El títol d’aquesta entrada podria emprar-se, si no és que ja ho ha sigut, com eslògan d’una campanya de donació del Centre de Transfusions de la Comunitat Valenciana en el que vaig treballar durant una temporada. Ja sabeu que la sang distribueix l’oxigen i els nutrients a totes les cèl·lules del nostre cos i ajuda a desfer-se de les substàncies de rebuig. És, per tant, imprescindible per a la vida!

Des de l’antiguitat es coneix la seua importància i ha estat envoltada de tota classe de simbolismes i creences. Ara ens sembla d’allò més normal poder rebre qualsevol dels derivats de la sang en cas de necessitat. Però no va ser gens fàcil arribar a entendre la fisiopatologia que ho fa possible i desenvolupar tots els processos que transcorren entre el moment de la donació i de la transfusió.

Els antecedents més antics de les transfusions venen de la creença que la ingesta de sang de diferents animals ajudava a adquirir la seua força o altres qualitats. Però la possibilitat de transfondre-la directament al torrent sanguini pels professionals de la salut es va començar a desenvolupar molt de temps després, ben entrat el segle XVII i després de conèixer els fonaments del sistema circulatori. Curiosament, el fet d’intentar transfondre-la i les estesament utilitzades sagnies, encara varen conviure durant alguns segles, però gràcies als avenços científics, aquestes últimes deixaren de practicar-se al segle XIX.

Amb el detallat coneixement de l’anatomia del sistema circulatori de Harvey, els primers estudis sobre el flux i la pressió sanguínia de Halles i les descripcions dels hematies de Swammerdam, a finals del segle XVII cada vegada més metges pensaven en la utilitat de reposar la sang dels seus pacients en compte d’extraure-la.

L’any 1665 Richard Lower va aconseguir la primera transfusió entre dos gossos. Açò va fer que es desenvoluparen progressivament més estudis en animals. La primera transfusió documentada a un humà la va realitzar en 1667 el francès Jean Baptiste Denys, metge de Lluís XIV. Va transfondre uns 300 ml de sang d’ovella a un noi de quinze anys que contra tot pronòstic va sobreviure. Però els següents pacients en què ho va intentar no varen tindre tanta sort i la justícia francesa va condemnar al Dr. Denys i va prohibir les transfusions a tot l’estat.

Gravat del mètode emprat pel Dr. Blundell en les primeres transfusions./ Wikimedia Commons

L’obstetra britànic James Blundell sembla ser el primer que va documentar una transfusió de sang humana l’any 1818. Pràctica que va continuar utilitzant en dones que patien hemorràgies postpart. Tot i el relatiu èxit d’aquesta tècnica, no va tindre un vertader auge fins a dos esdeveniments claus que varen tindre lloc a principis del segle XX: el descobriment dels principals tipus d’hematies i la utilització de citrat sòdic com anticoagulant.

L’immunòleg austríac Karl Landsteiner va descriure l’any 1901 els tres grups sanguinis A, B i O. Uns anys després s’afegiria el grup AB i unes dècades més tard el factor Rh. Amb aquesta classificació essencial coneguda com a «sistema ABO» es poden evitar les reaccions transfusionals. D’aquesta forma la tècnica transfusional va millorar de forma considerable i es va incorporar a la pràctica clínica habitual amb tota la seguretat que requereix.

Per altra banda, l’ús d’un producte anticoagulant no tòxic com és el citrat sòdic, va permetre que la sang no es coagulara durant el procés de transfusió. Aquesta troballa simultània de l’argentí Luís Agote i el belga Albert Hustein en 1914 encara ens és útil actualment per conservar la sang en condicions òptimes en espera de ser utilitzada.

Com ha ocorregut amb altres tècniques mèdiques, també en aquest cas els conflictes bèl·lics varen ser útils per agilitzar i perfeccionar l’ús de la tècnica. Per exemple, podem dir que gràcies a ambdues guerres mundials i a la Guerra Civil Espanyola varen aparèixer les unitats mòbils de donació i els primers bancs de sang.

El processament d’un producte tan delicat com la sang i els seus derivats no és gens senzill. Però actualment es té un grau de coneixement i uns controls de qualitat tan exhaustius que rebre una transfusió sanguínia al nostre medi és un dels processos més segur dins de la pràctica clínica.

