica encara és la d’elecció com a tractament del càncer de pàncrees operable. 

Virginia va decidir formar-se i investigar en el camp de l’anestesiologia que, en aquells moments, encara no era una especialitat mèdica i era exercida per personal d’infermeria format a tal efecte. Gràcies a aquesta decisió, Virginia Apgar és també considerada una de les mares fundadores d’aquesta especialitat tal com la coneixem hui en dia. Pels importants avanços en la tècnica anestèsica durant l’últim segle també han pogut avançar considerablement la resta d’especialitats quirúrgiques.

Anys després va tornar a l'Hospital Presbiterià convertida en directora del primer servei d’anestesiologia del centre. Compaginava la seua tasca assistencial amb la docència universitària i una rellevant activitat investigadora. Va centrar la seua carrera en l’anestesiologia obstètrica i es va dedicar a estudiar els efectes de l’anestèsia en la mare i el nadó durant el part i en les raons de morts prematures dels nounats. Tot això en un context en què les taxes de mortalitat infantil estaven disminuint, però en el qual la mortalitat durant les primeres 24 hores de vida seguia estable.

La Dra. Apgar examinant un nounat./ National Institutes of Health

Es va dedicar a analitzar milers de parts per detectar quines particularitats podien ajudar a reconèixer de forma precoç els nadons sans d’aquells que tenien problemes i necessitaven una atenció especial en els primers moments de vida. Arran d’aquesta recerca clínica va publicar en 1953 l’article on proposava un test per avaluar la salut dels nounats. Conegut com el test d’Apgar, va ser molt prompte acceptat per la comunitat mèdica i a hores d’ara continua utilitzant-se arreu del món i salvant la vida d’aquells nouvinguts que precisen una atenció precoç.

I en què consisteix el test d’Apgar? Podeu trobar infinitat d’informació amb una senzilla recerca a Google, però deixeu-me que us faça un resum. Com Virginia va recomanar, s’avaluen cinc aspectes del nadó: color de la pell, freqüència cardíaca, gestos reflexos, to muscular i esforç respiratori. A cada apartat se li dona una puntuació de 0 a 2. La suma de les cinc puntuacions ens indicarà la situació del nadó i l’actuació a seguir.

Així cada nounat pot classificar-se en un d’aquests tres grups: de 0 a 3 punts presenta una depressió severa i precisa una reanimació avançada immediata. De 4 a 6 punts indica una depressió moderada i necessita maniobres dirigides a la funció deprimida i un seguiment posterior especial. De 7 a 10 punts es tracta d’un nadó en bones condicions. L’avaluació es realitza al minut de nàixer i cinc minuts després, ja que durant els primers moments de vida poden haver-hi canvis molt importants.

La Dra. Apgar també va ser pionera en l’estudi de les malformacions congènites i dels problemes relacionats amb els naixements prematurs. Les seues investigacions varen demostrar que l’edat gestacional està directament relacionada amb la puntuació del test d’Apgar i, per tant, amb les complicacions en els primers minuts de vida.

A banda de desenes d’articles científics Virginia Apgar també va fer divulgació en premsa i va escriure el llibre Is my baby all right? junt a l’escriptora Joan Beck. Va continuar treballant, col·leccionant segells, tocant el violí i jugant al golf fins poc abans de la seua mort el 7 d’agost de 1974, dia internacional dels fars.

Tot i que no ho semble, l’asfixia per obstrucció de la via aèria és un important problema de salut arreu del món. Segons l’Institut Nacional d’Estadística representa la tercera causa de mort no natural per davant dels accidents de trànsit. En 2017 més de 2.300 persones varen perdre la vida perquè algun objecte va quedar encaixat a les seues vies respiratòries. Com no ho havia pensat ningú abans? La «maniobra de Heimlich®» és relativament fàcil per solucionar aquest problema i ha salvat milers de vides al llarg del món. Va ser el Dr. Heimlich qui la va descriure per primera volta l’any 1974. Des d’aleshores tenim informació de com fer-la, l’hem vist fer en directe o en multitud de vídeos que circulen per les xarxes, però vull contar-vos un poc més sobre el seu inventor.

