Ja sabeu qui és Maria Sklodowska-Curie, la primera dona a rebre un Nobel i la primera persona a rebre’n dos. Descobridora amb el seu marit del radi i el poloni, mai varen patentar els resultats d’aquestes investigacions que els provocaren importants conseqüències sobre la seua salut.

Llegint la seua biografia trobem multitud de dades interessants. L'any 1910 va aconseguir aïllar un gram de radi pur i un any després seria l'única dona en participar en el primer Congrés Solvay (i ho va continuar sent durant moltes edicions. La fotografia més famosa d’aquestes reunions és la del cinqué congrés el 1927 i no hi va participar cap altra dona fins a la setena edició en 1933 on va estar acompanyada per la seua filla Irène i l’austríaca Lise Meitner). Va escriure gran nombre d’articles i una desena de llibres, l'últim d’ells, Radioactivité, va ser publicat de forma pòstuma l’any 1935.

Entre tota la informació que fins fa poc desconeixia em fa especial il·lusió assabentar-me que a la Lluna hi ha un cràter anomenat Sklodowska en honor seu. Vos convide a tafanejar el mapa de la cara oculta del satèl·lit per a descobrir que està envoltada d’altres col·legues científics i molt a prop del seu benvolgut Pierre.

Els seus descobriments van obrir la porta a multitud d’aplicacions de la radioactivitat en física, química i medicina. Anomenar-los tots faria aquesta entrada interminable, però del que sí que parlaré és de com l’exposició a les radiacions ionitzants durant més de trenta anys la va fer emmalaltir.

Si bé és cert que la quantitat de material amb la que treballaven era molt poca, l’exposició va ser constant i sense cap mena de protecció durant molts anys. Segons alguns dels seus escrits, Marie Curie transportava petits tubs d’assaig amb isòtops radioactius a les butxaques i els emmagatzemava als calaixos de la seua taula de treball. A causa d'aquesta contaminació els seus documents, fins i tot un llibre de cuina, es guarden en caixes folrades de plom al soterrani de la Biblioteca Nacional de França.

Anunci francès de producte desmaquillant amb radi, 1938./ Getty Images

Òbviament encara es desconeixien els efectes perjudicials d’aquest tipus de materials. I també entrava en joc la lleugeresa, per dir-ho d’alguna forma, amb què s’emprava la radiació a principis del segle XX. Imagineu que ens trobem davant d’un dels grans descobriments de la història de la ciència amb múltiples aplicacions molt profitoses, però els efectes nocius del qual tenen un temps de latència de desenes anys. Doncs bé, que els elements radioactius s’utilitzaren fins i tot en cosmètica com a mètode de depilació ara ens sembla una barbaritat. Però aquestes formes de fer servir la radiació ionitzant també han contribuït a conéixer els seus efectes en profunditat a un preu inassolible de forma conscient.

Sembla que la parella ja patia certes molèsties inespecífiques des de 1903 com cansament o mal de cap. També per eixa època Marie Curie va patir un avortament que tal volta ja estava relacionat amb els efectes de la radiació. Recordeu que el matrimoni va tindre dues filles: Irène va seguir els passos de sa mare convertint-se en la segona dona en rebre un Nobel i emmalaltint d’una forma molt similar a ella. Ève es va dedicar a la literatura i el teatre, va ser l’escriptora d’una de les biografies més completes de sa mare titulada Madame Curie, publicada el 1937.

Pierre Curie va morir amb quaranta-sis anys atropellat per un cotxe de cavalls. Sembla que va caure a la calçada perquè el terra estava mullat, però algunes versions comenten que els mesos previs estava cada dia més prim i debilitat. La mort de Pierre va ser un gran entrebanc per a Marie que va continuar la tasca dels dos pràcticament sola i amb escassos recursos econòmics.

No entraré a detallar el seu periple per a aconseguir la càtedra a la Sorbona ni com s’ho feia per a criar dues filles menudes. Tot sumat a què la seua salut minvava progressivament. Diuen que menjava com un pardalet i estava extremadament prima. Pocs anys després li esdevingué una ceguera progressiva per cataractes possiblement secundàries a l'exposició a la radiació. Mentrestant la seua medul·la òssia anava sumant alteracions que progressivament la van conduir a l'anèmia aplàstica per la qual finalment va morir el 4 de juliol de 1934, amb seixanta-sis anys.