El procés comença amb l’adequada selecció dels donants, per als qui la donació també ha de ser un procés segur. Una volta en el laboratori es realitzen un gran nombre de proves per assegurar la compatibilitat entre donant i receptor. A més totes les mostres són sotmeses a estrictes proves microbiològiques. Finalment, la sang és processada per separar-la en els seus tres components principals: hematies o glòbuls rojos, plaquetes i plasma.

I per a què s’utilitza aquests components de la sang una volta processats? Els concentrats d’hematies per a revertir aquelles situacions que comporten un sagnat abundant com són els parts complicats, algunes intervencions o accidents greus. Els hematies i també les plaquetes s’empren per a reposar les cèl·lules que no es produeixen durant els tractaments d’alguns tipus de tumors. En últim lloc, el plasma complet s’empra en grans cremats i els seus derivats en aquelles situacions que requereixen de la reposició de certes proteïnes com l’albúmina o determinats factors de la coagulació.

Per acabar, no hem d’oblidar que tot aquest procés només és possible gràcies a l’existència de donants. Perquè la sang és un teixit tan complet i complex que no és possible sintetitzar-lo a un laboratori. Així que si la sang és vida i, com diuen alguns, compartir és viure, animeu-vos a compartir vida aquells que sou afortunats d’estar al grup dels possibles donants.

Heu menjat molts dolços durant les festes? Com ja sabeu, el nostre cos necessita hidrats de carboni per a funcionar, són la nostra principal font d’energia. Però si en consumim de més, estem preparats per a guardar-los al fetge i tornar a reutilitzar-los en cas de necessitat.

Si sabem açò és gràcies a la dona de la qual us parlaré. Gerty Cori forma part del grup de les rara avis que continuem coneixent a poc a poc per haver guanyat el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 1947. La Dra. Cori es convertia així en la tercera dona a aconseguir un Nobel després de Marie Curie i Irène Juliot-Curie, i la primera a rebre’l en aquesta disciplina científica.

Gerty Theresa Radnitz va néixer el 15 d’agost de 1896 a Praga, que en aquell moment formava part de l’Imperi austrohongarès. Va ser la major de tres germanes d’una família d’arrels jueves del cercle d’amics de l’escriptor Franz Kafka. Son pare, Otto Radnitz, químic de professió va desenvolupar un nou i exitós mètode de refinació de sucre i es va convertir en gerent d’una fàbrica de sucre. Les voltes que dona la vida! Mai sabrem si la seua tasca va ser el motiu perquè la seua filla investigués sobre el metabolisme del sucre al cos humà.

Animada per la família i especialment pel seu oncle matern, professor de Pediatria a la Facultat de Medicina, Gerty es va matricular en Medicina a la Universitat Carolina de Praga l’any 1914. Durant els seus estudis va conèixer el que seria el seu marit, company de vida i d’investigació, Carl Ferdinand Cori.

Tot i els problemes ocasionats per la Primera Guerra Mundial, aconseguiren graduar-se i casar-se l’any 1920. Immediatament es varen traslladar a Viena, on Gerty es va dedicar a la pediatria i Carl a la medicina interna. Alhora intentaven fer recerca a l’Institut Farmacològic de la Universitat de Viena. Dos anys més tard Carl va rebre una oferta per treballar al Roswell Park Memorial Institute a Buffalo, a l’estat de Nova York. Sis mesos després es va poder traslladar Gerty, en un primer moment com a assistent d’anatomia patològica i posteriorment com a investigadora.

Pocs anys després, en 1931, es mudaren de nou, aquesta volta a Sant Lluís, Missouri, on Carl treballava com a investigador a l'Escola de Medicina de la Universitat de Washington i Gerty com a investigadora associada. Les seues investigacions estaven relacionades amb el metabolisme dels carbohidrats i a ambdós els devem les bases d’una nova branca de la bioquímica, l’enzimologia. L’any 1936, el mateix en què neix Thomas, l’únic fill de la parella, descriuen la glucosa-1-fosfat, un nou compost químic que posteriorment s’anomenaria èster de Cori. Anys després Gerty Cori, 1943 fou nomenada professora de bioquímica de la Universitat Washington de Saint Louis.

