La tardor convida de nou a passejar per corriols que s'escolen enmig del bosc, indrets que de mica en mica queden coberts de petites catifes de virosta, que es barregen amb la humitat del sòl i desprenen la característica olor de terra molla. Quants dies feia que no ensumava aquesta agradable fragància. Enguany, força fulles han caigut de l’arbre assetjades per la sequera persistent, fulles esgrogueïdes que amb l'arribada de les ventades tardorenques, sobtadament, s’han desprès dels altius arbres caducifolis.
Els vermells i lluents fruits de la gavarrera, anomenats popularment, tapaculs, atorguen al paisatge un toc artístic i captivador, alhora que esdevenen l'esquer estratègic de la planta perquè molts animals ingereixin el vitamínic aliment de textura carnosa per, posteriorment, escampar-ne les llavors en un dels clars i precisos cicles de la reproducció zoocòria.
Mentre bado i contemplo la bellesa d'aquest entorn, sense adornar-me, una traïdora branca, punxeguda, s'aferra als meus pantalons, esfilagarsant un petit bocí de tela. Llenço veu enllà, un bon renec i maleeixo la deixadesa dels camins, que embardissats per la manca del pas del bestiar, una vegada més mostra l'oblit d'un territori que enyora el pas dels ramats per carrerades que no fa tant de temps alliberaven l'entorn de malesa.
Els agullons de la gavarrera semblen els incisius d'un cànid i sovint sense adonar-nos-en, d'imprevist, et deixen una bona marca al teixit de roba si vas protegit o epidèrmic si passeges en màniga o calça curta. No és gens estrany que el nom etimològic de la gavarrera, arbust de la família de les rosàcies (Rosa canina), faci esment als ullals prominents d'aquests mamífers.
Una vegada alliberat de la branca punxeguda, l'entortolligo damunt de la mata, moment on observo que entremig de les seues fulles destaca una bola pilosa d'uns quatre centímetres de diàmetre, en forma de petit fregall, que en aquesta època de l'any pren una tonalitat brunenca i fosca. Un nou hoste s'ha instal·lat a la planta per a desenvolupar el seu cicle. Avui no hi ha pressa i aprofito per a veure de prop aquestes curioses i boniques gal·les i recordar-ne el gavadal de sinònims: agalles, camarulles, cascarres, camarotes, macarulles, cassanelles, científicament anomenats cecidis. Una estructura que la planta construeix per donar resposta en detectar la inoculació d'una substància produïda, en aquest cas, per un insecte himenòpter de la família dels cinípids. La petita vespa del roser (Diplolepis rosae) ha trobat un alberg on viurà protegida i aïllada, al llarg dels mesos més freds, fins a l'arribada de la primavera, moment en què el petit insecte alat sortirà de la càpsula pilosa per iniciar la seua reproducció i completar de nou el cicle.
Un plugim fi, però intens, comença a caure en aquest primer dia de novembre. Prenc un petit esbós al quadern de camp i m'enduc una mostra per tafanejar-ne l'interior. Arribat a casa, aprofito per obrir-la. Observo quatre forats, disposats en diferents cambres, on només un, és ocupat per una petita larva de color blanc trencat, que roman immòbil, no pas morta.
Sóc dels que penso que, de tant en tant, paga la pena gaudir del nostre entorn, sense pressa, fixant la mirada al detall i descobrir-ne els secrets amagats com el de les gal·les de la gavarrera. Potser només així, serem conscients que, sovint, el que considerem una petita minúcia esdevé una veritable gesta del cicle de la vida que s'eleva als altars més grans de la naturalesa.