Però quin és l’efecte exactament d’aquest tipus de partícules sobre els teixits? Com sabeu, els diferents tipus d’ones es classifiquen dins un espectre electromagnètic segons la freqüència, la longitud d’ona i l’energia associades. Les radiacions ionitzants són aquelles formades per partícules d’alta energia i capaços de travessar els teixits provocant un dany en l’estructura cel·lular. La radiació pot ser emesa de forma intencionada, com és el cas d'un accelerador de partícules o una màquina de raigs X, o de forma espontània pels elements químics anomenats radioactius.

Les cèl·lules de cada teixit són més o menys sensibles a les radiacions depenent, entre altres coses, de la seua estructura i de la capacitat de proliferació en cada moment. Els danys irreversibles que pateixen les cèl·lules poden provocar la seua mort o una alteració de la seua funció. En el primer cas els efectes sobre l’individu seran detectables o no en funció del nombre de cèl·lules destruïdes i la importància de la seua funció. El segon és un dels mecanismes de producció d’un tumor maligne a les zones exposades del cos. Però en aquest procés també és important la dosi i el temps d’exposició: els efectes a una dosi altíssima en poc de temps que pot ocasionar l’explosió d’una central nuclear no són els mateixos que els que podia patir un metge de principis del segle XX que utilitzava un aparell de raigs X diàriament a la seua consulta.

Fragment de medul·la òssia afectada d'anèmia aplàstica (esquerra) i medul·la òssia normal (dreta)./ CNIO

Què li va passar a la medul·la de Marie Curie? Tot i que no existeixen proves definitives, els seus símptomes i signes apunten a alguna alteració progressiva en la producció de les cèl·lules sanguínies. Possiblement heu sentit que va patir una leucèmia, però sembla més possible que es tractés d’una anèmia aplàstica. Aquest tipus d’anèmia és deguda a l’esgotament de les cèl·lules mare productores de cèl·lules sanguínies dins la medul·la òssia. I és que aquest teixit és especialment sensible als efectes nocius d’agents externs com la radiació perquè està extremadament vascularitzat i té una activitat frenètica. Durant mesos o anys els nius productors de glòbuls rojos, blancs i plaquetes són progressivament substituïts per zones fibroses sense activitat. La conseqüència d’açò és la disminució de les cèl·lules en sang perifèrica amb les disfuncions derivades: debilitat, infeccions i tendència al sagnat, entre d’altres.

Segur que recordeu les fotografies que es conserven d’ella. El deteriorament físic progressiu i la pal·lidesa no s’expliquen només pel pas del temps i les dificultats vitals. Però Marie mai va parlar del risc dels seus descobriments. No sabrem si per desconeixement o perquè no volia eclipsar la utilitat del seu treball amb els efectes nocius. I això que ni una ment tan brillant com ella hagués pogut imaginar totes les aplicacions que hem d’agrair-li hui en dia.

M’agrada escriure i no ho faig tan sovint com voldria. La meua professió és científica, disfrute llegint i aprenent cada dia, a més intente divulgar de tant en tant.

Per fi m’he decidit a encetar aquest blog que des de fa anys dona voltes dins el meu cap i estic molt il·lusionada per fer-ho de la mà dels amics de Mètode, no imagine una forma millor.  Faré servir aquesta primera entrada com a presentació i agraïment. Vos done les gràcies a aquells que em llegiu per primera vegada i als qui m’heu recolzat i animat sempre a seguir endavant en tota classe de projectes.

Aquest espai, com el títol, tindrà un doble vessant. Per una part intentaré escriure sobre temes rellevants i curiosos de la història de la medicina. Per altra apareixeran les històries clíniques de personatges coneguts, l’evolució de les quals va ser important en la seua obra o viceversa.

Tal volta predominen els temes relacionats amb l’oncologia, tot i que les meues dèries van per molts altres camins. És a aquesta especialitat a la qual he dedicat més temps de la meua trajectòria professional, però no tinc la intenció que siga el tema principal del blog.

Cap idea de les que tractaré serà inèdita, tot està ja escrit i segur que molt millor, però intentaré donar el meu estil personal a cada narració mantenint en tot moment el rigor científic. Permeteu-me que em defense amb antelació pel possible plagi citant al gran Fuster a Diccionari per a ociosos : “Serà millor que el públic llegeixi repeticions profitoses, en comptes d’ineptituds imprevistes”.

Ho faig amb el desig que vos resulte tan interessant i entretingut com a mi.