El laboratori dels Cori es va convertir en l’epicentre de la bioquímica experimental dels anys 1940 i 1950. També en lloc de formació i refugi de més d’una cinquantena d’investigadors sense cap mena de discriminació per raons de sexe, nacionalitat ni religió. Entre els seus deixebles podem trobar sis Premis Nobel (ara sí, tots homes): Severo Ochoa, Arthur Kornberg, Luis F. Leloir, Christian de Duve, Earl W. Sutherland i Edwin G. Krebs

Gerty Cory al seu laboratori l'any 1947./ Wikimedia Commons

El merescut premi Nobel en Medicina i Fisiologia va arribar l’any 1947. Gerty el va compartir amb el seu marit Carl per «la seua recerca sobre la conversió catalítica del glucogen», i amb el fisiòleg argentí Bernardo Alberto Houssay pel «descobriment del paper que juga l'hormona del lòbul anterior de la hipòfisi en el metabolisme del sucre».

El cicle del glucogen descobert pels Cori, conegut com a cicle de Cori, defineix la importància d’aquest polisacàrid de reserva que permet emmagatzemar la glucosa en les cèl·lules animals (d’una forma similar al midó en les vegetals). Amb les seues investigacions establiren la connexió entre el metabolisme de la glucosa al múscul i el del glucogen al fetge. Aquest flux entre òrgans de glucosa descriu com el lactat és transportat del múscul al fetge on es sintetitza glucosa que torna al múscul o s’emmagatzema en forma de glucogen fins que es necessita.

Aquests treballs són de vital importància per a entendre i tractar malalties com la diabetis. Però posteriorment Gerty Cori va anar més enllà en el camp de l’enzimologia i va ser la primera a descriure diferents malalties congènites relacionades amb la deficiència d’enzims específics del metabolisme del glucogen.

Poques setmanes abans de saber que havien guanyat el Nobel, Gerty va rebre una altra notícia. Va ser diagnosticada d’una anèmia incurable secundària a mielofibrosis per la qual aniria perdent progressivament les cèl·lules mare de la seua medul·la òssia. Tot i això, assistiren a la cerimònia i ho celebraren com tocava, a més de repartir bona part del premi en metàl·lic amb els seus col·laboradors més directes.

Gerty va continuar investigant, donant classe i descobrint noves troballes essencials per a la bioquímica moderna. A l’estiu de 1957 va publicar l’últim article, una revisió sobre malalties congènites del metabolisme del glucogen. Va morir acompanyada per Carl als 61 anys, el 26 d’octubre de 1957, just trenta-quatre anys després del naixement del químic lleidatà Joan Oró.

El seu llegat continua sent recordat i guardonat amb diferents premis i reconeixements públics. Sempre em fa especial il·lusió assabentar-me que a algú li han dedicat un cràter a la lluna. Menjaré un dolcet per celebrar-ho.

La meua ment ha fet de nou una de les seues associacions a priori impossibles. Des del moment en què he pensat en aquesta frase de la meua idolatrada Mercè Rodoreda ja no podia trobar un títol millor i ara provaré d’explicar-vos la connexió.

La història de la medicina està plena de descobriments que en un primer moment no semblaven importants, però que a hores d’ara no podem entendre com se les apanyaven sense ells. Un d’aquests pioners va ser Joseph Lister, al que posteriorment anomenarien el pare dels antisèptics. Aquest cirurgià britànic va néixer en el si d’una família quàquera d’Essex el 5 d’abril de 1827, huitanta-un anys abans que l’actriu Bette Davies.

Son pare,  que es dedicava al comerç del vi, va entrar a formar part de la Royal Society of London com a físic i un dels precursors del microscopi acromàtic modern. Tot i la influència científica en la família, el jove Joseph va preferir cursar diferents estudis d’art en el University College of London. Posteriorment, va ingressar en la facultat de ciències mèdiques on es va graduar en medicina l’any 1852. Interessat en l’àrea quirúrgica va continuar la seua preparació a l'Universtity College Hospital i poc després es va convertir en membre del Royal College of Surgeons.

La seua tasca investigadora es va centrar en el procés inflamatori i la curació de les ferides que tan fàcilment poden infectar-se, ambdós processos molt desconeguts en aquell moment. En una època en què la cirurgia havia començat a avançar gràcies als procediments anestèsics, el principal problema eren les infeccions postquirúrgiques i la septicèmia. Ni en la població general existien les que actualment considerem mínimes mesures d’higiene, així que imagineu-vos què podia passar dins un quiròfan on el cirurgià operava amb la mateixa roba del carrer o s’utilitzava la mateixa sonda per drenar abscessos de diferents pacients.