Dr. Henry Heimlich./ Wikimedia Commons

El Dr. Henry Judah Heimlich va nàixer a Wilmintong (EUA) en febrer de 1920. Va estudiar Medicina a la Universitat de Cornell i es va especialitzar en cirurgia toràcica. La seua carrera destaca per diferents solucions enginyoses a problemes que semblaven insuperables però també per més d’una teoria molt controvertida.

Durant la Segona Guerra Mundial Heimlich va estar destinat a un grup naval nord-americà a la Xina. Allí va trobar tractament per al tracoma, una infecció ocular que causava ceguesa a gran part de la població, amb una barreja de crema d’afaitar i sulfadiazina (un tipus d’antibiòtic) aplicat sobre les parpelles.

A la dècada dels cinquanta va descriure la primera tècnica de reconstrucció total d’esòfag que encara hui s’utilitza per a alguns casos de defectes de naixement d’aquest òrgan. Posteriorment, i després de la seua experiència en la guerra, va desenvolupar un dels grans avanços de la cirurgia batejat amb el seu nom. La «vàlvula de Heimlich®» permet extreure aire o líquid de la cavitat toràcica sense que torne a entrar aire de nou, el gran problema dels drenatges totalment oberts que s’empraven. Es va presentar l’any 1964 i és tant o més famosa que la seua maniobra. Aquest senzill mecanisme continua usant-se diàriament a tots els hospitals del món.

Vàlvula de Heimlich o antiretorn./ Vygon

Al llarg de la història s'ha intentat investigar la millor forma d’alliberar una obstrucció aguda de la via aèria que en molts dels casos resulta mortal. Durant la primera part del s. XX els registres de morts en restaurants són esgarrifosos. Històricament eren atribuïts a accidents cardiovasculars a causa de l’anomenat «café coronary syndrome» fins que els registres de les autòpsies realitzades van determinar la vertadera causa de la mort era l’asfixia pel bol alimentari desplaçat a la via aèria.

La ment inquieta del Dr. Heimlich, i segons ell alguna experiència personal, va fer que en 1974 desenvolupara la coneguda com a «maniobra de Heimlich®». La seua aportació consistia a afegir als colps a l’esquena la compressió abdominal per augmentar la pressió intratoràcica i expulsar així el cos estrany intratraqueal. La tècnica va ser publicada en juny de 1974 en un article d’opinió de la revista Emergency Medicine. Només una setmana després es publicava a Seattle el testimoni del primer cambrer que havia realitzat la maniobra amb èxit. Deu anys després va ser acceptada per l’American Heart Association i es va començar a implementar arreu del món. Preparant aquesta entrada he descobert que existeix fins i tot una fundació per a la difusió i manteniment del llegat del Dr. Heimlich.

A partir dels anys vuitanta, Heimlich va continuar investigant noves indicacions per a la seua maniobra. Alguna de les teories que el van fer caure en desgràcia va ser la seua defensa de la «maniobra de Heimlich®» per a tractar els atacs d’asma i com a part de la reanimació cardiopulmonar en víctimes d’ofegament a l’aigua. Aquestes indicacions van ser totalment rebutjades per la comunitat científica internacional.

Malauradament el descrèdit sobre la seua figura va augmentar amb la seua defensa de la malarioterapia. Aquest corrent considera que la febre elevada causada per la malària estimula el sistema immune de tal forma que pot fer front al càncer o al VIH.

Tot i la controvèrsia al seu voltant i els possibles riscs associats, la «maniobra de Heimlich®» continua sent una de les principals tècniques indicades per a la majoria dels casos d’asfíxia. Com el Dr. Heimlich va dir a una entrevista a 2013, tres anys abans de morir: «L'única satisfacció que necessite és que les persones que han sobreviscut per la maniobra de Heimlich recorden el meu nom».

Ja sabeu qui és Maria Sklodowska-Curie, la primera dona a rebre un Nobel i la primera persona a rebre’n dos. Descobridora amb el seu marit del radi i el poloni, mai varen patentar els resultats d’aquestes investigacions que els provocaren importants conseqüències sobre la seua salut.

