Vides a contratemps

8
de
juliol
de
2022

A la memòria del meu amic Esteban Fullana Torregrosa, físic amb majúscules.

Arran de la mort d’un amic molt estimat m’ha sorgit la necessitat d’escriure sobre la vida dels qui ens dediquem a la recerca. Vides a contratemps és el títol que he escollit, per un senzill motiu, que no pretenc que siga exclusiu del col·lectiu de què parle: fins a acabar els estudis universitaris (grau i màster ara per ara), el nostre ritme és el de tothom, però després canvia.

En música es diu 'tocar a temps' a fer-ho en la primera part de cada fracció d’un compàs. En un compàs típic de quatre temps, seria la primera corxera de cadascun. En contrast, tocar a contratemps seria fer-ho en la segona part. En jazz, per exemple, el contratemps és molt important rítmicament.

Com deia, fins a arribar a la fi dels estudis, científics, per una banda, i família i amics, per una altra, marquen el ritme a temps. Tot va a una, tot és suau. En eixe moment la música s’atura en un calderó, i acaba el primer moviment. En el segon moviment, la major part de la gent que ens envolta segueix marcant el ritme a temps i fent música clàssica, rock o pop. Nosaltres passem a contra-temps, perquè embarquem les nostres vides en una aventura de llarg recorregut, que ens porta amunt i avall, que ens fa dedicar hores, caps de setmana i vacances, a la nostra passió, que també és un parany.

Cercar l’estabilitat en el món de la ciència és una odissea, i requereix sacrificis que tenen com a conseqüència el pas del temps, mentre Ítaca no arriba mai. Però la vida va passant i, si no te n’adones que eixe camí és la teua vida i intentes viure el present, la passes esperant eixe dia que sembla no arribar mai. Un camí que et pren des que inicies la tesi fins a dècada i mitja després, o més enllà. Precisament la dècada i mitja que hauríem de dedicar a cercar una feina, a establir-nos, a tindre família qui vulga… A viure i gestar la resta de les nostres vides, en definitiva. Compte, a més, que tot això que dic és molt més trencador, agressiu, en el cas de les científiques.

Hi ha una samarreta que recull una frase que diu: ‘la vida és com el jazz, és millor quan improvises’. Efectivament, hi ha un temps d’aventura, d’improvisació, que fa que la vida siga interessant, bohèmia potser? Però tot té un preu, el preu que has de pagar.

En l’abandonament de la rítmica regular, que és la de la immensa majoria del nostre entorn, inclosos els amics que es dediquen a la ciència i que se separen per seguir vies distintes, hi ha la llavor de la nostàlgia també. Perquè la vida, amic, era allò que passava mentre feies recerca i mentre cercaves nous contractes i posicions acadèmiques estables ací o allà.

La solució? Òbviament, escurçar el camí!

Manel Perucho és professor de la Facultat de Física de la Universitat de València i fa recerca sobre diferents escenaris astrofísics en què la relativitat juga un paper important. En particular, estudia l’evolució i impacte de dolls de plasma en galàxies actives o en estels binaris de raigs X i gamma.
Manel Perucho és professor de la Facultat de Física de la Universitat de València i fa recerca sobre diferents escenaris astrofísics en què la relativitat juga un paper important. En particular, estudia l’evolució i impacte de dolls de plasma en galàxies actives o en estels binaris de raigs X i gamma.