Açò venia provocat per la teoria miasmàtica regnant, anterior al coneixement de l’origen microbiològic de les infeccions. Per tant, el procediment habitual per evitar les infeccions consistia a ventilar les sales de l’hospital per tal d’expulsar els miasmes, aquest «mal aire» que es creia que emanava de les ferides infectades i contagiava altres pacients. Però està clar que els mètodes emprats no donaven resultat i inclús els cirurgians més agosarats només estaven disposats a intervindre en situacions de vida o mort per l’alt risc de complicacions infeccioses.

En aquest context, el Dr. Lister es va adonar que els pacients amb fractures tancades desenvolupaven una infecció en molt poques ocasions, mentre que aquells amb fractures obertes quasi sempre patien complicacions per aquest motiu. Així va començar a sospitar que la causa no estava dins la ferida sinó en l’aire que estava en contacte amb la nafra i que provocava la coneguda gangrena.

Prompte es va assabentar de les investigacions del francès Louis Pasteur que va revolucionar la microbiologia amb els seus experiments que  demostraven la teoria microbiana de les infeccions. Amb aquests descobriments, Lister va proposar l’ús d’una barrera antisèptica entre l’àrea quirúrgica a tractar i l’aire podria protegir la ferida dels microorganismes presents a l’aire, a l’instrumental o a les mans del cirurgià.

Seguint la idea de trobar una substància que es poguera aplicar sobre els teixits humans sense causar-los cap dany, però inhibint la síntesi dels microbis, va trobar l’àcid carbòlic, hui anomenat fenol. Aquest producte, que fins aleshores s’utilitzava per evitar la putrefacció de la fusta dels vaixells o pel tractament d’aigües residuals, va tindre per primera vegada èxit l’any 1865 en el tractament d’una ferida oberta d’un nen atropellat per un carro.

El Dr. Lister va continuar emprant aquest àcid en la seua pràctica clínica. Poc temps després va formular un protocol per esterilitzar l’instrumental quirúrgic, les mans dels cirurgians, les ferides i, fins i tot, els quiròfans amb un pulveritzador, que es va publicar a la revista The Lancet en setembre de 1967.

Segons els registres del mateix Lister, els casos d’infeccions postquirúrgiques disminuïren d’un 50% a un 15%. Tot i les crítiques i burles inicials per part de la comunitat científica als seus protocols, és indubtable que aquesta forma de procedir va suposar un abans i un després, no només en l’acte quirúrgic, sinó en la pràctica de qualsevol activitat sanitària. Ara ens sembla inconcebible fer qualsevol procediment sense la correcta higiene i asèpsia, sempre que les circumstàncies ho facen possible.

Joseph Lister./ Wikimedia Commons

Joseph Lister va morir el 10 de febrer de 1912, als huitanta-quatre anys, setanta-dos anys abans del naixement d’una persona a qui estime molt.

A ell li devem la màxima que els bactèris no han d’entrar mai en contacte amb una ferida, però escrivint aquesta entrada he descobert que també li hem d’agrair el desenvolupament de les sutures quirúrgiques tipus «catgut». Curiosament, res té a veure amb la coneguda marca d’antisèptic bucal que segur us ve al cap cada vegada que llegiu el seu nom.

Ara que venen les festes feu el favor d’enrecordar-vos del Dr. Lister i llaveu-vos les mans amb sabó abans de preparar els aperitius.

Segur que si vos pregunte noms de metges valencians il·lustres podeu contestar-ne algun, fins i tot de fa molts segles com Lluís Alcanyís o Jaume Roig. I noms de metgesses? Això ja és més complicat. Elles no ixen als llibres ni els seus noms estan al hall de la Facultat de Medicina.

Però metgesses sense títol n’hi ha hagut sempre. Des de l’antiguitat es coneix el paper de les dones com a llevadores, metzineres i curanderes. A diferents entorns eren les principals proveïdores de salut. Elles eren les encarregades d’aplicar els seus coneixements mitjançant remeis físics i químics estrets de les plantes per a tractar tota mena de feridures. Però això de tindre un reconeixement social o títol oficial de Medicina, ai, això ja era una altra cosa. Estem parlant de tindre poder. De fet, la cacera de bruixes arreu d’Europa i Nord-amèrica està relacionada amb aquesta situació, però això seria un altre tema que donaria per a molt més que una entrada d’aquest blog.