Llegint la seua biografia trobem multitud de dades interessants. L'any 1910 va aconseguir aïllar un gram de radi pur i un any després seria l'única dona en participar en el primer Congrés Solvay (i ho va continuar sent durant moltes edicions. La fotografia més famosa d’aquestes reunions és la del cinqué congrés el 1927 i no hi va participar cap altra dona fins a la setena edició en 1933 on va estar acompanyada per la seua filla Irène i l’austríaca Lise Meitner). Va escriure gran nombre d’articles i una desena de llibres, l'últim d’ells, Radioactivité, va ser publicat de forma pòstuma l’any 1935.

Entre tota la informació que fins fa poc desconeixia em fa especial il·lusió assabentar-me que a la Lluna hi ha un cràter anomenat Sklodowska en honor seu. Vos convide a tafanejar el mapa de la cara oculta del satèl·lit per a descobrir que està envoltada d’altres col·legues científics i molt a prop del seu benvolgut Pierre.

Els seus descobriments van obrir la porta a multitud d’aplicacions de la radioactivitat en física, química i medicina. Anomenar-los tots faria aquesta entrada interminable, però del que sí que parlaré és de com l’exposició a les radiacions ionitzants durant més de trenta anys la va fer emmalaltir.

Si bé és cert que la quantitat de material amb la que treballaven era molt poca, l’exposició va ser constant i sense cap mena de protecció durant molts anys. Segons alguns dels seus escrits, Marie Curie transportava petits tubs d’assaig amb isòtops radioactius a les butxaques i els emmagatzemava als calaixos de la seua taula de treball. A causa d'aquesta contaminació els seus documents, fins i tot un llibre de cuina, es guarden en caixes folrades de plom al soterrani de la Biblioteca Nacional de França.

Anunci francès de producte desmaquillant amb radi, 1938./ Getty Images

Òbviament encara es desconeixien els efectes perjudicials d’aquest tipus de materials. I també entrava en joc la lleugeresa, per dir-ho d’alguna forma, amb què s’emprava la radiació a principis del segle XX. Imagineu que ens trobem davant d’un dels grans descobriments de la història de la ciència amb múltiples aplicacions molt profitoses, però els efectes nocius del qual tenen un temps de latència de desenes anys. Doncs bé, que els elements radioactius s’utilitzaren fins i tot en cosmètica com a mètode de depilació ara ens sembla una barbaritat. Però aquestes formes de fer servir la radiació ionitzant també han contribuït a conéixer els seus efectes en profunditat a un preu inassolible de forma conscient.

Sembla que la parella ja patia certes molèsties inespecífiques des de 1903 com cansament o mal de cap. També per eixa època Marie Curie va patir un avortament que tal volta ja estava relacionat amb els efectes de la radiació. Recordeu que el matrimoni va tindre dues filles: Irène va seguir els passos de sa mare convertint-se en la segona dona en rebre un Nobel i emmalaltint d’una forma molt similar a ella. Ève es va dedicar a la literatura i el teatre, va ser l’escriptora d’una de les biografies més completes de sa mare titulada Madame Curie, publicada el 1937.

Pierre Curie va morir amb quaranta-sis anys atropellat per un cotxe de cavalls. Sembla que va caure a la calçada perquè el terra estava mullat, però algunes versions comenten que els mesos previs estava cada dia més prim i debilitat. La mort de Pierre va ser un gran entrebanc per a Marie que va continuar la tasca dels dos pràcticament sola i amb escassos recursos econòmics.

No entraré a detallar el seu periple per a aconseguir la càtedra a la Sorbona ni com s’ho feia per a criar dues filles menudes. Tot sumat a què la seua salut minvava progressivament. Diuen que menjava com un pardalet i estava extremadament prima. Pocs anys després li esdevingué una ceguera progressiva per cataractes possiblement secundàries a l'exposició a la radiació. Mentrestant la seua medul·la òssia anava sumant alteracions que progressivament la van conduir a l'anèmia aplàstica per la qual finalment va morir el 4 de juliol de 1934, amb seixanta-sis anys.

