Tot just abans de l’inici d’un nou solstici d’hivern, un potent anticicló es torna a situar a la nostra serralada. Les gebrades al fons de vall, contrasten amb la insolació i la bonança que es pot gaudir per damunt dels mil metres. Els anticiclons, pels afeccionats a la meteorologia són monòtons, podríem dir, que fins i tot avorrits. Aviat, malauradament les frases fetes que els nostres padrins recordaven del nostre costumari popular potser quedaran totalment obsoletes. Sí, perquè per St. Martí la neu ja no és al pi, ni per St. Andreu la neu és al peu. El clima està canviant i aquesta és una evidència que no genera dubte.
Una de les singularitats de la comarca del Pallars és la diversitat del nostre paisatge, un territori que, com altres, va patir els grans canvis climàtics de la història de la Terra. Les glaciacions del quaternari van modelar l’actual relleu aneuenc, la plana fluvial d’ara fa uns dos-cents milions d’anys va originar les terres roies, que trobem prop el port del Cantó i les calcàries del cretaci, formaren el motlle de l’esvelta i magnífica escultura geològica de l’Argenteria al congost de Collegats on escriptors i arquitectes van trobar la font d’inspiració per a les seues obres.
Un dissabte assolellat de mitjan desembre. Els tretze graus i mig de temperatura contrasten amb els dos sota zero d’uns metres més avall. El sol radiant i la bonança acullen una quarantena de participants al poble d’Estac (Pallars Sobirà) disposats a conèixer un indret d’importància geològica rellevant. Aquí, les restes de la important activitat volcànica són comparables a les illes Canàries o qualsevol altre lloc d’aquestes característiques.
Fa aproximadament uns tres-cents milions d’anys, al carbonífer superior, aquest paisatge estava format per zones lacustres amb extensos llacs envoltats d’una vegetació exuberant de cues de cavall altives (calamites) i altres plantes ptederòfites (falgueres enormes amb un tronc format per escates) que, són presents avui en dia, amb restes fòssils, encunyades com una empremta dactilar a la roca. El segell d’un episodi de vida que va quedar transformat en el moment de la formació d’una enorme caldera de tres-cents quilòmetres cúbics de material volcànic. Camino observant les formes del terreny. A cada indret essencial, ens aturem i escoltem les explicacions dels experts, mentre omplo de dades i contingut el meu quadern de camp. El paisatge és sorprenent i canviant, un contrast de colors rogencs, roques blanquinoses i altres de tonalitat grisenca, cada color un material, un episodi de vida.
Mentre vaig paint la informació, en un difícil àpat de conceptes, l’imaginari em porta al moment dels fets. En qüestió d’hores una enorme erupció explosiva continuada va anar dipositant, l’un damunt de l’altre, nombrosos materials de diferent calibre. Una caldera volcànica única observable encara de la base fins a la part superior i que considero una relíquia de la història del nostre paisatge. Trepitjant de nou de peus a terra, observo l’entorn d’aquest paisatge on, de tant en tant, els rebolls (Quercus rotundifolia) albiren, als seus peus, catifes de faringolers (Arctostaphylos uva-ursi), prop dels bordols (Cistus laurifolius) marcits pel fred estacional.
De retorn, sobtadament, els colors ocres d’una safranera de l’alfals (Colias crocea) em desconnecten per uns segons d’aquesta lliçó geològica i em ve a la ment el nom canari d’aquest ropalòcer, la mariposa azufrada, de ben segur per la relació del mineral amb el color de les ales. Fins i tot, avui, el vol estètic que tant m’encisa de la bonica voliaina troba el lligam geològic en un indret únic de visita obligada. Una veritable història per veure, viure i sobretot recordar. La força de la natura és imparable.
En agraïment molt especial als geòlegs: Agustí López, Llorenç Planagumà i a en Joan Martí, per les seues didàctiques, i sàvies mostres de coneixement.