A l’estat espanyol les dones no varen poder cursar estudis superiors fins a la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la Primera República. Això sí, havien de fer-ho amb una autorització oficial per a cada cas. A València sabem que entre els anys 1874 i 1889 varen iniciar estudis universitaris set dones, sis en la carrera de Medicina i una en la de Ciències.

Manuela Solís i Claràs l'any 1908./ Wikimedia Commons

Ara centrem-nos en la nostra protagonista. Manuela Solís i Claràs és coneguda, tot i que no massa, per ser una d’eixes primeres llicenciades en Medicina a la Universitat de València. Quan la facultat estava encara al carrer Hospital, al centre de la ciutat. Manuela va néixer a València el 27 de juny de 1862. Filla de Manuela Claràs i Prudencio Solís, professor de l’Escola Normal de la Província de València i ferm defensor de les reformes escolars de l’època. Segurament això va propiciar que a la família cursaren estudis de Medicina tant León, el fill major, com Manuela, la menuda.

Després de cursar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives de València amb unes notes excel·lents, Manuela es va matricular al primer curs de Medicina a la Universitat de València el curs 1882-83. Va compartir curs amb Concepción Aleixandre Ballester i poc després se’ls afegiria Trinidad Sánchez Fernández. El fet era tan extraordinari que fins i tot els diaris de l’època com La Unión Democrática, El Liberal o El Magisterio Español es feien ressò del fet que «Dos señoritas asisten este año a la escuela de Medicina de Valencia».

La futura Dra. Solís va obtindre la llicenciatura en Medicina i Cirurgia l’any 1889. Posteriorment, es va desplaçar a Madrid per treballar a l’Instituto Rubio del Hospital Universitario de la Princesa on va completar la seua formació en ginecologia. Poc temps després treballaria una temporada a la Clínica de Parts de la Facultat de Medicina de París on va poder aprendre les noves tècniques de parts instrumentats o el funcionament de les primeres les incubadores.

En tornar a Madrid va compaginar la tasca assistencial en la seua consulta privada amb l’assistència en diferents centres de beneficència. L’any 1905 va aconseguir el grau de doctora amb la seua tesi titulada «El cordón umbilical», sobre l’anatomia, fisiologia i disfuncions d’aquesta estructura imprescindible durant l’embaràs. De la integració de la seua experiència professional i acadèmica, l’any 1907 va publicar el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, prologat per Santiago Ramón y Cajal. La intenció del text era divulgar entre la població general, òbviament femenina, les principals cures i consells higiènics durant l’embaràs i els primers mesos de vida dels nadons.

Manuela Solís i Claràs va tornar a la ciutat de València junt amb el seu marit, el Dr. Reyes Romero. Va continuar exercint la medicina fins l’any 1910, quan va morir als quaranta-huit anys. El mateix any en què es va establir la llibertat d’inscripció per a les dones a totes les universitats espanyoles.

Actualment vàries iniciatives volen recordar la seua figura. Des de 2016 dona nom al que fora l’Hospital Militar de Quart de Poblet-Mislata, ara convertit en hospital de llarga estada. Un any després va rebre el seu nom un carrer del barri de la Font de Sant Lluís de la ciutat de València.

Per acabar vull fer-vos una pregunta perquè reflexioneu. Penseu que és casualitat que les doctores Solís i Claràs. Aleixandre Ballester, Castells i Ballespí, Aleu i Riera o Medina Verdeja es dedicaren a la ginecologia o la pediatria? Per què les primeres metgesses es concentren en aquelles especialitats dedicades a la cura dels infants i de les dones? I és que fer investigació i divulgació amb perspectiva de gènere no va només d’afegir noms femenins als llistats. Va de fer-se les preguntes d’una manera diferent i d’analitzar la realitat des del punt de vista de l’altra meitat de la població que ha estat invisibilitzada a l’espai públic i acadèmic fins fa ben poc. Això és el que intente també des d’aquest espai, per elles, per Manuela, per tantes, per totes.

El desenvolupament dels antibiòtics, entre ells la penicil·lina, ha sigut una de les grans fites de la història de la ciència. També un dels principals esdeveniments que han fet augmentar l’esperança de vida a escala mundial. Només cal pensar a quina edat vares rebre un antibiòtic per primera vegada per saber quan hauries mort si hagueres nascut només un segle abans.