Però quin és l’efecte exactament d’aquest tipus de partícules sobre els teixits? Com sabeu, els diferents tipus d’ones es classifiquen dins un espectre electromagnètic segons la freqüència, la longitud d’ona i l’energia associades. Les radiacions ionitzants són aquelles formades per partícules d’alta energia i capaços de travessar els teixits provocant un dany en l’estructura cel·lular. La radiació pot ser emesa de forma intencionada, com és el cas d'un accelerador de partícules o una màquina de raigs X, o de forma espontània pels elements químics anomenats radioactius.

Les cèl·lules de cada teixit són més o menys sensibles a les radiacions depenent, entre altres coses, de la seua estructura i de la capacitat de proliferació en cada moment. Els danys irreversibles que pateixen les cèl·lules poden provocar la seua mort o una alteració de la seua funció. En el primer cas els efectes sobre l’individu seran detectables o no en funció del nombre de cèl·lules destruïdes i la importància de la seua funció. El segon és un dels mecanismes de producció d’un tumor maligne a les zones exposades del cos. Però en aquest procés també és important la dosi i el temps d’exposició: els efectes a una dosi altíssima en poc de temps que pot ocasionar l’explosió d’una central nuclear no són els mateixos que els que podia patir un metge de principis del segle XX que utilitzava un aparell de raigs X diàriament a la seua consulta.

Fragment de medul·la òssia afectada d'anèmia aplàstica (esquerra) i medul·la òssia normal (dreta)./ CNIO

Què li va passar a la medul·la de Marie Curie? Tot i que no existeixen proves definitives, els seus símptomes i signes apunten a alguna alteració progressiva en la producció de les cèl·lules sanguínies. Possiblement heu sentit que va patir una leucèmia, però sembla més possible que es tractés d’una anèmia aplàstica. Aquest tipus d’anèmia és deguda a l’esgotament de les cèl·lules mare productores de cèl·lules sanguínies dins la medul·la òssia. I és que aquest teixit és especialment sensible als efectes nocius d’agents externs com la radiació perquè està extremadament vascularitzat i té una activitat frenètica. Durant mesos o anys els nius productors de glòbuls rojos, blancs i plaquetes són progressivament substituïts per zones fibroses sense activitat. La conseqüència d’açò és la disminució de les cèl·lules en sang perifèrica amb les disfuncions derivades: debilitat, infeccions i tendència al sagnat, entre d’altres.

Segur que recordeu les fotografies que es conserven d’ella. El deteriorament físic progressiu i la pal·lidesa no s’expliquen només pel pas del temps i les dificultats vitals. Però Marie mai va parlar del risc dels seus descobriments. No sabrem si per desconeixement o perquè no volia eclipsar la utilitat del seu treball amb els efectes nocius. I això que ni una ment tan brillant com ella hagués pogut imaginar totes les aplicacions que hem d’agrair-li hui en dia.

M’agrada escriure i no ho faig tan sovint com voldria. La meua professió és científica, disfrute llegint i aprenent cada dia, a més intente divulgar de tant en tant.

Per fi m’he decidit a encetar aquest blog que des de fa anys dona voltes dins el meu cap i estic molt il·lusionada per fer-ho de la mà dels amics de Mètode, no imagine una forma millor.  Faré servir aquesta primera entrada com a presentació i agraïment. Vos done les gràcies a aquells que em llegiu per primera vegada i als qui m’heu recolzat i animat sempre a seguir endavant en tota classe de projectes.

Aquest espai, com el títol, tindrà un doble vessant. Per una part intentaré escriure sobre temes rellevants i curiosos de la història de la medicina. Per altra apareixeran les històries clíniques de personatges coneguts, l’evolució de les quals va ser important en la seua obra o viceversa.

Tal volta predominen els temes relacionats amb l’oncologia, tot i que les meues dèries van per molts altres camins. És a aquesta especialitat a la qual he dedicat més temps de la meua trajectòria professional, però no tinc la intenció que siga el tema principal del blog.

Cap idea de les que tractaré serà inèdita, tot està ja escrit i segur que molt millor, però intentaré donar el meu estil personal a cada narració mantenint en tot moment el rigor científic. Permeteu-me que em defense amb antelació pel possible plagi citant al gran Fuster a Diccionari per a ociosos : «Serà millor que el públic llegeixi repeticions profitoses, en comptes d’ineptituds imprevistes».

Ho faig amb el desig que vos resulte tan interessant i entretingut com a mi.