Però no vull dedicar aquesta entrada als investigadors que feren possibles els primers antibiòtics, a ells ja els coneixeu. Hui vull parlar dels primers pacients que varen rebre penicil·lina, més d’una dècada després del descobriment del Dr. Fleming l’any 1928, i amb quines dificultats es trobaren els clínics per poder-la administrar.

La primera prova definitiva en ratolins en maig de 1940 va ser un vertader èxit. Els doctors Florey i Chain varen infectar cinquanta ratolins amb la mateixa soca d’estreptococ i a la meitat d’ells els inocularen penicil·lina. Al cap de pocs dies, els vint-i-cinc tractats amb antibiòtic estaven sans mentre que els altres havien mort. Des d’un primer moment els investigadors s’adonaren que aquesta substància derivada del fong Penicillium tindria un paper vital en la teràpia antimicrobiana. Tot i això, les institucions britàniques tenien el focus posat en la maquinària bèl·lica més que en la importància microscòpica d’un fong contra un bacteri.

Estructura química de la penicil·lina. / Vikipèdia

Mesos després, Albert Alexander, un policia d’Oxford de quaranta-huit anys, va patir una ferida mentre treballava al seu jardí. Per si no ho sabeu, heu d’anar amb compte amb les punxades dels rosers perquè, com en el cas d’Albert Alexander, poden infectar-se amb molta facilitat. La infecció per estreptococs i estafilococs que va patir a la cara es va estendre ràpidament a l’ull i al cuir cabellut i va haver de ser ingressat a l’hospital de Radcliffe el desembre de 1940. Allí el tractaren amb sulfamides, l’únic antibiòtic a l’abast en eixe moment, però la infecció va continuar empitjorant i es va disseminar per la sang.

Els doctors Florey i Chain sentiren parlar del cas i proposaren als metges de Radcliffe provar la seua penicil·lina «purificada». Aquesta primera infusió a una persona «a la desesperada» va tindre èxit i després de cinc dies l’agent Alexander mostrava una clara millora. Però havien esgotat tota la penicil·lina de què disposaven. Per tant, no va poder rebre una segona dosi i pocs dies després va empitjorar de nou i va morir.

Algun temps abans Florey havia contactat amb el laboratori britànic Wellcome, però les necessitats de la guerra feien que en eixe moment se centraren en la producció de vacunes, antitoxines i derivats del plasma sanguini. A l’altra banda de l’Atlàntic es varen interessar poc temps després pel potencial d’aquest nou antibiòtic al camp de batalla. El govern dels Estats Units va posar en marxa un programa d’investigació sobre la penicil·lina i va instal·lar a Peoria (Illinois) un centre pilot a una fàbrica on s’elaborava whisky abans de Llei Seca. Com que ja tenien experiència en les tècniques de fermentació, desenvoluparen una tècnica que multiplicava per vint la capacitat de producció del fong.

El 14 de març de 1942 es va aconseguir tractar amb penicil·lina a la primera pacient dels Estats Units. Anne Miller havia desenvolupat una infecció generalitzada per estreptococ causada per una complicació greu durant l’embaràs i gràcies al tractament va sobreviure. El problema en eixe moment era que només per a una pacient s’havia esgotat la meitat de la producció nord-americana fins a eixe moment. Afortunadament, les investigacions foren profitoses i tres mesos després ja s’havia obtingut suficient producte per a tractar uns deu pacients.

Després d’adonar-se del potencial del nou fàrmac, el govern britànic també va començar a invertir en aquesta substància, i l’aleshores recentment constituït Comitè General de la Penicil·lina va començar a produir-la a gran escala en diferents fàbriques de formatges, gomes i pinsos. D’aquesta forma la penicil·lina, junt amb les sulfamides alemanyes i les transfusions sanguínies, es convertiren, segons els periodistes de l’època, en els tres productes salvavides al front de batalla.

Ens pot costar creure que aquesta substància, i tots els seus derivats, que hui podem comprar a qualsevol farmàcia, sempre  amb una correcta indicació i recepta, foren producte de contraban entre la població civil fins fa menys d’un segle. I és que fa només una o dues generacions era molt fàcil morir per una infecció que hui es tracta amb molt poc esforç.

Arran d’aquesta història que forma part de la història de totes nosaltres em permetreu defensar la importància de la investigació bàsica, sense l’impuls a la recerca als laboratoris és impossible el desenvolupament de nous tractaments. Per cert, acabe de parlar amb ma mare i m’ha confirmat que jo no hauria passat dels cinc anys.